Moment històric. Davant d’una booktuber, cinc periodistes privilegiats (Catorze, Diari Ara, La Vanguardia, Vilaweb i Núvol) i la bona companyia de Josep Pedrals, comissari de l’Any del Rector de Vallfogona, Editorial Barcino ha presentat aquesta setmana el seu títol insígnia d’aquest 2023 a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. I ho ha fet així perquè, com explicava el mateix curador d’aquesta nova edició Albert Rossich, l’Acadèmia dels Desconfiats, predecessora de l’actual, va ser fonamental en la transmissió de la poesia de Francesc Vicent Garcia, ja que en va propiciar la primera edició l’any 1703. En el pròleg d’aquesta edició ja es discutia la funció de l’acadèmia, que en aquest cas va consistir a fixar i delimitar un Francesc Vicent Garcia que després quedaria sobrepassat per la llegenda i els imitadors.

Perquè Francesc Vicent Garcia té tres dimensions. Hi ha la figura històrica, amb una biografia que Enric Querol ha dibuixat prou bé a la biografia publicada per Rafael Dalmau; hi ha el poeta barroc, que l’edició de Rossich presenta amb rigor filològic i uns comentaris de gran amenitat; i finalment el personatge popular folklòric, al qual s’han atribuït tantes anècdotes i versos que s’ha convertit tot ell en un mite.

Oriol Magrinyà, editor de Barcino, no hi cabia a la pell, conscient que aquesta edició de la poesia completa de Francesc Vicent Garcia (FVG) era molt esperada. “És important perquè estem posant tots els sonets i dècimes del Rector de Vallfogona a l’abast dels poetes, i això farà que es pugui reincorporar a la cadena de transmissió d’una tradició”, va dir Magrinyà, que té previst publicar un segon volum amb els poemes escrits en altres formes i un tercer volum que reunirà la comèdia Santa Bàrbara, el sermó i poesies apòcrifes.

“La gran paradoxa és que un personatge tan famós s’hagi convertit alhora en tan desconegut”, observa Rossich. “Fins fa ben poc del seu naixement no se’n sabia ni el lloc (Saragossa) ni la data (22-1-1579). Circulaven moltes anècdotes que no corresponien al personatge i emmascaraven la seva obra. FVG ha estat maquillat i falsejat, per bé i per mal, sigui per protegir-lo, sigui per aprofitar-ne els elements més populars”, diu el curador.

El mèrit de Garcia va ser superar els dubtes i les contradiccions en què es trobava la literatura catalana a la fi dels segle XVI.

Els acadèmics desconfiats que el van editar l’any 1703 l’anomenen el Virgili català, però FVG no és un autor d’una epopeia com Camoes i es troben que, a l’hora d’entronitzar el Rector com el gran representant de la poesia catalana moderna, han de blanquejar alguns aspectes de la seva obra i amagar la seva producció més burlesca o vulgar perquè no ocupi un lloc tan central. “Fins al punt que fan expurgació dels poemes més compromesos, que segons ells no eren dignes de l’estat sacerdotal de l’autor. ‘Tenim particular raó que ens sembla millor dissimular-la’ deien”, sosté Rossich, per qui tot el problema de recepció posterior ve d’aquest pecat editorial original. Segons una llegenda kafkiana, quan ja era al llit de mort el Rector va demanar a la seva majordoma que cremés el cartipàs de poemes burlescos i resulta que la bona dona es va equivocar de feix i va enviar a les brases la poesia religiosa”. En realitat, les edicions posteriors van anar afegint poemes religiosos i d’altres de caràcter amorós per diluir la seva vena humorística.

Per entendre la dimensió literària de FVG cal tenir present que a finals del segle XVI la poesia catalana es trobava en un atzucac. En aquell moment, la poesia catalana encara estava molt lligada a la tradició dels trobadors i hi ha la consciència que cal preservar aquest llegat, però els nous models de fora comencen a fer forat. Els poetes i mecenes de l’època celebren certàmens, una tradició que van importar de Tolosa, certàmens que prescrivien un determinat tipus de vers, com el vers amb cesura d’Ausiàs March. Com diu Rossich al pròleg d’aquesta edició, “el mèrit de Garcia va ser superar els dubtes i les contradiccions en què es trobava la literatura catalana a la fi dels segle XVI. La diversitat d’influències que frenaven el desenvolupament normal de la literatura catalana –aquella cruïlla on confluïen la tradició medieval i la moda italiana, més la interferència de la literatura castellana—va ser resolta amb l’entrada decidida a la modernitat barroca; les vacil·lacions lingüístiques -entre la llengua medieval i l’enlluernament pel castellà- van ser vençudes amb la incorporació més important al català literari, fins llavors, de lèxic i expressions de la llengua viva”.

Rossich insisteix en la idea que al segle XVI el català és una llengua d’estat. Malgrat la unió dinàstica, a Catalunya preval el català, un idioma amb tractats ortogràfics, que no ha quedat dialectalitzat ni marginat. Tot això és crucial per entendre la recepció de la poesia del Rector. Fins al segle XVI els nobles tenen al seu entorn una sèrie de poetes i la literatura gira al voltant del mecenatge. Quan la cort es desplaça a Castella, el model de mecenatge, sostingut per nobles, entra en crisi i alguns autors esdevenen bilingües. El Rector de Vallfogona, però, no depèn dels mecenes, i en un moment en què la cort comença a castellanitzar-se, fa la seva obra en català. “Escriu per una altra mena de lector: amics i coneguts, pagesos rics, comerciants, frares, capellans.. que constitueixen un públic nou, capaç d’absorbir i copiar tota aquesta producció satírica i burlesca que es fa al marge del mecenatge”, observa Rossich.

