Les palmeres salvatges, o Faulkner enamorat

Mirmanda, d’Edicions de 1984, és una col·lecció de narrativa polièdrica que barreja autors catalans i internacionals, i que ja fa anys que és tota una referència arreu de les terres de parla catalana. A més, en l’aposta que els editors responsables fan d’escriptors estrangers, que són de procedència molt diversa, procuren oferir més d’un títol. A tall d’il·lustració, tenim les sèries dedicades a Hans Fallada, Marilynne Robinson, Claudio Magris, Alaa Al Aswani o Andrei Platonov, que permeten no només el coneixement en la nostra llengua d’uns autors imprescindibles, sinó també l’aprofundiment en la seua obra. Els últims anys destaca l’atenció que se li ha dedicat a un dels novel·listes més importants del segle XX: William Faulkner, de qui a Mirmanda ja podem llegir la coneguda com a Trilogia dels Snopes, formada per El llogaret, La ciutat i La mansió, i dues de les seues obres més memorables, Llum d’agost i Mentre em moria. L’última a unir-se a la família faulkneriana d’Edicions de 1984 ha estat Les palmeres salvatges. 

El llibre Les palmeres salvatges (The Wild Palms, 1939) està format per dues novel·les: «Les palmeres salvatges» i «El Vell». La primera és una obra que crida l’atenció perquè no està ambientada al comtat imaginari de Yoknapatawpha. Es tracta, en efecte, d’una dada prou remarcable: en l’extensa trajectòria literària de Faulkner només Pylon (1935), aquesta i A Fable (1955) no n’hi estan. A més, quan la llegeixes, de seguida t’adones que no ens trobem davant de la típica obra gòtica sudista, amb el paisatge rural del Sud dels Estats Units, conflictes racials, el pes de la comunitat, mostres escabroses de violència o humor macabre. De fet, «Les palmeres salvatges» és una novel·la urbana, ambientada en diferents ciutats estatunidenques, alguna del Sud, com Nova Orleans, però també a Chicago o San Antonio. Però encara sobta més la temàtica, perquè és una portentosa i gairebé avant la lettre novel·la existencialista que tracta sobre la llibertat individual i la condició humana. També és una tràgica història d’amor. 

«Les palmeres salvatges» està ambientada en 1937 i conta la història d’amor de Harry i Charlotte, per la qual ell abandona els estudis de medicina i ella trenca amb el marit i les dues filles. Per tant, no només estem davant d’un amor il·lícit, sinó d’un escàndol social que recau sobretot en ella. Al capdavall, és cert que Harry sacrifica la possibilitat de tenir una professió i establir-se, però Charlotte és una mare que abandona la sagrada institució familiar. Val la pena remarcar com construeix Faulkner aquest personatge femení. Charlotte té inquietuds artístiques, en concret és escultora, i no costa gaire d’imaginar que la vida com a mestressa de casa no li les permetia desenvolupar. De fet, en la nova vida, almenys al principi, s’hi dedica en cos i ànima, al mateix temps que ens ofereix reflexions molt interessants sobre l’art, com quan s’esforça per a trobar un estil original. Quant a això, no costa gaire d’imaginar que aquestes idees provenen del mateix Faulkner, qui sempre es va esforçar per a descobrir noves formes de dir les coses i noves estructures literàries on encabir-les. Així mateix, en aquesta nova vida, Charlotte també s’allibera sexualment i vol gaudir del cos sense prejudicis. 

