William Faulkner: A la recerca del país perdut

Les novel·les de William Faulkner tenen fama de ser difícils. Una reputació, cal reconéixer, que és merescuda per la duresa de les històries que tracta i pels nombrosos reptes formals que hi proposa. Llum d’agost (1932) és una bona porta d’entrada per introduir-se en aquesta fascinant i exigent poètica perquè Faulkner hi resol un complex plantejament coral a través d’una gran mestria estructural. A més, també és capaç de destil·lar-hi gran part del pensament que li atorga la personalitat literària.  

Tragèdia. L’argument de Llum d’agost (Edicions de 1984, 2018, traducció d’Esther Tallada) presenta un plantejament coral format per sis personatges principals. Hi ha la Lena Grove, una jove que arriba a Jefferson després de caminar un mes per trobar i casar-s’hi amb Lucas Burch, el pocavergonya que l’ha deixada prenyada i l’ha abandonada. Hi ha el Joe Christmas, un misteriós personatge amb un trist i traumàtic passat d’abandó i d’abusos que amaga el pitjor dels secrets a una ciutat del sud dels Estats Units com és Jefferson. Hi ha el reverend Gail Hightower, qui, obsessionat per un avantpassat que va participar en la Guerra de Secessió en el bàndol dels confederats, tenia una peculiar manera d’exercir el sacerdoci a Jefferson fins que uns problemes matrimonials el van fer caure en desgràcia. Hi és el John Brown, un borratxo pelacanyes que ha arribat a Jefferson i que es fa soci de Christmas en la venda d’alcohol, al mateix temps que no diu a ningú que John Brown no és el seu nom real, ni que abans es feia dir Lucas Burch, nom que segurament tampoc no era el seu. Hi ha el Byron Bunch, que és el contrapés positiu de Brown-Burch, un treballador honrat de Jefferson, el qual estarà disposat a oferir ajuda i amor de manera desinteressada. I hi ha la senyoreta Burden, descendent d’una família ianqui que va fer cap a Jefferson per ajudar els afroamericans i que va rebre el menyspreu de la gent blanca de la zona, i la qual, a més, els últims temps ha mantingut una malaltissa relació sentimental amb Christmas. 

Aquests sis personatges són, en realitat, sis línies de fuga que Faulkner reuneix en un punt de Jefferson, en el just moment en què la casa de la senyoreta Burden es crema amb ella dins assassinada, que és just quan arriba la Lena Grove a la ciutat. A partir d’aquest punt zero, Faulkner desplega tot el saber tècnic que atresora per resoldre el crim i també perquè quede clar el passat dels personatges i comprendre’n així les motivacions. El resultat és aclaparador. Hi trobem les intervencions d’un narrador que ens explica els fets alhora que és un narrador amb una forta personalitat que introdueix valoracions morals. Tanmateix, Faulkner tampoc no vol tota la responsabilitat sobre aquesta veu, i deixa a algun personatge que s’explique ell mateix o bé que explique la història d’un altre. És per això que hi trobem fragments en estil directe i d’altres en estil indirecte barrejats, cosa que atorga al relat una rara sensació de realisme alhora que una no menys rara sensació d’artificialitat literària. En aquest ordre de coses, Faulkner expressa la subjectivitat dels personatges a través de l’ús de les cometes. Tot i que no en té prou amb aquesta marca i s’esforça per ser més realista encara, amb l’ús de la cursiva per arribar a una consciència més profunda de la psicologia humana. Però és aleshores, en aquest moment de contacte directe amb el pensament en estat brut, quan el narrador també intervé, fet que desferma, de nou, sucoses conseqüències en la justificació de tot l’artefacte. I encara se’n podrien citar més, de recursos narratius: l’ús d’una particular prosa poètica plena de símbols, certa tendència a empeltar la narració de marques orals o oferir diferents punts de vista del mateix fet. El més sorprenent és que aquest virtuosisme no cansa, al mateix temps que no es presenta mai com una cosa gratuïta, sinó que està sempre al servei de les obsessions que condicionen els personatges. 

