Vanesa Freixa: “Hem desvertebrat la política municipal”

Vanesa Freixa es dedica a l’activisme rural de diferents maneres. D’una banda, des de la il·lustració, l’escriptura i el documental, on sempre parteix de la voluntat de visibilitzar la realitat dels territoris rurals. De l’altra, des de la pròpia experiència: va ser directora de lʼEscola de Pastors de Catalunya i ara viu en una borda al Pallars Sobirà i hi té cura d’un ramat d’ovelles i un hort. Acaba de publicar Ruralisme. La lluita per una vida millor (Ara Llibres), on explica en primera persona la reconquesta de la ruralitat perduda. Parlem amb ella.

Vas créixer a Rialp en un context familiar que no és ben bé rural. T’autodefineixes com a rural domesticada.

El meu pare treballava en una hidroelèctrica i la meva mare era originària del Pirineu però no va seguir el patró habitual perquè era cantant d’òpera. Durant els últims anys, he obert els ulls i me n’he adonat que és igual d’on siguem, tots vivim en una societat molt urbana. Pots estar en un entorn rural però no viure’l com a entorn rural, perquè no hi interactues.

Al llibre situes la generalització d’aquesta mentalitat urbana als anys seixanta.

Va haver-hi un èxode massiu a la ciutat. A Anglaterra i al nord d’Europa havia passat prèviament. I el que té de particular el nostre cas és que hi ha entorns que es buiden completament. Al camp la vida era molt precària i el món urbà estava canviant molt, els oferia moltes oportunitats i s’hi van emmirallar. Van abandonar el món rural i li van donar l’esquena, perquè era l’antítesi de la modernitat que venia i es valorava. I és llavors que apareix una càrrega de prejudicis que s’associen al món rural, que es va convertir en símbol de pobresa, incultura i barbàrie, comença la ruralofòbia. Els descendents d’aquella generació portem a sobre tots aquests prejudicis, perquè va ser un missatge que vam rebre directament o indirecta. Ens van transmetre la importància d’estudiar i tenir la vida que ells no havien pogut tenir. I el fet d’adonar-me d’aquesta càrrega de prejudicis ha fet que tota la meva vida personal i professional giri al voltant de la voluntat de recuperar i retornar l’autoestima a aquests territoris i cultures marginades.

És llavors que els entorns rurals es divideixen entre aquells que es consideren buits i aquells que es dediquen al turisme?

Als anys setanta hi ha una discussió en els àmbits polític i acadèmic sobre què ha de passar amb els territoris rurals. Hi ha dues visions: una diu que ha d’haver-hi un repartiment de la riquesa, és a dir, una equitat territorial entre Barcelona i la resta del territori. L’altra considera que hi ha comarques per tancar, perquè no van a cavall dels canvis de la modernitat i, per tant, no tenen cap futur. Per sort, guanya la primera opció, però d’una manera molt lleugera, perquè a molts territoris els ha costat tenir els serveis necessaris no només per consolidar la població sinó també per atreure’n de nova. Els serveis sanitaris, socials i educatius han estat una conquesta molt lenta. I mentre es duia a terme aquesta conquesta, la gent anava marxant.

Tant al teu llibre com al pròleg del còmic Dones de la muntanya (Pol·len), de Federica Ravera i Martina Manyà, fas èmfasi en l’efecte d’aquest èxode en la masculinització de la pagesia.

L’èxode urbà dels anys seixanta va ser una emancipació per a les dones. Al camp, estaven explotades i poc valorades, mentre que a la ciutat se’n van anar a treballar a porteries, bars, perruqueries… Era molt necessari, aquest canvi, per a elles. Però als entorns rurals, com a conseqüència, hi va haver una masculinització que encara dura. I això té un efecte en els valors que hi imperen. Encara són entorns molt pragmàtics i poc sensibles. Continua havent-hi una invisibilització evident de la dona als entorns rurals. Però ara està arribant saba nova que està canviant les coses.

La prioritat de la Generalitat de Catalunya hauria de ser acompanyar en el decreixement per treballar en el camí de la sobirania alimentària

Al llibre expliques que quan comença aquest èxode el món rural tenia unes potencialitats que queden aturades.

Als anys seixanta els entorns rurals eren gairebé autàrquics. En seixanta anys hem arribat a l’extrem oposat. Eren llocs autònoms, sobirans pel que fa a l’alimentació i la majoria de serveis, centralitats en elles mateixes. Això avui és una utopia. I llavors era possible, però anava associada a molta precarietat. La majoria de la gent que marxa en aquell moment ho fa per necessitat i, evidentment, ara no proposo tornar a allò. Però sí que hi havia una sèrie d’aspectes positius: els comunals eren territoris que es gestionaven col·lectivament, amb la idea que tothom tingués accés a la terra, cosa que ara és impensable.

