El retorn a casa de Toni Cucarella

La vida d’en Miquel canvia radicalment quan, amb tretze anys i durant els inicis de la Guerra Civil a Xàtiva, es queda orfe. El seu misteriós oncle Cep —que té un orinal estrafolari de porcellana on diu que guarda històries de pets—, un exfrare que va escapar del convent amb una milícia republicana, enceta un periple per Barcelona i París, on en Miquel cercarà sense descans el poeta Orestes Ballester, qui va jugar un paper clau durant la fuga de l’oncle. Amb una narració exquisida que recorda grans noms de la literatura com Georges Perec o Julio Cortázar, Toni Cucarella (Xàtiva, 1959) ens convida a acompanyar un protagonista polièdric i captivador al llarg de tota la seva vida, a gaudir de les seves aventures, i a preguntar-nos si la profecia que repetia l’oncle Cep —«qui de casa se’n va, a casa tornarà»— es complirà. Tot i que de vegades, el mot «casa» ha deixat de tenir el significat primer i es transforma en un erm desolat on ja no hi queda ningú.

La novel·la reflexiona sobre l’arrelament al país d’acollida per a un exiliat, però també sobre la dificultat de retorn a una llar que ja no s’assembla a la del record. Cucarella explora, entre altres motius, el sentit de pertinença, la identitat, els orígens i les arrels. En Miquel viu l’arribada de l’oncle amb aquesta sensació: «L’oncle Cep va irrompre a la meua vida com un miracle bíblic quan es trobava a les portes de la mort». Això fa que el narrador, per més vida viscuda i experiència negativa que tingui, parli com un adult i no com un preadolescent de tretze anys.

Les sentències populars de la novel·la no es redueixen al títol. Hi ha apunts tradicionals com el famós «No digues mai d’aquesta aigua no beuré per tèrbola que passe», o bé «Pel cantar es coneix l’ocell i pel parlar el cervell». I fins i tot hi ha homenatges a la tradició literària catalana en valencià concentrada en Ausiàs March: «La carn vol carn». A nivell polític, l’autor també diferencia lingüísticament els dos bàndols en lluita, amb delícies com «rojillo de mierda» o «¡Arriba España!» propis dels feixistes espanyols. La postguerra que descriu Cucarella és una «postguerra plagada de llepaculs de tota mena, espietes i delators a mansalva fent guàrdia en tots els cantons». I amb una situació de misèria com aquesta, el narrador decideix escapar de la indigència exiliant-se a París, que passa de ser un lloc «insuportable al febrer» com si «portara grillons» a una ciutat lluminosa, a la ciutat de l’amor un cop ha conegut la francesa Yvette, casada, amb la qual «vaig aprendre a escriure les primeres lletres majúscules de l’alfabet del sexe». París perd hostilitat gràcies a l’amor.

Però tota fuga té un retorn. I Miquel decideix que l’únic motiu per a tornar a casa és morir, retornar a la seva pàtria per morir on són enterrats els seus morts. Potser el que falla de tota aquesta teoria sobre l’exili i el retorn a casa —que és bona com a teoria—, recau en la part pràctica, el darrer apartat de Qui de casa se’n va. El lector es troba amb el narrador que li explica que és mort i que reflexiona sobre el dubte que té de quan l’enterraran. Aquí no hi entra la ciència-ficció ni la fantasia: crec que és una relliscada narrativa que Cucarella no hauria d’haver comès en una novel·la històrica d’aprenentatge que se sosté molt bé fins a aquest malaurat final.