Un altre punt destacat en la novel·la és la rellevància que Faulkner atorga a l’estructura temporal del relat, plena d’el·lipsis abruptes que posen en relleu el solatge que deixa el passat en els personatges, de moviments temporals retrospectius, de desenllaços dilatats, de recorreguts circulars, de viratges dramàtics inesperats o d’esquemes de repetició. Faulkner també s’hi presenta com un superdotat tècnic que controla tots els fronts que té oberts. Ras i curt, es nota que coneix la tradició de la tragèdia, del melodrama. Perquè Llum d’agost és una tragèdia, però no només pels fets tremebunds que s’hi narren, sinó per la representació que s’hi fa, de la mateixa manera que recordem les escabroses històries d’Èdip o de Macbeth, però encara més el treball literari de Sòfocles i de Shakespeare. Quant a això, podem apuntar que el més important d’aquest gènere, de la composició (musical) del drama, és com la història i els noms es dilaten i es contrauen, també com es projecta un poderós grau d’autoconsciència que obliga el lector de la novel·la (o l’espectador de la tragèdia teatral, de l’òpera o de la pel·lícula) a atendre com s’estan coneixent els fets. Si ens centrem en Llum d’agost, el mateix Faulkner no pot deixar de reflexionar-hi. Ens referim a la mítica intervenció del narrador sobre la memòria: «La memòria creu abans que l’enteniment recordi. Creu durant més temps que no pas recorda, durant més temps del que triga l’enteniment a ni tan sols qüestionar-se el que fa el fet».

Aquesta pausa teòrica en l’acció serveix per introduir el passat de Joe Christmas, la tràgica història del qual representa, gairebé, una novel·la dins de la novel·la. El relat en qüestió està marcat pels prejudicis racials, pels complexos sexuals i pel fanatisme religiós. També per l’ombra de fatalitat que el persegueix, a la qual es fa referència en diverses d’ocasions. Christmas, igual com tants altres personatges melodramàtics, representa la típica figurada superada per les circumstàncies, que respon al que Aristòtil anomenava hamartia, concepte que s’aplica a l’error comés en el passat les conseqüències del qual s’han d’expiar en forma de cop del destí. Quant a això, la variant judeocristiana de l’hamartia, que és fonamental per a Faulkner, és la noció de culpa associada al pecat original. Sens dubte, aquests són uns elements que Faulkner té en compte, però tot s’ha de valorar segons la seua teoria de la memòria. D’entrada, de la biografia de Christmas només se’ns seleccionen aquells moments particularment traumàtics, que són els que han deixat empremta en la memòria del personatge. Cada vegada que aspira a ser lliure, a desenvolupar la personalitat, rep un cop que l’enfonsa, pensem en l’episodi de l’orfenat que li condicionarà la vida sexual o en els maltractaments del pare adoptiu. Per tot plegat, en la biografia que es fa d’aquest personatge, l’assoliment de la veritat no és el resultat d’una recerca de bona voluntat sinó el resultat d’una violència. Hi ha una força terrible en Christmas que l’anima a seguir, a aixecar-se, però quan intenta l’emancipació fracassa, cosa que el porta a desenvolupar un profund nihilisme. És com si sabera que l’aspiració a ser lliure no és més que una sotragada a l’interior de la fatalitat que el marca. Malgrat tot, continua donant cops de puny al sexe, que l’atrau i el fastigueja, al fanàtic religiós que el maltracta o al borratxo que el portarà a la perdició. 