Per tant, FVG connecta amb aquest públic nou perquè adapta les formes mètriques noves al català, sense por, i la modernitat de la seva obra causa un impacte impressionant. “No vol superar models anteriors, ni vol ser líder d’una nova escola. Ho fa per diversió… i es converteix en el cap d’una escola sense voler-ho”, diu Rossich. El mateix Francesc Fontanella, en participar en un certamen, tria dos grans personatges com a inspiració: Ausiàs March com a pare dels antics i Francesc Vicent Garcia com a pare dels moderns. “El Rector obre una porta i per aquesta porta passen tots. Esdevé una nova baula d’una tradició que connectarà March amb Verdaguer.

• 

  Parlem amb…

  Albert Rossich: “L’estètica barroca és clau per a la literatura en català”

  Marc Sogues

La transmissió de la seva obra es veurà estroncada per la Inquisició, que va prohibir els seus versos l’any 1782. Una prohibició que no s’aixecarà del tot fins a la dissolució definitiva de la Inquisició l’any 1833. La impossibilitat de publicar llibres del Rector fa que tornin a aflorar còpies manuscrites, que ens han pervingut fins avui. De fet, Rossich ha examinat 97 testimonis manuscrits i 61 d’impresos a l’hora de fixar el text d’aquesta nova edició, que ell defineix modestament com una proposta, en què tan importants són les composicions que hi ha inclòs com les falses atribucions que ha descartat. Un criteri útil a l’hora de detectar fakes ha estat la inconsistència d’algunes rimes vocàliques, inversemblants en el català occidental del Rector, que sempre rimava vocals obertes amb obertes i les tancades amb les tancades.

Rossich s’hi ha deixat les pestanyes, però és prou humil per reconèixer que tal vegada més endavant sortirà un altre filòleg que li esmenarà la plana. “Pot ser que aquí encara hi hagi algun poema que no sigui del Rector i viceversa. No m’he guiat pel gust. A vegades hi ha poemes que m’agraden però no tinc arguments per dir que no són seus… I al revés, hi havia altres poemes que m’agradaven, però que contenen irregularitats que m’obliguen a treure’l del corpus”, confessa Rossich.

Bonus Track a Serra d’Or

El número de juny de Serra d’Or dedica el seu dossier central al Francesc Vicent Garcia. Josep Pedrals, comissari de l’Any del Rector de Vallfogona, hi defensa l’existència d’un Barroc literari català i afirma que “la figura de Francesc Vicent Garcia és ideal per fer comprendre l’abast d’una època amb gust i facilitat. Per què? Per un parell de qüestions simplíssimes: la gràcia dels seus versos, relativament fàcils i d’un estil amè i divertit, i la popularitat del mite que envolta la figura del Rector de Vallfogona, encara viu en dites i narracions”.

Eulàlia Miralles i Marc Sogues (que també era present a la presentació a l’Acadèmia de les Bones Lletres) hi sostenen que “la producció del Rector es transmet majoritàriament de forma manuscrita i que, com en les altres tradicions hispàniques, això no impedeix que circuli de manera àmplia. Però, sortosament, la poesia barroca no s’acaba ni en la producció culta ni en les plomes principatines, ni es guarda només en manuscrits, i potser ara ja és hora de subvertir, a favor de la tradició, els límits d’un cànon que ha anat canviant a mesura que s’han exhumat els textos de l’edat moderna. La poesia impregna el dia a dia de les elits i del poble pla, cultiva registres diversos i es transmet escrita i oralment. És un vehicle potentíssim, que s’usa per a distreure i cultivar, però també per a informar, ensenyar, orientar i manipular.”

Pep Valsalobre qualifica Francesc Vicent Garcia de poeta total i explica com “als primers decennis del segle XVII s’introdueixen un seguit d’innovacions literàries i s’abandonen els models tradicionals alhora que assistim a un recanvi en la sociologia literària; tot plegat comporta una ruptura radical amb la tradició anterior. Aquest desplegament va propiciar tant la sortida de la crisi que havia caracteritzat el període immediat anterior com l’accés a la modernitat literària europea plena”. Segons Valsalobre, “amb Garcia, les obres cultes en llengua catalana d’estètica barroca participen d’uns codis expressius i d’uns motius que coincideixen amb els de la resta de l’Europa del seu temps”.

Finalment, Serra d’Or tanca el dossier amb un article d’Albert Rossich, que ressegueix les entrades i sortides de Vicent Garcia al cànon i constata que “el quart centenari de la mort del personatge, que té el suport de les institucions, la societat civil i l’acadèmia, certifica que el poeta barroc ha retornat al cànon, i això segur que tindrà conseqüències, perquè encara molts es miren aquesta etapa de la nostra literatura de manera acomplexada, i no hauria de ser víctima de més complexos que qualsevol altra etapa d’una literatura que té la sort de poder-se presentar al món amb una història de nou segles darrere seu”.