La vida imperfecta de Sara Rovira

Anna Manso fa el salt a la novel·la per a adults amb Un cor de neu (La Magrana) amb l’avantatge que comporta saber explicar un relat cru amb la bellesa i la innocència de qui està acostumada a explicar faules i contes meravellosos. L’escriptora ens introdueix  en  un marc fantàstic des del primer moment, a partir d’un incident aparentment «impossible» que ens acompanyarà fins a l’últim capítol i que en certa manera tindrà la funció d’ajudar a esclarir detalls rellevants a la protagonista de la novel·la, la Sara Rovira. 

La Sara és una dona de seixanta-cinc anys que viu tota sola al Berguedà, on busca un refugi a la natura «per viure-hi, no per estudiar-la». El llibre és ple de detalls i descripcions dels boscos i prats que l’envolten, però no té cap ànim d’endinsar-se més enllà del necessari: la funció que té aquest refugi que s’ha construït és la d’ajudar-la a concentrar-se en la tasca d’escriure i descansar la ment quan el passat l’atabala massa. La Sara és escriptora de narrativa infantil i mare (o més aviat, ex-mare) d’en Josep, un fill que fa vint anys que no veu i del qual no sap res. Manso parteix d’una història familiar per introduir-hi una sèrie de temàtiques que ens toquen de ben a prop: la dificultat d’establir relacions amb els altres, la impossibilitat de tancar les ferides fetes per aquells que més estimem, la complexitat de l’avinença familiar així com els tabús que hi ha sobre l’envelliment i els diferents tipus d’amor i mostres d’afecte. Amb tot això, la trama de la novel·la s’articula al voltant d’un fet que marca tots dos protagonistes, mare i fill, i que té a veure amb la redempció que es pot arribar a aconseguir un cop la infància ha estat marcada per un fet traumàtic. És possible la reconciliació i el perdó? Fins a quin punt les ferides provocades pels pares poden cicatritzar? Manso ens endinsa en temes delicats que ajuden a posar sobre la taula una conversa incòmoda que cal tenir.        

La neu, el fred i la humitat travessen el llibre de cap a cap, i es converteixen en la confirmació de la paràlisi provocada per les separacions i les distàncies d’aquells que estimem. L’any 1884 Hans Christian Andersen publicava el seu conte La reina de les neus, una història infantil que interpreta la lluita entre el bé i el mal a través d’una petita aventura protagonitzada per dos nens, la Greda i en Kay. Vet aquí el conte preferit de la Sara, que ella llegia al seu fill quan aquest encara era petit. En aquest conte, Andersen explica com el dimoni construeix un mirall que és capaç d’alterar la percepció que tenim del nostre entorn. El que era bonic es torna esgarrifós i el que ja era terrible creix sense límits. Aquest mirall, però, té la mala fortuna de caure al terra i trencar-se, i tots aquests bocins corren lliures i s’instal·len als ulls, a la pell o al cor de la gent. A en Kay un bocí li entra al cor i li congela; i el fa incapaç de sentir res per ningú, i a la Sara i a en Josep sembla que els hi passa una cosa semblant. Un cor de neu explica com les relacions es trenquen, de si són o no recuperables, de com som capaços de sobreposar-nos a aquest dol i com, en definitiva, acceptem només aquell amor que creiem merèixer. La culpa i el remordiment pel passat; la il·lusió i l’alegria del present i la felicitat d’imaginar un futur es barregen de manera indestriable en aquesta història. No és una faula per molt que hi aparegui un llop que parla i dona consells; no és tampoc cap mena de lliçó moral sobre res. És la vida imperfecta de la Sara Rovira, aquesta dona que ha viscut amb el dolor i que, quan aquest desapareix, no sap ben bé què fer amb la seva vida. I potser sí que el gel i l’odi tenen aquesta capacitat per aturar-ho tot, encapsular i paralitzar la vida. Potser per això el cor de la Sara no és del tot gel, sinó més aviat de neu i potser per això intenta amb tanta insistència (com la Greda en el conte d’Andersen) evitar que el cor del seu fill quedi congelat també per sempre.

Un cor de neu interessarà aquells lectors que busquen en una novel·la la representació de les experiències doloroses i traumàtiques que travessen la nostra vida. Anna Manso ens convida a repensar la comunicació, l’assertivitat i la intel·ligència emocional i ens recorda la importància de confiar, de compartir la vida amb els altres i deixar-se sostenir. Un cor de neu posa damunt la taula la importància de crear espais segurs que permetin atendre i tenir cura de la salut mental i emocional d’aquells qui estimem. En un moment en el què sembla que estiguem més interconnectats que mai, «parlar» s’ha convertit en el gest més important (i més difícil) de tots.