La novetat de Faulkner és que crea una estructura formal des de la memòria damnada de Christmas, cosa que li atorga una autenticitat que està pensada, sobretot, per comprometre el lector, per violentar-lo. Aquí és, precisament, on cal tenir en compte, de nou, el paper del narrador, que ajuda a ordenar el relat d’una memòria monstruosa i a extraure’n unes conseqüències. En la tragèdia, aquest element extern és necessari perquè el treball formal sempre acaba responent a l’interés d’aspiracions essencialistes, a buscar en el relat la resposta als grans enigmes de l’existència, generalment units a un àmbit abstracte. Quant a això, podem pensar en les reflexions filosòfiques de Sòfocles o en els grans monòlegs escrits per Shakespeare per als seus personatges. Això també és així en Llum d’agost, justament a través de la veu explicativa. Però la gran aportació de Faulkner, el que el col·loca al cim dels autors modernistes, és que aquesta recerca de la veritat ja no està inspirada per una pregunta transcendent. De fet el que proposa Faulkner és una inversió de qualsevol intent abstracte d’explicar per què passen les coses. On assenyala que es troba la clau de tot és en una altra banda, no a dalt sinó a baix: en la terra, en la sang i en el temps perdut.  

El Sud. Faulkner atorga una importància cabdal als personatges i a les càrregues que arrosseguen, bé siga en forma de passat o de trauma. Però aquests no es poden concebre sense el lloc físic on viuen, que també té un passat i, sobretot, molts traumes. Quan es parla de Faulkner, aquest lloc és Jefferson, la ciutat de referència que surt una vegada i una altra en les seues novel·les, i la ciutat de referència per entendre la geografia on es desenvolupa el seu univers: Yokanapatawpha, una topografia inventada a imatge i semblança del sud dels Estats Units; amb tot el que això representa.

En Llum d’Agost no hi ha gaires explicacions de com és Jefferson perquè Faulkner ja les va fer en anteriors obres, sobretot en Sartoris (1929), que és la primera novel·la on aquesta ciutat esdevé escenari i on trobem excel·lents descripcions realistes de l’urbanisme i delicioses escenes naturalistes de la vida dels seus habitants. Alhora que s’introdueixen interessantíssims comentaris polítics. A tall d’il·lustració, Faulkner ens diu que al centre de Jefferson, davall dels pòrtics dels jutjats, es reuneixen els pares de la ciutat, i que molts d’ells encara porten uniforme, el gris de la Confederació, malgrat que l’acció està ambientada en 1919. Evidentment, la clau aquí és el record de la guerra de Secessió (1861-1865), que va deixar profundes ferides en el Sud, el bàndol dels perdedors, sobretot per les humiliacions que van patir durant el que es va conéixer com la Reconstrucció, amb una població blanca ressentida per la derrota i per la pèrdua d’uns privilegis enfront dels guanyadors, els ianquis del Nord. És una ràbia que en les novel·les de Faulkner hi batega sempre, juntament amb el racisme envers la població afroamericana, a qui, tot i aconseguir la llibertat, va costar molt millorar les condicions materials de vida.  

Però el que caracteritza el treball de Faulkner és com confronta el lector amb aquests sentiments exacerbats. D’entrada, no té cap inconvenient en mostrar l’odi racial d’una manera directa, en escenes que actuen gairebé com un cop de puny al lector. A tall d’il·lustració, quan en Llum d’agost els habitants de Jefferson s’assabenten de la mort de la senyoreta Burden, de seguida els ulls dels prejudicis i de la crueltat diuen la seua, encara que els badocs que miren com es crema la casa no tinguen ni idea del que ha passat: «en veu alta consideraven que allò era un assassinat de negres anònims perpetrat no per un negre sinó per la Raça Negra, i que sabien que a més de matar-la l’havien violat, i n’estaven convençuts i a més a més esperaven que hagués anat així». En altres mots, igual com aquesta massa d’homes i de dones ressentits pensa en termes de «Raça Negra», Faulkner ens la presenta com el «Racisme» en estat pur. Tanmateix, ja hem vist que Faulkner no seria Faulkner si es quedara en aquesta superfície. Quant a això, resulta inoblidable la composició de Joe Christmas, que viu turmentat i ple d’autoodi perquè és un orfe a qui una vegada li van dir que tenia algun avantpassat negre, cosa que fa que tinga una personalitat escindida per un dilema d’identitat i biològic. Que, finalment, siga condemnat per aquesta indefinició racial fa que es convertisca en el boc expiatori perquè l’ordre social del Sud es mantingue, i, de retruc, siga elevat a la categoria de figura tràgica i existencial. És així com, de nou, la construcció d’un personatge tan complex aconsegueix transmetre un sentiment més poderós i, sobretot, més devastador que qualsevol condemna explícita del racisme, en la qual Faulkner no creu perquè sap que aquesta naix de la intel·ligència, del pensament abstracte, i per això mateix resulta inofensiva i, pitjor encara, incapaç de commoure ningú. 

