La repulsió alliberadora d’Ottessa Moshfegh

Amb una comoditat gairebé altiva i una distància irònica tan pròpies, la narrativa d’Ottessa Moshfegh es desplega en un ampli ventall d’èpoques i temàtiques, des del consol patològic dels psicofàrmacs a l’Amèrica de principis del dos mil, passant per la perversió gratuïta de l’Europa medieval. Tot i aquesta diversitat temporal i geogràfica, hi ha una qüestió que obsessiona l’autora: la corporeïtat i l’existència opressiva a què ens aboca. Escrita amb un mirall al davant per tal de contemplar com la consciència habita el cos, com el contrau i l’encorba, la primera obra de Moshfegh, McGlue, de caràcter experimental i originalment publicada en una petita editorial nínxol, preludi de l’èxit literari d’Eilin (2015) i l’esclat comercial d’El meu any de repòs i relaxació (Angle 2021), conté ja tots els trets que fan atractiva la seva narrativa.

La novella segueix la història d’un mariner de Salem que és acusat d’assassinar un íntim amic. Enfonsat en la misèria, l’alcoholisme i una consciència entabanada a causa d’una greu ferida al cap, McGlue retorna a Nova Anglaterra des del port de Zanzíbar, empresonat a la bodega del vaixell que tripulava, combatent els flaixos de memòria amb la beguda i les autolesions. Moshfegh, amb la seva obsessió per la realitat grotesca del cos, no ens perdona cap detall de la violència corporal del seu protagonista.

Per aquells qui no estiguin familiaritzats amb l’anècdota, aquesta novel·la neix de les especulacions de l’autora davant d’un retall de diari de mitjan segle XIX: com a estudiant de postgrau, Moshfegh va adquirir l’hàbit de passar hores a l’hemeroteca, i un dia topà amb una notícia que li cridà l’atenció. A partir de les quatre línies informant del veredicte del judici de McGlue, va intentar reconstruir la vida d’aquest personatge desplegant un curiós joc literari. Moshfegh assegura que durant el procés d’escriptura es limitava a transcriure allò que li era dit, com si el mariner de Salem li parlés en una espècie de revelació d’ultratomba.

Provocadora i impassible, Ottessa Moshfegh ens atrau, tot i que els seus llibres ens fastiguegin, perquè ha entès que al cor de tota repulsió hi ha el desconcert d’un autoreconeixement imprevist.

La història d’engendrament d’aquesta novel·la és valuosa no només com a anècdota, sinó com a clau interpretativa: McGlue ens parla d’un triple procés de presa de consciència. El protagonista va recordant, amb la memòria entumida per l’abús de la beguda i les repetides contusions cerebrals, la nit de l’assassinat. Alhora, Moshfegh, a mesura que escriu, descobreix la seva pròpia novel·la i, a poc a poc, entén que allò que té al davant no és la història d’un crim sinó un conte d’amor. Per últim, els lectors anem esbrinant, entre el·lipsis i salts temporals, no només la vida de McGlue, sinó la nostra pròpia capacitat de compadir un personatge d’allò més sòrdid i violent.

McGlue és una mostra d’habilitat literària que apuntala les coordenades del que ha estat la trajectòria de l’autora fins ara. Sovint, acudim a la literatura perquè ens mostri les coses tal com són –aquest llibre «aixeca un mirall a la societat», hem sentit dir amb freqüència. Moshfegh recull i desafia aquesta expectativa del lector: «vols veure les coses tal com són?», sembla dir-nos, «doncs aquí tens la realitat més crua»: la corporeïtat en tota la seva monstruositat, l’existència en tota la seva perversió i crueltat. Provocadora i impassible, Moshfegh ens atrau, tot i que els seus llibres ens fastiguegin, perquè ha entès que al cor de tota repulsió hi ha el desconcert d’un autoreconeixement imprevist. Escapant la set moralitzadora de la nostra època –no llegim McGlue esperant un moment d’anagnòrisis o un arc redemptor–, Moshfegh ens ofereix l’alleujament inesperat que ve d’encarar la lletjor (ètica i estètica) que ens embolcalla.