Rosa Cerarols: “El món rural no torna, havíeu deixat de mirar-lo”

La pandèmia, Alcarràs, les vendes d’Irene Solà, el canvi climàtic i un llarg etcètera d’elements ens estan fent mirar el món rural com si es tractés d’una novetat. Això parteix d’estereotips que venen de molt enrere, i per això els geògrafs Rosa Cerarols i Joan Nogué van considerar necessari recollir a L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat catalana (Tigre de paper) tota mena de visions del món rural que ajuden a mostrar la seva realitat sense romanticisme ni prejudicis. Parlem amb Cerarols sobre riscos i iniciatives esperançadores al món rural. També sobre les interseccions entre geografia i cultura, que investiga tant en la seva feina acadèmica com en la pràctica, ja que forma part del projecte artístic Konvent des del seu inici.

Com neix aquest llibre?

Durant la pandèmia. Tots treballàvem online i fèiem vermuts online. Vam anar generant converses sobre les polítiques que es feien durant la pandèmia i també sobre la reapropiació d’uns discursos molt ideològics: es recomanava que, qui pogués, fugís de la ciutat, perquè allà hi havia un percentatge més alt d’incidència a causa de la densitat de població. Comença un discurs de rebuig a la ciutat per tornar a un estereotip de món rural, que en aquest cas era justificat perquè la incidència era realment més baixa. Alhora, van sortir iniciatives com @Repoblem, que ajuden a tornar al camp des d’una perspectiva molt naïf. El que fa aquest discurs és alimentar un estereotip que hi ha hagut sempre sobre el món rural i que nosaltres creiem que és fruit del desconeixement i bastant pejoratiu, i que impera encara en molta gent i als mitjans de comunicació. Vam pensar que calia contextualitzar aquest moviment amb les particularitats del terreny català. 

Quin és aquest estereotip?

No és concret, és dispers i es va reproduint de forma diferenciada, però el que comparteix aquest imaginari és que el món rural està reduït al sector primari, sigui agricultura o ramaderia, que és un món ancorat al passat, estàtic, poc modern, no civilitzat, on hi conviu certa pau institucional, sense diversitat… també que els habitants són d’un perfil políticament conservador, arrelat a les guerres carlistes i l’època de Convergència. Al món rural hi ha menys població que a l’àrea metropolitana i, per tant, amb la llei electoral actual comptabilitza més el seu vot. Això els associa a imaginaris conservadors. Per altra banda, hi ha el món rural vist com un espai de segona residència i, per tant, amb habitants envellits o de gent que no estudia, perquè si estudia no hi torna.  

Al llibre localitzeu l’inici d’aquest imaginari a l’època del noucentisme.

L’acadèmia sempre ha sigut de gent amb recursos, generalment homes, blancs i provinents de certes famílies, que expliquen des de les altures què és allò que estudien. Per tant, hi ha hagut una explicació pejorativa d’aquest món. Ara sabem que ens hem d’alimentar d’un producte que com més a prop es faci, millor, però fins fa poc això no tenia valor. Per això al món rural l’autoestima era molt baixa. A casa nostra, els debats territorials comencen al noucentisme, perquè van lligats a la idea de modernització del model de Catalunya. I encara existeix. Per exemple: durant la pandèmia es va decretar confinament municipal. El confinament municipal, al meu poble, no té sentit. Potser sí que en té a Barcelona, però allà no! Cal deixar enrere les polítiques urbanocèntriques, que surten de gabinets tècnics de Barcelona, i prestar atenció a les particularitats dels espais que tenen dinàmiques diferents a les de les ciutats. 

En aquest sentit, Bernat Lladó reflexiona sobre els efectes del projecte Catalunya-ciutat.

Amb el noucentisme, hi va haver una idea de Catalunya-ciutat vinculada amb una línia civilitzadora i higienista, en un model territorial on la pau social i la retribució territorial era per tothom igual. Però això és inviable! També ho havia plantejat la GATCPAC: un model de país harmònic i afable per la classe obrera. Però aquesta mena de projectes cal plantejar-los tenint en compte com està distribuït el territori. Catalunya-ciutat a Alcarràs costa molt d’imaginar. No necessitem una Catalunya-ciutat, sinó una Catalunya rural articulada. 

