Desmantellant la decadència

En els darrers temps estem assistint al desmantellament d’un dels tòpics més injustos de la nostra història cultural: aquell que sostenia que els segles anteriors a la Renaixença van ser una etapa de decadència per a la literatura catalana. La imatge que ara tenim d’aquests segles és força diferent perquè l’estudi seriós d’autors i obres ha posat de manifest que els segles XVI, XVII i XVIII —allò que anomenem època moderna— són, de fet, una etapa clau: malgrat diverses circumstàncies adverses, la literatura catalana té una continuïtat sense interrupcions, amplia públics, incorpora nous gèneres i experimenta una evolució estètica en consonància amb les modes literàries de l’Europa del seu temps.

Detall de «La mort de Lucrècia» de Ludovico Mazzanti, c. 1735-37

Fins fa ben poc, això era difícil de comprovar, perquè les obres d’aquesta època s’havien d’anar a buscar en edicions antigues i erudites que quedaven fora de l’abast (i de l’interès) del gran públic. Per això cal celebrar l’aposta decidida d’un dels segells de referència del panorama literari català, l’Editorial Barcino, que, en els darrers anys, ha portat a les llibreries alguns dels títols i els autors més emblemàtics del període en edicions modernitzades, comentades i anotades.

S’han recuperat, per exemple, dues de les fites literàries del nostre Renaixement: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), de Cristòfor Despuig, un magnífic exemple de diàleg renaixentista que repassa (i critica) els temes més candents de l’actualitat de la ciutat i del país. I Els poemes de Lepant (1571), del mataroní Joan Pujol, un vibrant poema èpic —l’únic, en la nostra llengua, abans de l’Atlàntida de Verdaguer— que reivindica el paper dels catalans en la cèlebre batalla naval.

El període més present al catàleg de Barcino, però, és el Barroc, una etapa en què canvia enormement la manera d’escriure i de difondre la literatura, i sobretot la poesia. Enguany, i coincidint amb el quart centenari de la seva mort, ha vist la llum la primera part de l’obra d’un dels grans responsables d’aquesta renovació, Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, l’escriptor més important de les lletres catalanes entre March i Verdaguer. Aquest volum, que en tot just sis mesos ha esgotat la primera edició, ha servit per desfer uns quants malentesos sobre la figura del Rector, i ens ha retornat un autor enginyós, divertit i vitalista que va ser molt més que un poeta, perquè durant molt de temps va encarnar un arquetip de la catalanitat i es va convertir en model literari i lingüístic. (Això últim, per cert, ho recordava tot just fa uns dies el poeta Enric Casasses, quan afirmava que «nosaltres no parlem el català de Ramon Llull: parlem el català del Rector de Vallfogona perquè el català actual és d’arrel barroca»).

També ens insereix de ple en el fascinant període del Barroc la que és una de les apostes més agosarades (i necessàries) del catàleg, Versos per vèncer, una antologia de poemes de la Guerra dels Segadors (1640-1652) que sorprendrà a més d’un perquè posa de manifest la gran varietat de registres poètics del moment i l’omnipresència de la poesia en l’espai públic durant el conflicte. I també, l’existència d’una literatura de masses en la llengua del país en el tram central del segle XVII.

El que malauradament no va arribar a ser mai un producte de masses durant l’edat moderna va ser el teatre en català. Tot i així, va tenir algunes materialitzacions d’alta volada, com per exemple les obres de Francesc Fontanella. Escrites també durant la Guerra dels Segadors, són d’un barroc enlluernador, tant des del punt de vista compositiu, amb divertidíssims jocs de teatre dins el teatre, com estilísticament, amb un registre complex i adornat, proper al cultisme de Góngora. O també l’últim títol de la col·lecció Imprescindibles, l’obra dramàtica de l’il·lustrat menorquí Joan Ramis, que bascula entre el reeixit historicisme medievalitzant de Rosaura i Arminda, i el neoclassicisme pur de la tragèdia Lucrècia.

Alguna cosa es mou en la literatura catalana. Els clàssics del Renaixement, el Barroc i la Il·lustració tornen en edicions que ens els fan propers, els prestigien i els posen, finalment, en pla d’igualtat amb els d’època medieval i contemporània. Se’ns apareixen, en fi, com allò que són: unes lectures estimulants, que dialoguen perfectament amb el nostre present i que, a més a més, ens brinden l’oportunitat de redescobrir l’etapa més oblidada de les nostres lletres. Una oportunitat que no hauríem de deixar passar.