PEN Català: un segle per la llibertat d’expressió

Pablo Hásel o Valtònyc van ser alguns dels noms que es van invocar ahir a la festa dels 100 anys del PEn Català, que es va celebrar al palau Robert coincidint amb la inauguració de l’exposició  “PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió”.

La delegació catalana del PEN es va fundar l’any 1922, només un any després que es fundés a Londres i poc després que obrís la seu francesa. Va ser doncs la tercera entitat del PEN a constituir-se a tot el món, el mateix dia que es fundava la de Nova York. Les seves tres sigles corresponen a les inicials dels mots Poet, Essayist, Novelist i va néixer amb la voluntat de créixer i escampar-se amb una seu a cada ciutat del món. No era doncs un club pensat per replicar-se en estats amb un criteri nacional, sinó ampliar l’amistat entre escriptors més enllà de  les fronteres i influir en les grans qüestions vitals, tal com va dir Thomas Mann. Fundat per la poeta i novel·lista Catharine Amy Dawson Scott, el PEN va ser el primer club londinenc on es podien reunir escriptors de tots dos sexes. Cent anys després el PEN s’ha convertit en una organització internacional no governamental que vetlla per la llibertat d’expressió i els drets lingüístics.

Avui són molts els països on la llibertat d’expressió està qüestionada. La setmana vinent ens visita a Barcelona Victoria Lomasko, autora russa que es defineix com la última artista soviètica. Lomasko ha estat declarada per l’establishment del seu país com una enemiga del poble rus. Avui el PEN té més sentit que mai en països com Mèxic, on periodistes són assassinats diàriament per publicar la veritat o a la Xina, on regna una censura punitiva, però també en un sentit global, perquè avui els càstigs i represàlies que pateixen els escriptors travessen fronteres, com s’ha vist en el recent atemptat a Salman Rushdie, que ahir per cert va tenir el seu homenatge a la festa del PEN Català en forma d’una cadira buida.

L’exposició que ha comissariat Manuel Guerrero amb el suport documental d’Helena Pol es pot visitar a la Sala 4 Cotxeres del Palau Robert fins al 20 de novembre d’enguany. Guerrero ha disposat la història d’aquests cent anys amb una cronologia molt visual, amb fotografies i documents i publicacions de la història del PEN que han sobreviscut a una guerra civil i una Guerra Mundial. “La història del PEN Català és una història d’ambició literària universal, d’èxit i de continuïtat, però també una història d’exilis, de resistències i de reconstrucció cultural col·lectiva”. La mostra aplega els manifestos que el PEN, entre els quals destaca el Manifest de Girona sobre els Drets Lingüístics, que va ser presentat per Josep M. Terricabras i aprovat al Congrés Internacional de Belgrad, l’any 2011. Aquest manifest a favor de la diversitat lingüística és una de les grans aportacions més actives que ha fet el PEN Català al conjunt de la institució. També hi trobareu la Carta Fundacional del PEN (1927), el Manifest de les Dones (2017), el Manifest de la Democràcia de la Imaginació (2019).

Un dels moments més traumàtics de la història del PEN Català és sense subte la fractura que va suposar la guerra civil i el mític viatge a l’exili que una colla d’escriptors van fer a bord del bibliobús de la Generalitat de Catalunya. Aquest autobús va sortir justament del Palau Robert, que aleshores era la seu de la Conselleria de Cultura. D’aquell bibliobús n’han quedat unes imatges impagables de Gabriel Casas i Galobardes. A la mostra hi trobareu la llista de membres del PEN de Barcelona, on algú va marcar amb una creu els noms de les persones que van anar a l’exili aquell 1939. Entre els que no van pujar a l’autobús, hi ha J.V Foix o Joan Vinyoli. Entre els que van marxar (la gran majoria) hi havia noms com Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Joan Oliver, Francesc Trabal o Anna Murià. Tots ells conviurien mesos després al castell de Roissy-en-Brie, on van viure un dels episodis més dolorosos de l’exili, que va marcar els seus destins posteriors a Mèxic, Xile o França. Justament Roissy-en-Brie dona nom a un premi de poesia que enguany atorga el PEN Català a la poeta Nisrin Akram Khouri, que presenta Pas en fals al marge de la història (Vincle) a La Setmana del Llibre dissabte 10 de setembre.