Per una altra banda, pel que fa a les rancúnies entre els blancs del Sud i els ianquis del Nord, en Llum d’agost hi trobem el reverend Hightower, qui viu obsessionat per constants visions de soldats de cavalleria confederats en plena ràtzia. Però també coneixem la història dels Burden, una família d’abolicionistes que es van establir a Jefferson per ajudar els recentment alliberats afroamericans. De fet, se’ns explica que dos avantpassats de la senyoreta Burden van morir assassinats pel coronel Sartoris, de la nissaga de la novel·la homònima, en una altra mostra de la intransigència exacerbada de la societat del Sud. Malgrat tot, la senyoreta Burden va continuar finançant escoles per a afroamericans alhora que rebia el menyspreu dels blancs de Jefferson per ser una «negròfila». Doncs bé, plantejades aquestes biografies, Faulkner, de nou sap anar més enllà i aconsegueix establir un contrapunt entre Hightower i la senyoreta Burden, precisament per les dificultats que tots dos tenen a l’hora de mantindre relacions afectives i, sobretot, perquè tots dos són marginats per la societat convencional. El mateix Faulkner no s’atreviria a dir que basteix un pont, perquè de la mateixa manera que sempre va voldre reflectir la dificultat de copsar una situació (per què, si no, l’ús de tota mena de recursos narratius?), també va intentar transmetre la dificultat d’aconseguir l’entesa entre dues persones, i més si es troben separades per oceans d’odi. Però el que queda clar és que l’objectiu de Faulkner és mostrar que tant Hightower com la senyoreta Burden es troben atrapats per una imatge distorsionada de la història del Sud. I és a través de les analogies que traça entre totes dues personalitats que pareix que intente concedir-los, malgrat la duresa dels fets que els toca viure, certa possibilitat de redempció.   

Al capdavall, Llum d’agost és un apunt històric en el qual Faulkner aconsegueix captar el batec del Sud a través d’un espill poètic que reflecteix una societat regida per la violència i per la injustícia. Com s’ha vist, és una via que busca el fet essencial a través d’una contextualització extrema de la Història. I és només d’aquesta manera que, un cop mostrats els reflexos que ofereix l’espill poètic, es pot treballar per intentar recuperar la fe en la terra i en la gent. Quant a això, Llum d’agost també és una obra significativa perquè Faulkner s’atreveix, tot i les fatalitats que constrenyen l’argument de l’obra, a oferir un final obert. Ho fa, com no podia ser d’una altra manera, a través de Lena Grove i de Byron Bunch, que són els únics personatges de la novel·la a qui no els pesa el passat com una llosa. La conclusió que planteja Faulkner no deixa tampoc de ser ambigua, perquè són línies de fuga que només poden seguir endavant, «senzillament viatjant». Però també és possible que potser algun dia trobin un lloc on establir-se i posar-hi arrels. De fet, el mateix Faulkner, famós per la duresa de les històries que inventava, també va desenvolupar certa «poètica de l’harmonia», sobretot en la magistral Go down, Moses (1949), que és un conjunt de relats que segueix els McCaslin a través de diferents generacions. La nissaga es caracteritza, precisament, pel mestissatge entre blancs, negres i indígenes, cosa que no evita de cap manera uns conflictes terribles, però sí que serveix per acabar configurant un commovedor cant a la germandat entre tots els homes. Cal afegir que, tot i que en Llum d’agost és un factor absent, Yokanapatawpha, el nom del comtat imaginari amb capital a Jefferson, és una paraula que prové de dues paraules de la llengua chickasaw, amb les quals Faulkner fa un homenatge a aquest poble indígena.

