Lectura sense prejudicis de Francesc Fontanella

Davant del volum de Francesc Fontanella de l’Editorial Barcino que recull Amor, firmesa i porfia i Lo desengany cal felicitar, primer de tot, els editors per l’elegància del disseny del volum i la magnífica tipografia i, tot seguit, els curadors – Pep Balsalobre i Albert Rossich – per la bona introducció i les notes aclaridores, tant pel que fa al lèxic com als referents culturals. Aquestes dues obres formen part, en aquest cas amb totes les raons del món, d’una col·lecció titulada Els imprescindibles. Estaria bé que totes les obres publicades en aquesta col·lecció ho fossin almenys tant com aquesta.

Temps era temps –i no fa tant de temps – Francesc Fontanella pertanyia a una divisió llarga i boirosa de la literatura catalana anomenada Decadència que anava, exagerant una mica, des dels epígons d’Ausiàs March fins molt a prop de Jacint Verdaguer. Des de fora, semblava com si el barroc català no existís fora d’alguns poemes pornogràfics del rector de Vallfogona. Per sort, sembla que finalment hem deixat enrera la llarguíssima decadència de les nostres lletres i podem parlar finalment de barroc català. I és des d’aquest nou – o no tan nou, sobretot gràcies a Albert Rossich – punt de vista que els bons poemes de Vicenç Garcia i l’obra de Fontanella s’han convertit en algunes de les passeres segures per arribar des del renaixement fins a la Renaixença.

 Quan ens enfrontem a les obres del barroc català el primer que hem de fer és superar unes quantes barreres mentals i lingüístiques: a les terres de parla catalana és una época de baixa intensitat política i cultural però no desèrtica, la literatura no es fa ni en català medieval ni en la llengua verdagueriana ni en la posada al dia postfabriana, els autors no creen fora del marc cultural predominant a Espanya i Europa. La literatura del barroc català s’emmiralla en els referents cultes del seu moment: els autors llatins, els models italians i la magnífica literatura castellana dels segles XVI i XVII, des de Garcilaso a Calderón, tot passant per Cervantes i Lope de Vega i els incomptables autors menors.

Igual com Góngora feia versos farcits de cultismes i italianismes que de vegades costava considerar escrits en castellà, Fontanella fa servir cultismes, italianismes i castellanismes perquè considera que és el que dóna prestigi als seus versos, igual com els poetes catalans d’abans d’Ausiàs March escrivien en occità o en català fortament provençalitzat i com Eugeni d’Ors, molt més endavant, escriurà en un català més a prop del francès que no pas de la llengua del carrer.

Un cop fets aquests passos, si mirem de fer una lectura sense prejudicis ens espera una sorpresa esplendorosa: les dues obres de Francesc Fontanella són dues fonts de plaer literari de primer ordre. Amb bones dosis d’originalitat dintre de les convencions del barroc tardà, amb un desplegament amplíssim de formes poètiques – romanços, sonets, octaves reials, estramps, silves, etc. – tractades amb virtuosisme, amb un arsenal retòric que pot servir per fer un manual destinat als universitaris. Tot plegat un gust per als qui som amants del barroc, aquesta època o aquest estil que no té por del ridícul i que està disposat a enfrontar-se a tots els perills fins i tot amb el risc d’estimbar-se.

La primera obra, Amor, fermesa i porfia, comença amb una “loa” – obreta curta de teatre pròpia del segle d’or castellà – divertíssima amb intercanvis dialogats entre el popular Possimico i el pedant Cassòlio. Un cop començada l’obra, els detonants de l’argument ens fan pensar en l’Èdip rei de Sòfocles: dos oracles de lectura dubtosa fan que els dos enamorats d’Elisa, la protagonista, Fontano i Guidèmio, representants de les curioses tribus de pastors del Besòs i el Llobregat, es moguin entre l’atracció de l’amor i l’atracció de la guerra. L’alta retòrica de l’amor tindrà el seu contrapunt en grans moments humorístics, igual com passa, multiplicat, amb Lo desengany, una magnífica màquina barroca amb diversos plans, el principal del qual són les noces de Venus i Vulcano en el marc d’una casa burgesa de la Barcelona de l’època.

En les dues obres el que els dona llarga vida literària són tres elements bàsics: unes esplèndides tirallongues humorístiques, un erotisme sense manies amb petits fregadissos amb la pornografía i un virtuosisme formal de primera magnitud. Es nota que eren obres de saló més que no pas de teatre, però potser això és que les fa tan agradables de llegir i segurament tan difícils de representar. Com va dir Pere Gimferrer, la literatura catalana no es pot permetre el luxe de fer com si Francesc Fontanella no hagués existit, sobretot en uns segles on moltes de les obres catalanes conservades són o bé arqueologia literària o bé documents sociològics.