Carta oberta a un editor txec

La versió en anglès d’aquesta carta ha estat enviada per correu electrònic.

Benvolgut Ivan Pilip,

No puc començar aquesta carta sense dir-vos el goig que representa per mi el fet que una novel·la meva sigui traduïda en txec. Per això, moltes gràcies. Però el que m’ocupa avui, evidentment, no és aquesta novel·la sinó l’article publicat a Núvol per Michal Brabec en el qual diu que la meva no invitació a una presentació oficial de la vostra col·lecció Literatura Contemporània Europea es deu al fet que soc un «independentista radical» i que la meva presència hauria pogut causar algun maldecap diplomàtic. 

No tinc cap raó a priori de dubtar de les afirmacions de Michal Brabec, però, com que es tracta d’afirmacions inverificables, no puc capficar-m’hi excessivament. Tinc, davant meu, mentre escric aquest correu, un volum de la vostra editorial que porta el meu nom, acompanyat del títol Zabil jsem generála Franca, i que comença amb aquesta frase: «Tělo se rozpomíná rychleji než mysl». Que bonic, tenir mots en una llengua tan diferent de la meva! I sé que aquesta novel·la meva va ser la que va inaugurar aquesta col·lecció, o sigui que no puc pensar que tingueu res contra la llengua catalana ni contra Catalunya. 

Però l’article ha provocat un cert enrenou a Catalunya, si més no a les xarxes socials, i crec que és important que us expliqui per què. 

És molt simple: tot el que diu aquest article és plausible. No perquè ho podríeu haver dit vós, senyor Pilip, sinó plausible en general, perquè ser català va acompanyat de la plausibilitat constant de ser discriminat. És bastant esgotador, encara que en general siguin discriminacions de baixa intensitat. Per exemple parlar català a Madrid no implica ser insultat sistemàticament, però pot passar. 

És malauradament plausible que un editor, del país que sigui, vulgui evitar problemes i no convidi un escriptor «independentista radical» si no pot haver-hi una presència diplomàtica de l’estat del qual aquest escriptor és ciutadà. Si jo fos català amb papers espanyols, en un acte amb presència diplomàtica segur que hauria vingut un representant de l’ambaixada espanyola. Per prendre notes. Per controlar. Com que soc català amb papers francesos, tot hauria estat més simple: probablement l’ambaixada francesa hauria declinat la invitació. A França, ningú que escrigui en una llengua que no sigui el francès no pot ser considerat com a mínimament important. Espanya vigila, França ignora. Quina és la situació més envejable? 

Ser català va acompanyat de la plausibilitat constant de ser discriminat

I també seria plausible que un editor no em convidés per la por del que pot passar amb un «independentista radical» a la sala. Aquí, esclar, toquem la llibertat d’opinió i d’expressió i diria que només és legítim apartar algú a priori en cas d’apologia de la violència o d’opinions racistes. Us puc assegurar que no és el meu cas. I, a més, és possible ser “independentista radical” i a l’encop educat i de paraules mesurades. En dubteu? De fet, senyor Pilip, estic gairebé segur que sou tan independentista radical, pel que fa al vostre país, com ho soc jo pel que fa al meu. Segurament tots els vostres col·laboradors de l’editorial Bourdon són tan independentistes radicals com jo, com ho són els vostres veïns i els vostres familiars. Si vingués algun dia a Praga em trobaria envoltat en permanència per independentistes radicals, com a totes les ciutats i pobles del món. La diferència entre vós i jo és una diferència de verb: vós, senyor Pilip, estaríeu radicalment disposat a defensar la independència del vostre país i jo estic radicalment disposat a aconseguir la independència del meu. Radicalment. No significa posar bombes, significa desitjar una independència plena i definitiva. El traductor automàtic m’indica que el mot radical en txec té el mateix origen que el mot català: venen de la paraula llatina arrel. Radical: arrel. Arrels txeques. Arrels catalanes. Diria que no som gaire diferents, vós i jo. 

Per això és trist saber que és plausible ser apartat d’algun acte, sigui quin sigui, pel sol fet de compartir aquesta convicció amb la resta de la humanitat però sense l’aixopluc d’un estat independent. Escriure literatura en una llengua que no té un estat que la defensi és saber-se a la intempèrie, a la mercè de possibles discriminacions, del menyspreu o de l’insult. És així. I és cansós, però mentrestant, què podem fer, si no és parlar i escriure en aquesta llengua tan bé com podem? 

Espero de tot cor que publicareu molts altres novel·listes catalans!