El temps perdut. Llum d’agost i altres obres de Faulkner són grans obres literàries que, alhora, sobrepassen aquest àmbit i proposen capes de significats  que interpel·len directament la Història o la Filosofia. Tanmateix, són diferents de les típiques novel·les històriques en les quals els autors només estan preocupats per crear quadres versemblants, plens de detalls comprovables, però en cap cas  de provocar un shock en el lector perquè així es veja obligat a pensar de manera innovadora. Així mateix, la poètica de Faulkner, manifestada en un cicle novel·lesc impressionant, és una originalíssima recerca de la veritat moral del Sud dels Estats Units. Diem que és original pel sentit que li va atorgar al concepte de «moral», no tan preocupat per establir les diferències entre les accions bones i les dolentes per a un grup social, com per descriure’n les normes, les creences, els valors i els costums d’aquest grup. Només aleshores es va veure capaç de desprendre un sentit d’humanitat moral, amb totes les conseqüències que això comporta. Alhora, la de Faulkner és una recerca més poderosa encara, perquè és la d’un temps que s’ha perdut. En la seua obra radiografia el final d’una època i l’esfondrament d’un món, sovint a través de la decadència de diferents famílies, com els Sartori, els Compson, els McCaslin, els Edmons o els Snopes, el desenllaç de les quals no és mostrat de manera nostàlgica, crítica o simpàtica, sinó sovint destacant la degradació que el final i la senectut imposen a tots els cossos vius. Certament, la prosa de Faulkner és capaç d’abraçar el més sublim, però també el més vulgar, la màxima tendresa i una crueltat difícil de suportar, cosa que també es justifica per aquest ambient crepuscular. 

El Sud va ser una economia rural, sostinguda durant molts anys per l’esclavatge d’afroamericans. Els Estats que formaven part de la Confederació no només van ser humiliats pels vencedors de la Guerra de Secessió, sinó que es van veure obligats a canviar el mode de vida per un de més pròxim al model industrial dels ianquis. Està clar que l’esclavatge era una aberració, però el Sud també comptava amb una cultura, unes varietats culinàries i uns costums molt diferenciats de la resta del país. És tot això el que també va anar morint amb la modernització forçosa del país, i aquest és el lament que palpita en les obres de Faulkner. Quant a això, és veritat que en Llum d’agost el pes gira al voltant de l’enrevessada història coral, però, així i tot, hi ha una referència crepuscular molt il·lustrativa del que és, sens dubte, una crítica al capitalisme, que al Sud s’identificava amb les imposicions dels ianquis. En el mateix inici de l’obra trobem la descripció d’una indústria serradora que es mou d’un lloc a l’altre talant sense treva fins a destruir tot l’arbrat. El fragment conté un to de lament gairebé apocalíptic, i s’hi pot deduir aquella idea antil·lustrada que acusa el racionalisme tecnocràtic d’haver convertit la natura en una font de recursos només apta per ser explotada fins a ser exhaurida. Al llarg de la trajectòria de Faulkner trobarem més idees similars, com la simbologia fatal que adquireix l’automòbil en el final dels Sartoris, tot i que és un altre cop en Go down, Moses on trobem les escenes més punyents del que es podria denominar «plany per la terra», amb boscos arrasats per les indústries explotadores de la fusta i paratges verges profanats pels sequaços de la raó instrumental. 

