Joan-Lluís Lluís, persona non grata

Dimecres passat vaig participar en el bateig de la nova col·lecció Literatura Europea Contemporània de l’editorial txeca Bourdon. L’edició ja té més d’un any, però a causa de la pandèmia no es va poder presentar, de manera solemne i oficial, abans. L’edició, dedicada a llengües no tan visibles i subvencionada pels fons del programa Europa Creativa de la UE, existeix ja des de fa un poc més d’un any i compta amb set títols publicats, traduïts del portuguès, grec, hongarès, noruec, islandès i també del català. De fet, la traducció del català –la novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís– és la que va estrenar tota l’edició. Això no obstant, l’autor nord-català no es va trobar entre els escriptors presents, no per no haver acceptat la invitació, sinó per un motiu encara més senzill: no l’havien convidat. Pot haver-hi optimistes que puguin pensar que la tria dels autors es va fer a base de l’actualitat de les seves traduccions, incloent-hi només les que acabaven de sortir del forn. Doncs, resulta que no.

En tenir l’oportunitat de fer-ho, vaig parlar amb el director de l’editorial, demanant-li els motius de l’absència d’en Joan-Lluís. La resposta va ser molt sincera i, a la vegada, directa: com que l’escriptor és un independentista tan radical [paraules del director], els preocupava ja només la idea de tenir-lo allí i van preferir evitar uns hipotètics problemes polítics. A més a més, el fet de no convidar-lo els va estalviar un altre maldecap que no haurien sabut resoldre. És que a part dels escriptors convidats, a l’acte solemne hi eren presents els representants diplomàtics dels països corresponents. Qui hauríem de convidar, va ser l’excusa del director, l’ambaixador de França o el d’Espanya? Clar, ja sé que no hi hauria encaixat ni un ni l’altre, però encara hi havia una possibilitat més: la presència d’en Joan-Lluís sense cap comparsa diplomàtic. Tanmateix, ja em puc imaginar que aquesta opció també els hauria incomodat, ja que hauria fet encara més palès el que es volia evitar: assenyalar un tema políticament delicat i sensible.

A la llum d’aquests esdeveniments, encara és un miracle que, abans d’enviar el llibre a la impremta, aconseguís convèncer el director que no tindria cap sentit marcar al petit mapa d’Europa que sempre apareix a la coberta posterior (i sempre hi surt ressaltat el país corresponent) ni Espanya ni França, sinó Catalunya. Això era, però, només una petita –i de moment la darrera– victòria en relació amb el llibre esmentat. La derrota es veu encara més gran si hom pren en consideració que el quartet d’autors que havien rebut i acceptat la invitació es van poder presentar no només dimecres passat en el marc d’un acte amb públic limitat, sinó també tenen una gran oportunitat de fer-ho a la fira El Món del Llibre que s’ha celebrat aquests dies a la capital txeca.

No cal esmentar que Joan-Lluís Lluís tampoc va ser convidat pels organitzadors de la Fira l’any passat (celebrada en setembre, vuit mesos després de la publicació de la traducció al txec) quan el convidat principal va ser França. Per tant, l’escriptor nord-català continua essent invisible aquí, com si fos només un fantasma o existís en un món paral·lel. Una altra vegada, doncs, queda comprovat que el fet de no comptar amb un estat al seu darrere perjudica les lletres catalanes, dificultant considerablement que es facin més conegudes fora del seu territori.