Hi ha manera de sortir d’aquesta polarització entre precarietat i desruralització?

Clar! L’exemple és França. Allà hi ha una pagesia que s’hi dedica de forma professional i es guanya bé la vida. Aquí hi ha molta gent jove que podria dedicar-se a l’ofici des d’una perspectiva semblant, perquè la pagesia ha deixat d’estar vinculada a la tradició familiar. Però qui ho vol fer troba impediments burocràtics i un sistema polític que no hi dona suport. A França si ets un pagès que ingressa menys de 24.000€ anuals estàs cobert socialment, però no et fan pagar uns autònoms i et deixen vendre el teu producte a escala local a uns 50 km a la rodona sense tenir el permís de venda directa. Si tens dues hectàrees de terreny, se’t permet de construir una casa. També et donen ajudes per cada fill i tens una renda bàsica agrària. Aquí es prioritza la pagesia intensiva, que ha iniciat aquesta roda de treballar molt per guanyar poc. Fa dos anys que està aprovada la llei de la cadena alimentària, que garanteix que els pagesos guanyin el preu just per la feina que fan, però no es compleix. És molt difícil decréixer i aquesta hauria de ser la prioritat de la Generalitat de Catalunya: acompanyar en el decreixement per treballar en el camí de la sobirania alimentària. Però la lògica que es persegueix és la inversa. I també ha de canviar de mentalitat la pagesia. Estan pendents de les ajudes, volen que algú els salvi i no enceten cap discussió interna per canviar de model.

Per què a França sí que es valora la pagesia?

És una societat que valora per sobre de tot el producte local. Hi ha molta cultura de menjar bé i local. Això aquí ens importa tres pebrots! Mentre un restaurant estigui ben decorat ja ens està bé. El que ens preocupa és l’embolcall de les coses i no pas el contingut.

Avancem en el temps. Vas fundar i dirigir l’Escola de Pastors de Catalunya entre el 2009 i el 2016.

Sí, ja hi han passat 230 persones d’entre 600 que ho han sol·licitat. Feia uns anys que amb l’Eva Tarragona havíem creat una empresa que es deia Montanyanes, que es dedicava a la dinamització rural. Volíem canviar la perspectiva sobre a què es podia dedicar la gent del món rural, que està molt dirigida al turisme o la construcció. Treballàvem en projectes per a ajuntaments i consells comarcals vinculats a molts àmbits diferents: culturals, ambientals, temes de sobirania alimentària, d’arquitectura i urbanisme… el que consideràvem que calia en aquell moment. Per exemple, vam crear la Xisqueta, que aprofitava la llana dels pastors locals per tancar cercle de comerç. Va ser el primer projecte de l’estat espanyol que comprava la matèria primera, la transformava a través d’artesans locals i feia venda directa. Una cosa tan lògica, no existia! I aquest projecte en va inspirar molts d’altres a nivell estatal. Arran de la Xisqueta vam organitzar unes jornades on vam convocar gent del sector a explicar els seus projectes. Un d’aquests era l’Escola de Pastors d’Astúries. Al final de la jornada, vam preguntar als pastors locals: de tot això que heu escoltat, què us fa falta? La resposta va ser l’Escola de Pastors. I ho vam fer! En sis mesos ho teníem. Les mesures s’han de prendre amb urgència.

Quin és el principal problema al sector primari ara mateix?

Fa falta un relleu generacional, la gent s’està jubilant. Fa anys que es demanen mesures, però no es fa res. La gent plega i el veí del costat acapara la seva terra. I per tant, hi ha poc accés a la terra. Ho estem deixant tot en mans dels grans que acaparen terra de manera desproporcionada.

Què faria falta?

Un banc de terra perquè qualsevol pugui treballar. És una demanda històrica, existeix des del govern democràtic. Però l’administració no actua amb diligència. Planifica molt però no duu res a la pràctica. Podem continuar fent coses fora de l’administració, les continuarem fent, però fa falta una revolta. Pierre Rabhi, un filòsof i pagès francès que m’agrada molt, parla de la necessitat de la revolució de les consciències. Al món rural la gent està massa tensionada, i si continua així, la revolució arribarà d’una forma violenta, mentre que podríem posar-nos a treballar des d’ara.

Si des de l’administració es té tan ben analitzat el problema (la manca de relleu generacional, d’habitatge i d’accés a la terra), per què no s’actua?

