Poemes de l’absència

La poeta i contista Josefina Maymó (La Corunya, 1958) acaba de presentar el seu primer recull de poemes que porta per títol Buidar la casa dels pares. L’ha publicat Edicions Trípode, una editorial que, amb només una vintena d’obres, presenta un catàleg excel·lent de poesia. Maymó és una escriptora que ha trigat a donar conèixer la seva obra, segurament perquè ha volgut esperar el moment precís de maduració. Ha participat en diferents concursos de contes com els que convoca Núvol, havent aconseguit aquest any ser finalista amb el relat De carxofes i de cebes.

El prologuista de Buidar la casa dels pares, el reconegut crític literari D. Sam Abrams, situa el tipus d’escriptura que tenim entre mans dient-nos que es tracta «d’un llibre elegíac, un llibre inicialment sobre la pèrdua». I afegeix un reguitzell de poetes del nostre país que han conreat aquest tipus temàtic, com ara Carles Riba, Joan Teixidor, Feliu Formosa o Josep M. Fulquet, entre d’altres. I jo n’afegiria dos més en aquesta línia: Josep M. Ripoll, qui en el seu Cants al present (Saldonar, 2023) parla de la necessitat de deixar enrere el passat i de «buidar-se un mateix»; i de Sònia Moll Gamboa, que en el seu llibre Faci’m oblidar el bosc (Godall, 2021) hi llegim el que podríem anomenar la «poètica del record».

Buidar la casa dels pares és un recull de poemes amb una idea vertebral molt definida, un passeig per l’interior de l’antiga estança familiar on Maymó recupera sensacions d’altres temps, «de quan la mort només era una paraula». L’autora, amb un jo omnipresent, es fa preguntes que sap no tindran resposta, conscient que només així les mantindrà vives per sempre, com acostuma a passar amb «el record d’un amor no consumat». Un tomb en soledat, silenciós i sempre atent pel «buit sonor que tot ho determina», com bé diu en el darrer vers del poema Piano.

Maymó ens diu que, davant el sotrac que suposa una pèrdua i la necessitat de superar-la, no hi ha més opció que expressar-la; és a dir, de fer-la llenguatge.

Davant dels objectes que porten lligada l’etiqueta de la caducitat, Josefina Maymó tem traspassar la fina línia que separa el record de la realitat i així és com ho percep: «Els meus dits balbs s’esmunyen / amb tremolor però amb ferma volença». Sap, però, que l’estimació que hi posa a cada cosa observada li dona prou força per salvar qualsevol recança: «jo sé que mai no és tard si sé estimar de cor el que m’espera a l’altra banda». I així és com ens transmet en tot detall no sols el que observa, sinó també allò que recorda. Dit d’una altra manera, potencia els vincles entre la percepció i la memòria com si es tractés d’una magdalena proustiana.

El llibre està dividit en dues parts. La primera, on torna a posar «la clau al pany» després de molt de temps, és una reflexió del que suposa entrar a casa els pares amb la necessitat de buidar-la. Ens dona a entendre que hi ha hagut un traspàs i, per tant, correspon la mudança i el consegüent tancament. S’inicia el recorregut amb la pertinent por per encarar-se amb un incert retrobament. Sent el batec de l’absència i copsa la primera revelació, la que li diu que el més important de tot allò que és i del que ja no és, és la parla, les paraules no escrites fins ara i que suren en la rància atmosfera. Per això, després de retrobar l’antic escriptori amb qui va compartir albades i va ser testimoni dels seus «primers versos titil·lants», creu que ara ella no pot ser res més que la torsimany que transcriu «les paraules mai no dites / les invocades absències».

A la segona part tots els poemes neixen d’un objecte domèstic a partir del qual en sortirà una epifania. La simple visió i apropament a l’objecte deixondeix el passat, com la rajola «que amb mi has fet dansa». A voltes, però, la poeta dubta si serà capaç de rescatar «el pòsit que dorm al fons del calaix». Perquè el que intenta Maymó, més que reviure el passat a través dels objectes, és desaparèixer en el seu interior. Juga constantment amb la figura de la personificació fins al punt que acabem per dubtar si cada objecte té predestinat un particular destí dins el corpus familiar. Gairebé tots els poemes contenen una metàfora que enllaça el record amb el seu perfum, però en alguns d’ells la càrrega simbòlica és més profunda que en altres. Per exemple, poemes com ara Sofà, Balancí, Tocadiscs, Retrat de la primera comunió són, en aquest sentit, d’antologia. I finalitza el periple poètic del llibre quan Maymó abandona aquella mirada d’adolescent que l’ha acompanyat per tot el trajecte. Posa de nou la clau al pany per tancar la tarda amb la sensació que «els records se m’escolen com peixos a la mà».

Buidar la casa dels pares és un llibre amb una atmosfera de dia gris i rúfol, però gens empeltat de nostàlgia ni d’enyorança gratuïta. En lloc de dibuixar sentiments amb els quals podria caure en la melangia, prefereix llevar la pols dels objectes per deixar al descobert «els silencis que hi habiten». L’autora ens diu que, davant el sotrac que suposa una pèrdua i la necessitat d’entendre-la i superar-la, no hi ha més opció que expressar-la, és a dir, fer-la llenguatge. Més concretament, de fer-la poema: «no és sinó fressant la senda poètica / que ocorren les transfiguracions».

Maymó lidia amb el seu passat enfrontant-se amb l’aquí i l’ara sense prejudicis, verbalitzant l’absència i la memòria. I tots sabem que entomar aquest cara a cara comporta el risc de caure en la banalització. Per això cal talent poètic per, a partir d’un tema vital i recurrent, mostrar la vida del poema per damunt de la del poeta i aconseguir així universalitzar els sentiments. No us el perdeu.