Estimar els altres a Vilafranca

Déu ha mort però la transcendència continua viva en el secret dels altres. És com un retorn del sagrat reprimit. D’una forma no tan explícita com es revela quan hi dones un parell de voltes, la categoria de l’alteritat s’ha convertit en el dipòsit de misteri de la filosofia contemporània pretesament secular. Si la modernitat és el pas dels déus al l’individiu i de l’amor pel passat a l’anhel de futur, avui l’esgotament del jo i de l’avenir haurien cedit el lloc de les esperances de salvació als altres que són ara i aquí. El corrent de moda, el posthumanisme, no és res més que un reencantament del món en què la ciència, en comptes de mostrar l’altre natural o no humà com un objecte mecànic controlable, l’imbueix d’una complexitat que el dignifica i el fa digne de la protecció que abans només donava el mantell de l’humanisme. Si Kant va tancar la porta a Déu però li va obrir la finestra, nosaltres hem tancat les finestres però posem l’orella a la paret que compartim amb els veïns.

És una transició curiosa de la qual no es parla prou, i que es pot pensar molt bé en el canvi de temàtica del VilaPensa: l’any passat es parlava de la mort, i l’edició d’enguany ha parlat dels altres. El VilaPensa és el festival de pensament més seriós del país. Dirigit per Marta Palacín i Jordi Sàbat, la identitat vilafranquina de la cosa és un cas clar d’allò que Salvador Dalí deia amb ultralocal / ultraglobal. Amb set entregues, el Vilapensa és el festival que millor demostra que a Catalunya no cal recórrer al castellà per tractar els temes més contemporanis amb un rigor de primera fila. La qualitat sostinguda dels actes i de l’organització així com el catàleg de pensadors esplèndids que ha anat acumulant el Vilapensa demostra com de ridícul i irresponsable és que tants programes de la CCMA o festivals com la Biennal de Pensament dimiteixen de la llengua a l’hora de buscar grans experts.

Dit això, aquest és el primer any que no ha vingut una estrella internacional convidada a fer l’acte de cloenda, de manera que jo he optat per veure les ponències que Raül Garrigasaït va dedicar a “Els altres premoderns”, amb l’actriu Clara Cols recitant poemes antics, i la que Teresa Hoogeveen, Hypatia Pétriz i Lorena Fuster van dedicar a l’alteritat des del pensament i l’acció feministes (totes dues disponibles a Penedès Televisió). La gràcia és que costaria dir dues maneres més aparentment diferents d’alteritat. En Garrigasait els antics exemplifiquen la possibilitat de tocar el món: sigui el que forma la memòria oral que canten els poetes, sigui en el doll de significat de les coses que hi ha fora de nosaltres. En canvi, l’alteritat de les pensadores feministes de finals del segle XX que van repassar Hoogeveen, Pétriz i Fuster és una alteritat deliberadament frustrada: la dona aprèn a reconèixer-se com a altre que l’home ha intentat subordinar, però aprèn encara més a resistir la temptació d’omplir de contingut essencial aquesta diferència.

No és casualitat que les dues conferències acabessin amb dues citacions sobre l’amor, que també a primera vista no podrien anar més en contra l’una de l’altra. La primera és de Ramon Llull: “Van demanar a l’amic: Quines són les teves riqueses? Va respondre: les pobreses que sostinc pel meu amat. I quin és el teu repòs? El llanguiment que dona l’amor. I qui és el teu metge? La confiança que tinc en el meu amat. I qui és el teu mestre? I va respondre i va dir que les significances que les criatures donen del seu amat”. La segona és de François Collin, novel·lista, filòsofa i feminista belga que va crear la primera revista feminista en llengua francesa el 1973: “Jo creia que la “sororitat” era no només la solidaritat en objectius, sinó també l’amor. Però no és cert que l’amor sigui universal. L’amor és parcial i particular”.

La fe en la possibiltiat de saltar l’abisme que ens separa del món que anima els premoderns contrasta amb la insistència del feminisme en la diferència pura i el principi de no identitat, en què l’amor fusional és la continuació del patriarcat conqueridor per altres mitjans. Però, a l’hora de la veritat, tots dos altres volen bandejar l’autoreferencilitat del jo i les patologies que provoca. Per als antics, ens podem reconciliar amb l’altre, mentre que per a les feministes modernes, hem d’aprendre a reconciliar-nos amb el buit que mai podrem dissoldre del tot. I no obstant això, en certa manera hem donat la volta i tots dos pensaments parteixen de l’experiència que amb el jo no n’hi ha prou.