Comptat i debatut, pareix que estem davant d’un plantejament d’alliberament femení en tota regla, tant en l’àmbit individual com en el social. En un diàleg de la novel·la, la mateixa Charlotte es defineix a si mateixa en els següents termes: «m’agrada cardar i fer coses amb les mans». Es tracta d’un argument molt modern per a l’època, no debades també hi trobem diverses reflexions sobre la possibilitat de viure sense compromisos burgesos de cap mena. Ara bé, cal remarcar que no s’ofereix cap fórmula racional o abstracta, ni cap tesi al respecte, cosa que impedeix de manera categòrica catalogar la novel·la amb algun epítet anacrònic, com seria el de «feminista». Això és així, bàsicament, perquè l’interès de Faulkner és un altre. Ell prefereix centrar-se, i aquí sí que és fidel a la seua poètica, en com els personatges es mouen sota l’influx d’una força tel·lúrica que brota de les entranyes del cos. Es tracta del poder abassegador de la sexualitat, en concret de la feminitat de Charlotte, a la qual Harry sucumbeix sense poder resistir-se’n. De fet, el retrat que Faulkner fa d’ell és demolidor: tan mediocre abans de conèixer l’amor com pusil·lànime en la relació. Quant a això, els passatges que descriuen les misèries que roseguen per dintre aquesta impotència masculina són realment antològics. Una bona mostra de fins on és capaç d’arribar Faulkner és aquest fragment inoblidable: «Ja ho veus, ¿oi?: jo no era. Després soc, i el temps comença, amb retroactivitat: és era i serà. Després vaig ser, i per tant no soc i per tant el temps no ha existit mai. Va ser com l’instant de la virginitat; va ser l’instant de la virginitat: aquell estat, aquell fet, que en realitat no existeix més que en l’instant precís que saps que l’estàs perdent». De retruc, en els dubtes que consumeixen Harry ja es deixa entreveure l’oposició social que rebran, i que farà que la història acabe molt malament.

Tanmateix, això no és tot. Com s’ha dit més amunt, el llibre Les palmeres salvatges està format per dues novel·les: «Les palmeres salvatges» i «El Vell». Cadascuna consta de cinc capítols que es presenten de manera alternativa, tot i que són independents i transcorren en temps i llocs diferents. Ja coneixem la primera; pel que fa a la segona, «El Vell», està ambientada a les recordades inundacions del Mississipí de 1927, i conta la història d’un presidiari a qui el desastre natural dona l’oportunitat d’escapar, però es veurà immers en una relació amb una dona embarassada, a qui salva de morir i ajuda a parir, fet que li acaba suposant frustrar les esperances de llibertat. Per tant, al llibre Les palmeres salvatges sí que s’acaba trobant una ambientació en el Sud dels Estats Units, cosa que vol dir que hi és present la forta empremta del paisatge, en aquest cas del riu Mississipí desbordat en unes magnituds gairebé apocalíptiques. De fet, la presència del riu és tan important, condiciona tant la vida dels qui el viuen, que Faulkner l’arriba a personalitzar: es tracta, ni més ni menys, del Vell del títol. En mots del mateix autor: «Aquell riu era una part inextirpable del seu passat, de la seva vida; hauria sigut una d’aquelles coses que hauria transmès a la seva descendència, si és que el destí l’hi tenia reservada». En aquest ordre de coses, en el desbordament del Mississipí també trobem ressonàncies del gran diluvi bíblic. De fet, cal recordar que Faulkner és un autor molt influït per l’Antic Testament, del qual, al llarg de la seua obra, reinterpreta personatges com Adam i Eva, Esaú i Jacob o els profetes Moisès i Isaac. També és el cas de Les Palmeres salvatges, que va voler titular-la Si jo de tu m’oblidara, Jerusalem per així reflexionar sobre l’absència de llibertat, bé real o bé figurada, dels personatges tot evocant el psalm 137, en el qual es canta als jueus que van estar captius en Babilònia i les evocacions que fan del paradís perdut. 