Justament aquest punt ens porta a la clau fonamental en l’obra de Faulkner, que és també el gran embat antimodern després d’haver desmuntat el mite de la Raó i el de la ciència de la Història. Es tracta del poder fascinant i atraient del Sud com una entitat que va més enllà del que és físic. En Llum d’agost tenim un fragment molt significatiu de la força irracional que té aquesta terra sobre els qui l’habiten. Un fragment que, de manera molt significativa, correspon a la veu de la senyoreta Burden, és a dir, una dona que hi ha viscut tota la vida, però que encara és considerada una estrangera. Diu així: «Que no havia passat mai més de sis mesos seguits fora de Jefferson i que igualment aquestes estades fora sempre havien estat molt espaiades i negades d’enyorança dels taulons i dels arbres i dels matolls que componien aquell dret que per a ella i la seua família en realitat era una terra estranya». I cal recordar també que el mateix Christmas, quan està a punt de ser atrapat per la turba histèrica, en la seua desesperació té com a últim desig sentir el batec de la terra originària en totes les seues fases. Sense anar més lluny, un tret estilístic tan característic de la prosa de Faulkner com és la tendència a escriure frases torrencials, amb ús de denses subordinades o amb descripcions qualitatives de la natura («vent moral», «flors insidioses», «sols cecs d’exigència»), serveix justament per donar carta de presència a aquesta natura, que té molta més entitat que els homes i enfront de la qual és impossible que cap individualitat quede intacta. 

Per completar aquest aspecte, també cal referir-se als esforços literaris que Faulkner va dedicar per intentar transmetre el pensament d’aquells personatges amb limitacions intel·lectuals racionals. Ens referim al Vardaman d’As I Lay Dying (Mentre em moria, Edicions de 1984, 2019, traducció d’Esther Tallada), al Benji de The Sound and the Fury o, inclús, a l’Eula Snopes de The Hamlet (El llogaret, Edicions de 1984, 2014, traducció de Maria Iniesta i Agulló), caracteritzada per una feminitat abassegadora. Per què són tan importants aquests personatges? Doncs sobretot perquè de vegades assoleixen una potència perceptiva, totalment intuïtiva, que esparvera per com connecta amb la terra. És com si, a través d’aquests beneits, es poguera tornar a l’origen de la humanitat, és a dir, als moments en els quals els signes triomfaven sobre les veritats abstractes. Faulkner pareix que ens diga que existeix com una embriaguesa que només poden transmetre les natures rudimentàries. A partir d’ací, es va proposar treballar amb la terra i amb aquests caràcters amb l’objectiu de trobar-se de cara amb l’efecte que causen, per veure com el pensament es veu forçat a crear noves formes. Aquest atavisme és justament el que l’uneix a altres il·lustres escriptors que combinen tècniques literàries modernistes amb idees crepusculars, com són Charles Baudelaire o Marcel Proust, les obres mestres dels quals tampoc no sorgeixen de l’acadèmia, sinó del fang, dels bars i dels prostíbuls d’una terra perduda, d’un temps perdut. 

Coda. Pocs són els escriptors capaços de crear una imatge novel·lesca original, una nova manera de dir les coses i una nova manera d’organitzar les intensitats en un espai. William Faulkner va ser un creador que va portar fins a les últimes conseqüències la voluntat de fer dels seus llibres bocins de pensament i de món. El que provoca un cruiximent on la sintaxi es trenca i qualsevol figura literària es troba condemnada a la desaparició. En la seua obra no s’ha de parlar de «lletres en cursiva», de «pàgines de colors» o de «l’eliminació dels signes de puntuació», sinó de «corrent de consciència», de «diferents moments temporals» o de la «implicació entre les imatges actuals i les virtuals». La paradoxa la produeix precisament la recerca de mecanismes literaris capaços d’erigir-se en les forces de la vida, perquè, malgrat tot, estem parlant de llibres i els llibres s’escriuen amb paraules forjades per la imaginació. Per això va pagar amb l’opacitat i la dificultat l’obsessió per superar la mera descripció literària i aconseguir crear una porció de pensament i de món. Una dificultat de la qual ell era el primer a ser-ne conscient. Malgrat tot, lluny de defugir-la encara la va reafirmar més, per exemple amb la pràctica del perspectivisme, en la qual va excel·lir. 

