Biel Mesquida: “La llengua és el fang del pensament”

El poeta i narrador mallorquí rebrà el premi Trajectòria en el marc de La Setmana del Llibre en Català

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Biel Mesquida Amengual (1947) rebrà el premi Trajectòria, que concedeix l’Associació d’Editors en Llengua Catalana dimecres 15 de setembre a les 19.30h en el marc de La Setmana. Un premi merescut a un escriptor que ha cartografiat la Mallorca contemporània amb una prosa musical i refulgent. Poeta, novel·lista, activista, Mesquida és nascut al País Valencià, ciutadà de Mallorca i ambaixador de Les Illes a Barcelona, un home que abraça amb la seva vida tot el país català.

Biel Mesquida | Foto: La Setmana

Sempre dius que ets un lector professional i un escriptor amateur. Quin és el teu primer record de lector?

El meu primer record va lligat a la meva mare, que era mestra d’escola i una gran lectora i sempre em llegia contes en veu alta. Vaig néixer al Mas d’En Sales i ja de petit ella va dir que se m’enduria allà on ella treballés. La van destinar a una escola rural de Castelló, ella i jo vivíem al pis de dalt i l’aula era a la planta baixa. Jo em movia entre l’escola i la vivenda. I ja de ben petit com un alumne més, vaig aprendre a llegir, potser massa aviat, amb tres anys. El meu pare també era mestre però estava destinat a una escola a Catalunya. Després mumare va traslladar-se a Manacor i allà vaig començar en una escola de pàrvuls i després a uns frares de La Salle, on també em van estimular a escriure i llegir en veu alta. Jo ja havia tingut a l’abast la biblioteca de mumare, que és el lloc on vaig començar a llegir de veritat, als 9 o 10 anys. Quan vaig fer el batxillerat, a Manacor mateix, vaig tenir la sort d’anar a un institut laic, amb professors laics. L’educació encara era franquista i havíem de cantar Cara al sol, però la professora de literatura, dona Joana, que era molt avançada, em va fer confiança i em donava a llegir llibres prohibits, com ara La agonía del Cristianismo, de Miguel de Unamuno, que em va semblar avorridot. A l’institut vaig començar a distingir-me, perquè llegia molt bé i em feien recitar. Cap als 14 o 15 anys em vaig apuntar a unes classes clandestines de català, que donava un prefecte d’ideologia marxista, que anys més tard, ja en democràcia, va fundar una escola de català. Ens van deixar crear una petita revista ciclostilada, que es deia Arbre (un títol molt lul·lià). En vam fer uns quinze números i vaig anar entrant al món literari. Vaig entrar en contacte amb Josep M. Llompart, que havia estat professor de mumare a l’Institut Ramon Llull de Palma, i que feia clandestinament una sessions de poesia a casa seva. Hi assistien poetes com Blai Bonet o Miquel Bauçà, i jo vaig començar a recitar poesia en aquest entorn, a casa de Josep M. Llompart i la seva dona, Encarna Vinyes, germana de la poeta Cèlia Vinyes, i un gran cervell feminista, que ja abans de la guerra va ser una figura important per mumare. Un dia, la meva mare, que volia escriure, la va anar a veure per demanar-li consell. La Cèlia Vinyes li va recomanar que fes entrevistes a dones, exclusivament a dones. Era l’any 1934, una dona amb una visió avançada al seu temps.

Ara parlaves de llibres prohibits. La teva primera novel·la, L’adolescent de sal, va ser un llibre prohibit per la censura.

L’adolescent de sal va néixer amb mal peu, perquè els editors a qui els vaig oferir el van rebutjar, no el van entendre. Deien que no era un llibre, que no tenia cap ni peus. Vaig decidir presentar-lo al premi Prudenci Bertrana i vaig guanyar, però a Edicions 62, encarregada de publicar el premi, em van dir que seria massa car d’editar, perquè hi havia il·lustracions, i el van enviar a la censura.

I què van dir a Madrid?

Van dir que no es podia publicar, íntegrament censurat. Aleshores vaig conèixer Josep Melià, un mallorquí amb influència a Madrid, i molt optimista, que em va prometre que parlaríem amb Ricardo de la Cierva, de la Dirección General del Libro. Va aconseguir una cita a Madrid, a Nuevos Ministerios, en un edifici d’arquitectura feixista, i un cop allà ens trobem que De la Cierva, malalt, delegava la reunió a un senyor que es deia Entrambasaguas, que ens va rebre en un despatx típicament feixista, amb un quadre de Franco que presidia, i que em va recordar la pel·lícula El inconformista. Melià era molt optimista, però Entrambasaguas s’havia llegit el llibre de dalt a baix, l’havia ratllat tot de color vermell amb tanta ràbia que havia estripat algunes pàgines i tot. “Este libro lo ataca todo, a Franco, la familia, la moral, la religión… Este libro es una bomba”, deia mentre anava mostrant pàgines amb imatges sexuals al·legant que tot allò era pornografia. Se sabia tot el llibre, n’hauria pogut fer una tesi doctoral. Durant una hora i mitja d’entrevista em va tractar com si fos l’assassí de Kennedy.