Faulkner va començar a escriure totes dues històries per separat, però va decidir ajuntar-les, amb la idea de llegir de manera intercalada un capítol d’una i un altre de l’altra. Aquest artefacte s’ha d’analitzar seguint les dues màximes que caracteritzen l’estil literari Faulkner, i que ja hem citat quan hem comentat la feina d’escultora de Charlotte: trobar una nova manera d’expressió, en aquest cas les intensitats dels personatges, i una nova forma on dibuixar les relacions del que passa. Per a Faulkner el més important és situar-se dins de la ment i del cos dels personatges. És així com s’ha d’entendre la prosa recaragolada plena de subordinades, la brutal riquesa d’adjectius i una puntuació que vol reproduir els arabescos de la ment i de les forces de la vida. En aquest ordre de coses, la mateixa estructura no lineal tant de «Les palmeres salvatges» com de «El Vell» respon a la presentació subjectiva, com si tot el que llegim fora una projecció al·lucinada i desguitarrada dels diferents personatges, que arrosseguen a les espatlles el pes de la vida individual i de la civilització a què pertanyen. De fet, al mateix Faulkner no li importa sacrificar la coherència i la narració clara dels fets per a aconseguir aquest nivell d’autenticitat, aquesta força que mou el món i els afectes. A tall d’il·lustració, així és com intenta explicar el presidiari de «El Vell» un passatge de la seua història en el riu: «això tampoc ho hauria sabut expressar, que era massa profund, ho tenia massa arrelat; no hi havia hagut de pensar amb paraules durant les llargues generacions d’ell mateix». 

Aquest esforç per descriure i expressar el que és «massa profund» i «massa arrelat» no vol dir que Faulkner no intente presentar una història de manera consistent. De fet, en els seus llibres sempre hi trobem una gran confiança en l’art de la narració, i bona prova d’això són aquests esforços que fa el presidiari per a expressar el que sent i, sobretot, per a narrar la seua odissea. Però Faulkner ho fa a través d’un nou ordre. És així com s’ha d’interpretar l’estructura de Les palmeres salvatges, que està pensada perquè es produïsquen ressonàncies i dicotomies entre els diferents personatges, per exemple entre les dues parelles de «Les palmeres salvatges»: dos homes que han estudiat medicina, però elegeixen camins oposats; i dues dones que han fracassat en la maternitat, una perquè no ha pogut tindre fills i l’altra perquè ha abandonat els seus. O, com si es tractara del reflex d’un espill convex, entre els diferents personatges de les dues novel·les: una dona que avorta i una altra que pareix; dos homes subjugats pel poder femení. Ras i curt: Faulkner obre l’interior de les seues criatures perquè acaben esdevenint símbols d’alguna cosa, que potser siga l’única cosa que ens queda després de ser arrossegats per això que anomenem vida. 

Finalment, ens trobem amb un altre aspecte capital de la seua poètica: el treball immersiu i interpretatiu que ha de fer el lector. Faulkner treballa perquè la lectura convencional deixe de ser operativa. Treballa per a un lector modern, que s’oposa al lector de literatura clàssica. En lloc d’anar d’un buit d’informació ideal a una altura de compleció, el lector modern transita per l’excés de signes i per la plenitud de formes narratives. Amb Faulkner la novel·la deixa de banda la narrativa convencional, però es torna més novel·lesca que mai. L’única contradicció és que empra la modernitat estilística més agosarada, de fet és el creador de bona part d’aquesta modernitat literària, per a dedicar-se a pensar i a expressar temes atàvics, també el que va suposar el trencament de les societats tradicionals. És la lectura convertida en una experiència brutal. Així mateix, Faulkner perd la unitat col·lectiva o distributiva per la qual els personatges parlaven encara només una llengua. És així com adopta unes vegades la llengua anònima, d’altres la llengua d’una classe, d’un grup o d’una professió, d’altres la llengua d’un personatge concret. També hi ha una multiplicitat de registres, de «l’anglès embastardit» a la llengua més estètica possible. Ras i curt: es tracta d’un plurilingüisme, que el lector ha de saber llegir. I és aquí quan cal felicitar el gran treball d’Esther Tallada, qui ja va traduir amb molta solvència La mansió, Mentre em moria i Llum d’agost i ara torna a demostrar, en Les palmeres salvatges, que és capaç d’incorporar al català els múltiples registres amb què treballa Faulkner.