La violència és qüestió de classe

No som el que veiem ni el que llegim, però és innegable que el consum de determinats productes i el seu èxit donen pistes de com és la societat a qui van dirigits. La moda dels true crime, que ha revifat els darrers anys tant a les pantalles com a les prestatgeries, indubtablement ens ha de parlar de com ens relacionem tots nosaltres amb l’horror incomprensible dels crims més sanguinaris. Potser es deu a la recerca d’una sensació de perill i xut d’adrenalina, semblant a la que se cercaria amb un esport de risc. Però igual que no faries pònting sense haver revisat la corda, mirar un programa, escoltar un pòdcast o llegir un llibre sobre crims reals també  ha de tenir algun element que ens doni una sensació de seguretat. «Nosaltres mai actuariem així», ens diem, «som humans i no monstres», com si això signifiqués realment alguna cosa.

L’any 1982, Malcolm Macarthur assassinà brutalment dues persones: Bridie Cargan, una infermera a qui colpejà violentament al crani amb un martell, i Dónal Dunne, un pagès a qui rebentà la cara amb un tret d’escopeta. Ambdós assassinats es produïren en un moment de desesperació, quan Macarthur, hereu amb passat aristòcrata i vida ociosa, es veié obligat a robar un banc per a poder mantenir els seus privilegis. Com un animal que es troba en la trampa del caçador i veu perillar la seva vida, Macarthur respongué amb violència davant la possibilitat d’haver de començar a treballar als seus trenta-set anys.

L’escriptor Mark O’Connell (Dublín, 1979), d’igual manera que la resta de la societat dublinesa, quedà profundament marcat per aquests assassinats. La vinculació de l’assassí amb la classe política i judicial d’Irlanda va fer que el cas estigués present a la premsa del país durant anys, fes caure governs, inspirés novel·les i pel·lícules i generés una espècie de llegenda al seu voltant. Amb la forta voluntat de destriar el bessó de la palla i la persona del personatge, l’escriptor inicià una investigació per poder entendre com una persona de classe alta, educada i culte podia en un moment esdevenir un monstre.

El resultat d’aquesta investigació és Un rastre de violència, que l’editorial Comanegra ens porta traduïda de forma meravellosa per Carme Geronès. El llibre navega entre la investigació periodística i la novel·la d’autoficció, on la investigació del crim és alhora un element narratiu que permet a l’autor exposar els seus dubtes mentre es combina amb la biografia de Macarthur.

La pèrdua de privilegis de classe o gènere, mantinguts històricament amb violències més o menys visibles, desperten la monstruosa fera interior de qui els acaparaven.

Així, la realitat i la ficció esdevenen dues cares del mateix fet, combinant-se i distanciant-se segons el punt de la investigació on es trobi. D’igual manera, la realitat serveix també perquè l’escriptor pugui inserir els elements estètics i atmosfèrics amb què vol vestir l’obra. Un detall que reconec que em va encantar va ser com fa servir el context de tocs de queda i quarantena de la COVID-19 per poder dibuixar un Dublín desert i poblat de fantasmes.

Les converses entre l’escriptor i l’assassí, element principal del fil narratiu de la investigació, tenen un regust a la relació Clarise-Hannibal Lecter a El silenci dels anyells o a les entrevistes de la sèrie Mindhunter. Alhora, es combinen amb l’exposició d’altres fonts, com una entrevista a la mare de Macarthur, els articles sensacionalistes amb els quals es tractà la notícia i les ficcions que el cas motivà en altres escriptors. La realitat ajuda a la ficció, i a l’inrevés. 

Amb la suma de tots aquests materials, O’Connell intenta, com diu el títol, establir un lligam que cohesioni, un rastre de violència en la biografia de Macarthur que expliqui per què va fer el que va fer. Una explicació lògica que el porta a entendre, de forma subtil, que la violència més present i constant en la vida de Macarthur era aquella més invisible: la inherent a la seva marcada consciència de classe.

Criat com aristòcrata, des de la deferència i superioritat envers els altres, l’episodi criminal de Macarthur no dista gaire de les actituds reaccionàries que observem al nostre voltant. La possibilitat de perdre una posició social que li atorgava el privilegi del temps lliure esclata en Macarthur portant-lo a robar i, pel camí, emportar-se dues vides.

D’igual manera, la pèrdua dels privilegis de classe, ètnia o gènere, mantinguts històricament amb violències més o menys visibles, desperten la monstruosa fera interior de qui els acaparaven. I aquests, en veure’s ferits, ataquen.