I què hi deia en Melià?

En Melià em va defensar, dient que era el llibre d’un jove, d’un inconformisme propi de la joventut, i va crear un consens, que es va inventar ell. Li va dir que jo suavitzaria el llibre i que tornaríem a veure’ns passat l’estiu… Jo era molt jove i en Melià molt optimista, vam tenir la sort que va morir el Franco al cap de dos anys. Jo em vaig dedicar a reescriure el llibre durant dos anys. En lloc de rebaixar-lo, vaig cisellar el text per donar-li mes força i subversió, el vaig poetitzar molt, que és el que sempre he volgut fer, amarar un llibre de poesia. La gent em diu has publicat poca poesia, però és tot al contrari.

Biel Mesquida | Foto: La Setmana

T’hem sentit dir alguna vegada que tu no escrius en català, sinó en mesquidià.

Des del principi vaig tenir clar de forma intuïtiva que que els grans mestres, els meus models literaris, eren uns picapedrers de la llengua, des de l’escriptira cuneïforme passant per Homer i seguint pels grans mestres clàssics, Shakespeare o Joanot Martorell… Els motius tractats eren humans, sempre els mateixos, l’amor, la mort, etc, però la feina de l’escriptor era la construcció d’una forma. La llengua és inacablable, la llengua és el fang del pensament i li pots fer dir el que vulguis. Tot l’esforç que he dedicat a l’escriptura ha estat a fi de construir una llengua que portés les meves empremtes. Així com un fangador va fent el plat o el tasso amb les seves empremtes digitals, jo voldria deixar les meves en el cos de la llengua, i que aquesta pell lingüística sigui mesquidiana vol dir que aquesta petita música que deixes com a escriptor formi part d’una polifonia universal.

Aquesta necessitat de trobar una veu tan personal va molt lligada també a la voluntat de parlar d’un lloc molt específic.

Joan Alcover deia que si volem ser universals hem de ser catalans. El local acaba sent el més universal. Sí, cada dia estic més tancat a la meva illa, situat en una escenografia en què hi ha de tot, on tant et pots trobar un mafiós rus com un terrorista sirià o una sueca que ve a lligar o una companyia immobiliaria corrupta. Mallorca és una plurisocietat que et dona motius per escriure a voler. Al capdavall, soc un constructor de veus, un creador de músiques verbals.

I com treballes els textos per arribar-hi.

M’agrada corregir i reescriure els textos. Rellegeixo els relats en veu alta perquè vull que la música impregni el llenguatge, no vull incórrer en repeticions, ni cacofonies, vull que hi hagi un ritme i si hi ha un desastre que sigui un desastre rítmic.

També has dit que en literatura l’unica regla és que no hi ha cap regla.

Són coses que em venen d’una forma natural… A vegades he d’anar alerta perquè soc un poc incontinent i el matís és necessari. Que no hi ha cap regla, ho vaig descobrir des de ben jove, al batxillerat, des que vaig començar a escriure, perquè ens posaven regles per tots els cantons quan havíem de fer una redacció. Jo era molt anàrquic i els professors em retreien que començava la casa per la teulada, que ho mesclava tot, que no s’entenia el que deia i que havia d’escriure més clar.

Els editors tampoc t’ho van posar fàcil al principi.

Sí, per mi va ser decisiu Xavier Folch, que em va entendre. Abans d’ell nomes havia confiat en mi Claudi Montañà, però quan va morir, ningú volia saber res de mi. Hi va haver un buit perquè ningú em volia publicar, ni tan sols reeditar L’adolescent de sal… fins que Xavier Folch el va recuperar a Empúries. Ell em va demanar si tenia alguna cosa nova i va ser aleshores que vaig publicar Doi, una novel·la que Ángel Terrón ha dit que és l’Ulisses català.

I anys més tard Folch et va publicar Excelsior o el temps escrit, un llibre que em va impactar i que va guanyar el premi Ciutat de Barcelona. Va suposar una confirmació que anaves pel bon camí?