Un altre autobús clandestí va ser l’espai que el 4 de febrer de 1973 va acollir una assemblea ambulant del PEN Català, amb 42 escriptors a bord, que van fer el trajecte de Barcelona a l’Espluga de Francolí. Va ser l’assamblea que va permetre refundar el PEN Català dins de Catalunya. A l’exposició hi trobareu la llista dels participants, entre els quals encara n’hi ha de vius, com Xavier Bru de Sala, Guillem-Jordi Graells, Oriol Pi de Cabanyes o Miquel Desclot. Un altre valor de l’exposició que podeu veure al Palau Robert és la col·lecció d’art de la institució, que al llarg dels anys ha rebut donacions d’artistes com Antoni Tàpies, Jaume Plensa, Mireia Sellarès, Frederic Amat, Francesca Llopis, Mar Arza o Antoni Tàpies-Barba. També el cartell més recent, obra d’Albert Serra, que no us explico perquè l’heu de veure vosaltres mateixos. La mostra es complementa amb un vídeo realitzat per Eva Vilamala i Ariadna Relea que recull entrevistes amb membres de la junta del PEN Català dels darrers anys.

Festa d’aniversari

La festa d’ahir als jardins del Palau Robert va ser una celebració d’aniversari en tota regla, amb pastís inclòs. Joaquim Carbó, el soci més gran (enguany ha fet 90 anys) i Jordi Jiménez, el més jove, van acompanyar Laura Huerga (flamant nova presidenta del PEN Català) a l’hora de bufar les espelmes. L’acte, presentat per Anna Guitart, va servir per fer un repàs del moment que viu el PEN Català. Carles Torner, que ha treballat vuit anys a la seu central de Londres del PEN, va presentar l’edició catalana del llibre Pen Internacional. Una història il·lustrada (Galàxia Gutenberg), un llibre que repassa amb fotos i documents la història d’un segle convuls i exposa tots els programes que desplega el PEN per protegir la llibertat d’expressió i la vida d’escriptors perseguits. Gemma Rodríguez va presentar justament Jairo Videa i Juan Daniel Tremiño, dos autors que actualment viuen refugiats a Barcelona gràcies al Programa Escriptor Acollit del PEN Català, en el marc de la xarxa de ciutats refugi ICORN. L’escriptor Biel Mesquida i la traductora Dolors Udina van parlar de la seva experiència com a membres del PEN Català. Mesquida, que ha format part de la junta de Mallorca, lamentava que massa sovint avui, per pressió social, els escriptors del nostre país ens autocensurem. Mesquida va rememorar la conversa que havia mantingut a Madrid als primers setanta amb el censor que havia prohibit el seu llibre L’adolescent de sal (ho explicava amb més detall en aquesta entrevista a Núvol) i va afegir que la missió del PEN és defensar la literatura tout court, en un moment en què aquesta està desapareixent, tant a la universitat com a les escoles, on els nois que ara es formen tenen poc contacte amb la poesia.  Dolors Udina va fer un elogi de la revista Visat, publicació digital dedicada a la traducció i va agrair la feina feta per Simona Skrabec, Joaquim Gestí i l’enyorada Montserrat Franquesa, que serà homenatjada el dimecres 29 de setembre a les 19h al mateix Palau Robert.

El PEN Català, que enguany també celebra el Premi Nacional de Cultura, va convocar ahir escriptors, editors i personalitats de la cultura, com Marta Pessarrodona, Antoni Clapés, Bashkim Shehu, Jaume Subirana, Izaskun Arretxe, Joan Rendé, Elisenda Figueras, Àlex Broch, Marta Nadal, Eva Piquer, Àngels Gregori, Sebastià Portell entre molts d’altres. Vaig trobar a faltar més presència de les noves generacions. Ens cal rejovenir el PEN Català amb escriptors de les últimes generacions que se’l facin seu i el vegin com una eina útil per defensar els seus drets i la llibertat literària, que potser donen per descomptada avui. Em temo que els farà molta falta en el futur.