Ara s’acaba d’aprovar a la zona de Gelida un projecte de Casa Ametller de 350 hectàrees de conreus i hivernacles, i un espai per poder-ho visitar. Això ha demanat requalificacions. L’Ajuntament i la Generalitat s’hi han posat de seguida. Mentrestant, hi ha un noi que no ve de pagès i fa temps que demana a la seva oficina comarcal del Departament d’Agricultura que li traspassin les terres del seu padrí per encetar un projecte. Fa més d’un any que estem amb això i no ho aconseguim. Casa Ametller implica milions d’inversió i molts llocs de treball. I jo no m’hi poso si en paral·lel es fomenta la pagesia cooperativa i ben distribuïda pel territori. Perquè és aquesta la que s’instal·la als llocs i hi dona vida. A més, treballar per la sobirania és imprescindible de cara a un futur en el qual ens faltaran els combustibles fòssils. La gent que prové de pagesia familiar sap que corre el risc d’acabar treballant per a aquestes empreses de pagesia intensiva, i això duu a la desconnexió amb la terra. Quan estàs desafectat del teu lloc de treball, no lluites pel teu entorn ni per la teva cultura.

Que es prioritzin aquests grans tenidors es deu a una política massa centralitzada a Barcelona?

La Núria Orriols deia al 324 que el 60% dels diputats s’estan presentant a alcaldies de Catalunya. La seva anàlisi era que ho fan per complementar els sous. La meva és completament diferent: a la majoria dels municipis dels entorns rurals la política no està professionalitzada. La majoria d’alcaldes i alcaldesses de pobles petits no cobren o tenen sous de 1.400€. I la resta de regidors no cobren res. Això és deliberat, perquè fa que la gent no s’hi pugui dedicar al 100% i, per tant no poden fer política autocentrada. És molt més fàcil que qualsevol proposta que vingui des de fora s’accepti sense rumiar, perquè no hi ha hagut temps de crear una estratègia. Per tant, la majoria de territoris rurals estan dominats des de la ciutat. Un exemple: Els Jocs Olímpics d’hivern, que es decideixen unilateralment des de Barcelona i els alcaldes i alcaldesses del Pirineu se sumen al carro sense aturar-se a pensar-ho. Per tant, que el 60% de diputats es presentin a alcaldies és una decisió presa des de la manipulació: la gent els vota perquè pensa que podran aportar diners als seus ajuntaments des del Govern o la Generalitat. Això és prevaricació, però sabem que la política municipal funciona així. Aquestes eleccions, ERC no ha deixat de fer llistes a tot arreu, com en altres moments havia fet Junts o el PSC. S’aprofiten de la seva posició per guanyar una alcaldia i tenir poder a dos llocs, fet que hauria de ser incompatible. Cal prendre’ns seriosament la política municipal als pobles, perquè el poder d’inspiració entre ajuntaments és molt poderós. Si un ajuntament s’atreveix a fer alguna política orientada a la sobirania, els altres ho copiaran. Està clar que la política municipal i la política als micropobles és fonamental pel canvi, però l’estem desvertebrant. Al Pirineu estem tan contaminats que continuem servint a interessos urbans. Hem de guanyar autoestima i lideratge.

Dius que per canviar de mentalitat cal començar a l’escala més petita possible, i fa uns quants anys que tu vas marxar a viure a una borda i iniciar un ramat d’ovelles.

Ha estat un procés natural. Vaig trobar aquest espai i vaig triar anar-hi a viure. I quan començo a viure allà, venen moltes altres coses que em fan aprofundir en aquestes qüestions polítiques des del meu aprenentatge personal. Jo havia acompanyat molta gent perquè es dediqués a l’ofici però jo no l’havia experimentat. I ha estat una de les millors decisions que he pres mai. El sistema laboral ens habitua a assolir coses, una darrere de l’altra. En canvi amb les ovelles tot va passant de manera natural en els tempos necessaris. I l’aprenentatge és més fort gràcies a això. Totes les petites decisions que vaig prenent, com cuido el ramat, què en faig de la carn, el sistema d’intercanvi econòmic que genero amb el meu entorn… tot això em fa guanyar coherència.

Dius que ruralitzar el món també es pot fer des de la ciutat. Com ho fem?

Ja ho feu, des de Núvol, per exemple! Es fa tenint una mirada arrelada al lloc, que l’estimi i el vulgui canviar. Sempre es diu que cal desconnectar de la ciutat, però el que cal és connectar-hi. Si el lloc on vius et genera un malestar, l’has de canviar amb les teves accions. El ruralisme és una actitud vital de relació amb l’entorn. I això val per un pagès o per un llibreter que genera pensament crític al seu barri. El problema és que a la ciutat qualsevol acció es dilueix, mentre que qualsevol cosa que facis en un poble arribarà a tothom. A la ciutat estàs obligat a dividir-te per segments (socials, culturals…) i mai pots oferir la mateixa iniciativa o debat a tothom. És molt difícil apel·lar els barris desafavorits, mentre que segons quins debats estan massa encesos en entorns privilegiats.