Jo soc molt insegur amb tot allò que faig. Dubto molt i sempre ho deixo llegir a una sèrie de persones perquè m’aconsellin i em diguin si és llegidor, si em repeteixo, perquè jo crec que l’escriptor sempre té unes obsessions i una tendència a repetir-se. Com tots els autors, tinc unes obsessions determinades, però no voldria caure en l’autoplagi. Si ho faig, és perquè vull, però em sabria greu caure-hi sense adonar-me’n. Excelsior estava ple de fragilitats i no sabia quina recepció podia tenir i el premi va suposar un alleujament. Estic molt content dels pocs premis que he rebut, m’agraden perquè sempre he mirat qui era al jurat i m’ha agradat per allò que han dit. Els premis m’han ajudat què en pensaven, de la meva obra, els jurats, aquests lectors professionals.

Tu mateix t’has descrit com a “lector professional i escriptor amateur”.

Soc amador de l’escriptura, però m’agrada molt més llegir que escriure, perquè quan llegeixo és quan tinc més plaers de tota casta. I escriure suposa un gran esforç i moltes hores. M’estimo més passar el dia llegint o mirant el niguls que no pas escrivint.

Però escriure és alliberador, tu quan escrius et deixes anar…

Sí, però no crec en aquella espontaneïtat que pregonaven els surrealistes. S’ha d’anar molt alerta, no et pots refiar del primer que escrius. Aragon, sense anar més lluny, no feia escriptura automàtica, això va ser una parida que es van muntar. L’escriptura necessita treball, demana picar pedra perquè aquesta feina fructifiqui, doni fruits saborosos. Jo vull entretenir el lector amb les meves petites històries, on procuro parlar de coses que no explica ningú o de personatges que la història ha deixat de banda, donar vida a gent senzilla o sofisticada, i eternitzar-los.

Biel Mesquida | Foto: La Setmana

La teva obra forma part d’una tradició on destaquen dos grans autors del segle XX mallorquí, que són Blai Bonet i Llorenç Villalonga. Què t’han aportat l’un i l’altre?

Parlant d’aquests dos autors, em sento entre Escil·la i Caribdis. Representen dues escriptures diferents que han format part de la meva educació literària, m’han acompanyat des del principi i m’han obert territoris. He llegit i rellegit la seva obra. Blai Bonet m’ha obert perspectives verbals. Villalonga perspectives de contemplació social, per la seva capacitat de llegir una societat. Amb Mort de dama, Villalonga fa un trencament amb el món ranci, tòpic i estèril de la narrativa catalana del seu temps. I Blai Bonet és un revolucionari, que du a terme tal subversió del llenguatge poètic que tot el que el precedeix queda desfasat. Bonet va obrint espais, camins, atmosferes, formes, maneres de cercar noves relacions amb la llengua que no s’havien fet mai. Totes dues figures són essencials en la meva obra, han estat mapes, guies, fars que m’han permès avançar en les meves recerques. La idea de ‘desbarat’ de Villalonga és un gran diamant amb moltes facetes, que t’il·lumina angles morts. T’explica desbarats amb una facilitat i una subtilesa que sembla que li surtin de l’aire del cel. Blai Bonet, per la seva banda, deixa enrere el simbolisme i els grans ismes de l’avantguarda per connectar amb les veus més fondes del segle XX. Es fica per coves tot fent espeologia verbal i et descobreix mars i cels alla on creies que hi havia un desert, i et crea un vincle entre paisatge, sentiment i pensament com no ho havia fet mai ningú. Blai Bonet fa de la literatura catalana un territori més ampli, l’eixampla… obre una altra llengua, que et dona més possibilitats. Són dos autors que tenen molt poca intersecció, no tenen gaire a veure l’un amb l’altre, però tots dos fan tensar la llengua, la carreguen de nous sentits i significacions. Jo he procurat sempre treballar amb els maons de la tradició. Llorenç Villalonga i Blai Bonet són la meva tradició juntament amb Carner, Pla, Rodoreda, Brossa,  tota una constel·lació d’autors que em donen donen sortides i creativitat. La creactivitat és com la radioactivitat, crea activitat. La creactivitat és l’únic vaccí que ens pot salvar de la pandèmia mental. Sense ella tot se’n va cap per avall.

A banda dels teus encerts literaris, has estat una figura clau en les relacions culturals entre el Principat i Les Illes, també amb el País Valencià. Has estat un connector.

Vaig néixer al País Valencià i vaig créixer allà i després a Les Illes, i anava sentint el so de València i el de Mallorca, i anys més tard tot d’una vaig poder venir a Barcelona, i vaig sentir el català de Barcelona, i la xarxa de connexions que em porta aquest moviment geogràfic sempre m’ha fet veure el país català com un únic país. Un país que el franquisme va intentar estroncar negant la unitat de la llengua catalana. Si he estat un connector es deu al fet que soc una persona oberta, un curiós sempre disposat a escoltar els altres, però també perquè ho he fet com un servei a la meva cultura i al meu país, que és la nació catalana.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació