Dídac Romagós: «La llibertat no té preu en el món del periodisme»

Vilablareix està de moda i la seva ràdio s’ha fet lloc al món periodístic i cultural català. Amb Dídac Romagós (Vilablareix, 1986) com la cara visible i l’aposta ferma per la llengua i la cultura dels Països Catalans, Ràdio Vilablareix esdevé referent. A Twitter és una revolució, tothom hi parla. Tothom vol ser-hi. Com a reconeixement per la seva tasca de promoció del català, enguany han rebut el premi Enderrock. Les entrevistes d’en Dídac són amb profunditat i tranquil·litat, defugint de les preguntes ràpides. Això, conjuntament amb la programació musical únicament en català, fan que els oients s’hi quedin. No només els oients de les comarques gironines, sinó d’arreu del món. 

D’on sorgeix la idea de crear aquesta ràdio? 

Ja fa més de deu anys que sorgeix el projecte. Jo havia fet ràdio des de ben petit i sempre havia volgut fer periodisme, però alhora em feia molta mandra haver de sortir del poble i anar a Barcelona. Anar a les grans multituds fa respecte. Llavors vaig fer Publicitat i Relacions Públiques aquí a Girona, però des de sempre he tingut clar que volia fer ràdio. Just quan vaig acabar la carrera, em va trucar l’alcalde que volien fer una ràdio local. Jo els vaig dir que sí, però que havia de pensar com seria ben bé tot.

Et van deixar total llibertat.

Exacte. Era un projecte pel qual tenia molta il·lusió, perquè el poble sempre ha sigut la meva vida i, a més, sempre havia somiat fer ràdio. Llavors vaig començar a escoltar les ràdios locals dels pobles del costat, que en aquell moment eren competència. Em vaig trobar que totes posaven la mateixa música que les grans cadenes comercials. I vaig pensar que així no hi hauria cap tret diferencial. 

«Hem crescut insistint i picant molta pedra. És una passada veure com Vilablareix s’ha posat al mapa gràcies a la ràdio»

I vas apostar per la música en català.

Sempre m’havia agradat molt la música en català i vaig pensar que seria diferent, només posar música en la nostra llengua. Vaig buscar a veure si hi havia alguna ràdio que poses 24 hores música no només de Catalunya, sinó de la resta de Països Catalans, i no la vaig trobar. A partir d’aquí, vaig trucar a les discogràfiques. Els vaig demanar que em deixessin tot el material-discs, és clar-. Ara ja és tot digital. També gràcies amb l’ajuda del tècnic, que ja estava jubilat i em va donar un cop de mà. A partir d’aquí vam començar amb una sabata i una espardenya, és a dir, amb molt pocs recursos, que és encara com encara estem ara.

També hi han ajudat molt les noves tecnologies, no?

Gràcies amb les noves tecnologies pots arribar on vulguis. Vam començar a posar música en català i vam obrir el compte de Twitter. Ja a les primeres piulades, vaig tenir retweets de personalitats com Toni Albà o Màrius Serra. Així, la ràdio va començar a créixer a xarxes i, a partir d’aquí, jo soc molt pesat i insistent i ho he anat aconseguint tot. Abans Vilablareix no ho coneixia ningú i, a força d’insistir molt, va començar a venir tothom. En un principi, artistes musicals, que ens van ajudar a fer promoció. A més que poder escoltar la ràdio no només per l’FM, sinó també per Internet, ho fa més fàcil. Hem crescut insistint i picant molta pedra. És una passada veure com Vilablareix s’ha posat al mapa gràcies a la ràdio. Ens hem fet una referència.

«Sembla que tot hagi de passar per Barcelona i jo trobo meravellós que passin coses aquí»

Has parlat amb gairebé tothom del panorama cultural català, qui et queda per entrevistar?

Ha passat tanta gent, que quan em pregunten qui m’ha fet il·lusió, sempre prefereixo dir qui em fa falta. Veure la quantitat d’entrevistes que molts mitjans voldrien tenir i han passat per aquí és impressionant. Crec que em faria molta il·lusió entrevistar al Joaquim Maria Puyal, és un referent i qui em va enganxar a la ràdio amb les seves retransmissions del Barça. També m’encantaria entrevistar Pep Guardiola, pel que representa com a persona i per al país. Finalment, jo sempre he estat molt del Girona, des d’abans de l’èxit. I espero que el Michel pugui venir a final de temporada. És una persona que ha canviat el Girona, tant en la filosofia del joc com en la manera d’estimar una ciutat i una llengua.

L’única condició que tens per fer les entrevistes és que la gent vingui al poble. Per què? 

És com jugar a casa. El que em fa més il·lusió d’aquesta ràdio és aconseguir que no tot passi per Barcelona, sinó que passi en llocs totalment diferents i inesperats. Sembla que tot hagi de passar per Barcelona i jo trobo meravellós que passin coses aquí, en un poble de València o a Mallorca. S’ha de diversificar i veure que es pot fer ràdio d’una manera totalment reposada. Fer entrevistes tranquil·les, amb sorpreses i fugir de les preguntes típiques. El que aprecia la gent de la nostra ràdio i el que crec que ens fa diferents és deixar parlar i estar molt ben informat. Has de saber-t’ho tot, estimar-te el producte i preocupar-te per la persona que ve. No pots preguntar quatre coses que ja has vist, s’han de fer preguntes totalment diferents. Per això m’agrada fer les entrevistes presencials, amb més trajectòria i entendre l’evolució de l’entrevistat, no només l’actualitat. 

Quin és el teu mètode per entrevistar?

Tots busquem el titular, però també s’ha de buscar que el convidat se senti còmode. Sempre intento començar l’entrevista tranquil·la i de mica en mica treure els temes més punxeguts, però no directament. Hi ha preguntes que de primeres no et respondran, has de treballar-t’ho. Perquè els convidats s’han de relaxar i normalment ho aconseguim. Quan passen aquestes coses amb una persona amb la qual gairebé no hi havies tingut cap conversa, ho has assolit.

I parlant de reconeixement, heu rebut el premi Enderrock com a ràdio promotora del català. Com s’ha viscut això?

Molt contents. Són molts anys picant pedra. Ara miro enrere i veig que es parla de Vilablareix i la ràdio té reconeixement. La persistència és la clau de l’èxit i molts cops has de ser molt pesat. Jo he estat molt pesat i ho he reconegut moltíssim. Si no ets pesat, en el món del periodisme no ho aconsegueixes. Per ser pesat he aconseguit coses que mai m’hauria imaginat. Jo aquest projecte me’l sento molt meu, m’ha vist créixer, em sento a casa.

Ràdio Vilablareix és molt coneguda. Alguna anècdota que t’hagi sorprès?

Els alcaldes mateixos em diuen que tenim una ràdio molt coneguda, que sempre els hi pregunten. Per exemple, la setmana passada vaig anar a Ribes de Freser, i quan vaig anar a comprar el pa, els vaig dir que era de Vilablareix i em van dir que coneixien la ràdio de Twitter. No els vaig dir que jo portava la ràdio, sinó que ja ho diria a la persona de torn que ho feia molt bé. Quan passen aquestes coses, veus que Vilablareix està al mapa i ja no has de dir que ets de Girona. Sempre dic que som la resistència.

I clar, aquesta resistència, creus que també és influència de les xarxes socials? Perquè això del Twitter de Ràdio Vilablareix és una autèntica bogeria.

Absolutament. Jo moltes vegades m’he arribat a imaginar que hagués estat de Ràdio Vilablareix sense les xarxes socials. Perquè és clar, el fet de ser una ràdio local, fa que només tinguis una freqüència que et permet arribar dins un radi determinat. Sense les noves tecnologies i Internet, no podríem arribar ni arreu dels Països Catalans ni a tot el món. Ara, la gent amb internet ens pot escoltar de seguida des d’on sigui. Que hàgim aconseguit que una ràdio d’un poble d’una mica més de 3,5000 habitants esdevingui un referent i tingui més seguidors a xarxes que altres ràdios enormes, és un orgull. Competim de tu a tu amb les grans cadenes. Però ells tenen un gran equip i nosaltres amb col·laboradors i amor a l’art ho tirem endavant. Moltes vegades crec que estic somiant i el projecte sembla irreal.

Com és el dia a dia de la ràdio? Quina programació feu habitualment?

La ràdio és un 80-90% de música, és el tret diferencial, escoltar música dels Països Catalans, no només del principat, sinó d’arreu. A més de combinar les novetats amb els clàssics, la nova cançó, Serrat, les sardanes… Una mica de tot i intentant trobar l’equilibri. Com que som els únics, volem que estiguin a gust els joves, però també els més grans. Després la programació local és essencial, informem de tot allò que passa al poble i les seves entitats. Hi ha dues branques en aquest projecte: la branca nacional i cultural, tot allò relacionat amb la llengua, la música i la cultura. I, la branca de les entrevistes, fem entrevistes a tothom relacionat amb el món cultural. En resum, seria informar del que passa al poble i del que passa al país en l’àmbit musical. 

Heu descobert molts artistes i famosos des de la ràdio?

Jo sempre recordo el cas de Txarango. Van venir a la ràdio quan no els coneixia ningú i després de fer el boom, sempre m’ho deien que quan no els coneixia ningú, jo els hi vaig donar veu i vaig viure la seva evolució des del primer dia. Han vingut a la ràdio molts grups, tant emergents com consolidats. Molts em diuen que gràcies a mi han aconseguit sonar en altres ràdios o entrevistes on sigui. Tenir aquest altaveu és una cosa que em fa molta il·lusió.

«La llengua és viva, només fa falta posar-li ganes»

Com es fa per defensar la llengua i la cultura des de la ràdio?

La nostra idea és molt bàsica, la llengua es defensa parlant el català. A la nostra ràdio les 24 hores sonen músiques catalanes, per tant, és en català. No acabo d’entendre per què des dels mitjans públics no s’aposta més per la música en català quan ja s’ha vist que funciona. Continuem sent els únics, encara que crec que el mínim de música en català és un 25%, deu sonar de matinada, perquè si no, no ho entenc. Quan passa això penses que també en tenim la culpa, que hem d’exigir que es defensi la llengua minoritària, com es fa a qualsevol lloc. Ara cada cop amb el tema dels pòdcasts sembla que hi ha més contingut en català i també moltes iniciatives per defensar i mantenir el català, que són fantàstiques i fan que molta gent comenci a utilitzar la llengua. Si es prova, potser hi ha públic interessat en aquest contingut, si no nosaltres no haguéssim tingut aquest èxit. La llengua és viva, només fa falta posar-li ganes.

La ràdio local se sol dir que és com un planter de periodistes. Tu aspires a fer un pas més o et vols quedar a Vilablareix?

Gràcies a la ràdio local han sortit molts periodistes. A mi m’ho han ofert, però de moment he dit que no. La ràdio és un projecte molt meu, que el sento totalment lliure i faig el que vull. Puc fer entrevistes amb tothom i no sé una gran ràdio més, sinó mantenir l’essència. M’encanta aquest projecte i per mi la llibertat no té preu en el món del periodisme. Quan veus que pots fer absolutament tot el que vols, a partir d’aquí surten coses inimaginables. 

Si haguessis d’explicar l’essència de Ràdio Vilablareix, com ho definiries?

És la ràdio cultural dels Països Catalans. Està total i únicament basada en la cultura i la llengua catalana.