Llum d’agost pertany al període més fecund de la seua carrera literària, que és el que va de 1928, l’any en el qual The Sound and the Fury va veure la llum, fins al 1936, quan es va publicar Absalom, Absalom. A banda de la citada Sartoris, també cal destacar d’aquesta franja de temps As I Lay Dying (1929), Sanctuary (1931) i Pylon (1935). Realment, es tracta d’un període extraordinari, segurament un dels més fecunds de la història de la literatura. Però, vist en retrospectiva, el conjunt d’obres que el formen també desprén certa sensació de paradoxa, perquè Faulkner va anar oscil·lant entre obres d’una audàcia formal impressionant, com a són The Sound and the Fury i As I Lay Dying, amb d’altres més convencionals, sobretot Sartoris i Sanctuary. Quant a això, Llum d’agost és una novel·la clau en la trajectòria de Faulkner perquè hi va aconseguir un sorprenent equilibri entre elements molt dispars. D’entrada, hi conserva recursos i maneres de fer clàssiques. Sobretot hi destaca la figura del narrador, tan útil per lligar una estructura terrible i per desprendre tants elements de contingut. Però, al mateix temps, aconsegueix dotar aquesta figura, i, de retruc, tota la novel·la, de noves i atrevides atribucions, sobretot pel que fa a la interrelació amb les parts més irracionals. El més curiós és que aquest equilibri el va presentar després d’escriure The sound and the fury i As I lay Dying, que li van servir per experimentar sobre la possibilitat de reproduir verbalment subjectivitats particulars i per treballar les diferències entre els punts de vista. Si les comparem amb Llum d’agost, són molt més experimentals i atrevides, però, en canvi, no podran aspirar mai a la contundència de significats d’aquesta, potser perquè no tenen la veu intermediària del narrador. És per això que resulta tan significant el paper de Llum d’agost com una especialment inspirada síntesi entre el relat d’inspiració clàssica i la narració modernista. És un equilibri que, per cert, Faulkner no sempre va voldre o va saber mantindre. En els més de vint anys que encara li quedaven de carrera, va anar oscil·lant entre una banda i una altra, entre l’experimentalisme més audaç i el relat de factura clàssica. A tall d’il·lustració, una obra molt propera en el temps a Llum d’agost és l’ambiciosa Absalom, Absalom, que és segurament una de les novel·les més difícils de llegir que s’han escrit mai. En canvi, tot seguit, el 1940 va iniciar la coneguda com «Trilogia dels Snopes» amb El llogaret, seguida el 1957 per The Town (La ciutat, Edicions de 1984, 2015, traducció de Maria Iniesta i Agulló) i el 1958 per The Mansion (La mansió, Edicions de 1984, 2017, traducció d’Esther Tallada), que és un projecte megalòman, però que té una factura formal bastant convencional, tot i que alhora és molt original, per com presenta d’una manera gairebé indirecta una figura tan potent com la de Flem Snopes, qui, per cert, es converteix en paradigma d’una nova classe social sense escrúpols i amoral que acaba tant amb els vells propietaris com amb els pagesos. Curiosament, és en obres en aparença més modestes, com la ja citada Go down Moses i Intruder in the Dust on Faulkner 1948) (Intrús en la pols, Edicions 62, 2002, traducció de Manuel de Pedrolo), on sí que va trobar aquest equilibri tan contundent que s’ha intentat explicar més amunt i del qual Llum d’agost n’és el màxim exponent.