Em pots donar un exemple?

El veganisme. El respecto, però és un discurs privilegiat.

Sobre aquesta qüestió, al llibre dius que “vincular l’alimentació a la política no és negatiu” però també que “vincular els aliments a una ideologia és un error”.

Segueix la mateixa lògica de sempre: tenim la necessitat d’identificar-nos amb grups. Comprenc perfectament la decisió de no menjar carn. El problema és la polarització que decideix qui és bo i qui és dolent sense tenir en compte contextos concrets i els privilegis que ens permeten triar què mengem. És cert que fins i tot en els contextos menys privilegiats hi ha qui tria no menjar carn per qüestions culturals, religioses o anímiques. I repeteixo que ho respecto! Però també és cert que ens hem desconnectat tant de la vida rural que ens hem desacostumat a la mort, i per això ens horroritza tant. No cal canviar res, però està bé tenir-ho en compte. Ens hem tornat una societat depenent i fràgil. No sabem com fer els nostres vestits, el nostre habitatge… no coneixem absolutament res sobre els béns radicals, que és tot allò indispensable per viure. No hi hem dedicat atenció ni el sistema educatiu. Ara comença a haver-hi pedagogies que ho inclouen, i és indispensable tornar a adquirir coneixement sobre els oficis, tot allò que pots fer amb les mans i amb la teva autonomia.

Hi ha espais on l’intercanvi món rural-ciutat siguin reals?

Barcelona s’ha carregat el periurbà agrari i el poc que en queda té ombres com l’ampliació de l’aeroport. Però encara queda Collserola! Allà hi ha un projecte que es diu Alimentem Collserola, un grup de pagesos en xarxa que proveeixen no només Barcelona sinó també el Vallès. I a vegades tenen dificultats per continuar sense estar en la precarietat. Com pot ser això? Si hi ha milers de persones a l’àrea metropolitana que els voldrien comprar el producte! Però encara es compra la gran majoria de l’alimentació als supermercats. I allà el producte ecològic que hi ha no és local. Hi ha mercats municipals que es proveeixen (una mica!) localment, però són un reducte. Cal que la pagesia urbana deixi de ser residual. Però és difícil accedir a aquest aliment, hi ha l’estigma que és car i moltes empreses que només en venen l’embolcall. Seria genial que hi hagués supermercats públics, però això ara no passarà. Però sí que pot haver-hi sindicats ben organitzats, ajudats per l’administració pública, que impulsin supermercats abastits per la producció local i ben distribuïts pel territori.

Sempre es diu que cal desconnectar de la ciutat, però el que cal és connectar-hi

Des de la cultura s’està parant atenció als entorns rurals i les seves problemàtiques. Creus que és una oportunitat real que hi canviïn coses?

D’una banda, cal tenir en compte que quan mirem una pel·lícula o llegim un llibre sempre interpretem el que volem des del que som. De l’altra, cal observar com s’explica aquesta ruralitat, hi ha moltes històries des del romanticisme, la caricaturització… Per això em va semblar important explicar la meva vivència, l’únic que realment puc conèixer i testificar que ha estat així.

De fet al teu llibre surt l’exemple de la pel·lícula As bestas, que mostra la gent de poble com a bàrbars.

Sí, la gràcia d’aquesta pel·lícula és que fa entendre perfectament la barbàrie. Pots entendre la càrrega de tants anys de creure que no eren res, que eren maleducats, que no saben parlar… que no mereixien compartir espai amb altra gent. Això provoca el que va passar aquí: que vulguin sortir a la desesperada. I, socialment, la manera que tenim de fugir són els diners. El que volen els de la pel·lícula és el que tothom vol: no ser diferents. A mi sovint la gent em diu que enveja la meva vida, però no fa el pas de perseguir-ne una de semblant! I això és perquè fa por la solitud, com si a la ciutat la gent no se sentís sola o estigués tot el dia treballant.

Abans d’acabar: què recomanes?

Últimament diuen que hi ha molta literatura vinculada amb el món rural feta per dones. I jo crec que no té tant a veure amb el gènere com amb la sensibilitat. Un dels autors que més força em dona per parlar de la vivència personal, barrejant la política amb l’estima a la terra, és Wendell Berry, escriptor i pagès. El fuego del fin del mundo és un recull dels seus assaigs des dels anys seixanta fins a l’actualitat que recomano a tothom.