I això com es construeix?

Amb unes diagnosis territorials completes i una voluntat política. El problema és que la voluntat política molts cops no surt del despatx de Barcelona i aquí comença el decalatge de coneixement. Ara hi ha l’Agenda rural, a veure com anirà.

Què és?

Un programa transversal de diferents departaments de la Generalitat per fer una agenda pròpia, on també s’inclou un sistema de participació ciutadana on realment s’escolta el món rural per dinamitzar-lo, articular-lo i establir unes polítiques pròpies conjuntes per transformar-lo tenint en compte la necessitat de fer front a la crisi climàtica, l’envelliment de la població i la manca de relleu generacional. 

L’interès pel món rural sembla que és recent, però al llibre voleu desmentir la idea d’èxode rural postpandèmic. 

Aquest èxode el veiem com una realitat perquè ha convingut explicar-lo d’aquesta manera a nivell mediàtic. Si ho vols avaluar des d’una perspectiva científica, necessites molt més temps per veure si això és real i la gent s’ha assentat o no. Nosaltres tenim la teoria que la pandèmia ha estat un element més, però que al món rural fa temps que hi passen coses, que s’està transformant i que és innovador, el que hi passa. No transforma el món rural aquesta gent que ha sortit de Barcelona i que causa una petita mobilitat de població. A més, en molts casos aquesta gent ja tenia segones residències, perquè una altra de les particularitats del món rural és que l’habitatge és un problema greu perquè no n’hi ha. Hi ha grans tenidors que no lloguen. Tot és un conjunt de fets que si no analitzes amb propietat, generen estereotips i desinformació. És que és una falta de respecte, aquest discurs sobre el món rural que torna. Els pagesos hi eren abans que la ciutat! Al meu capítol del llibre parlo d’una publicació que acaba de sortir, que es diu Arrels, el món que torna. El món rural no torna, el que passa és que havíeu deixat de mirar-lo, contemplar-lo, valorar-lo o sentir-vos-hi connectat. Però entenc que aquest discurs enganxa bé amb la població urbana.

Al llibre mostreu com els estereotips rurals afecten la ciutat en contraposició. La Marina Garcès reflexiona sobre el tòpic de ciutat i obertura, quan vivim en una Barcelona atomitzada i segregada.

Sí, aquest és un problema que s’ha de tractar, però no en aquest llibre. Aquest llibre és eminentment rural, però no és antiurbà. El món urbà ja té moltes fonts de documentació i debat: estem parlant del CCCB versus el Museu de la Vida Rural. S’ha d’obrir debat sobre el que és urbà i rural, però en aquest llibre nosaltres volíem delimitar el món rural per si mateix, perquè no necessita el món urbà per explicar-se. Però és evident que sempre hi ha hagut una interdependència, la gent de ciutat ha de menjar i la de mons rurals ha d’estudiar. També hi ha hagut fluxos constants de població, més enllà de la pandèmia. I molts projectes del món rural existeixen gràcies a idees fresques i renovades de gent urbana que s’instal·la al món rural per començar un projecte de vida més compatible a les seves necessitats familiars, sense tenir res a veure amb la pagesia.

El llibre és esperançador però també té la voluntat d’assenyalar reptes del món rural, com ara el relleu generacional als oficis del primer sector, el despoblament o la falta d’habitatge.

El percentatge de gent que es dedica a la pagesia ha baixat, però és que els que estan actius tenen una mitjana d’edat de més de 60 anys. D’aquí a cinc o set anys aquesta gent es jubilarà i no hi haurà relleu. S’han d’implementar polítiques perquè la gent a qui li interessa el món rural s’hi pugui apropar. N’hi ha, de joves, que volen ser pastors i pastores! Al llibre apareix l’experiència de l’escola de pastors per demostrar-ho. Per altra banda, els ajuntaments petits no tenen diners i, per tant, la construcció de nou habitatge és molt difícil en un micropoble de 250 habitants. Necessites la complicitat de diputacions, Generalitat o inversors que hi creguin. També passa que moltes primeres residències són en realitat segones residències, sobretot a les terres de Girona, la Cerdanya o l’Aran, on hi ha la pressió del turisme que encareix els habitatges existents. En molts altres àmbits s’han deixat abandonades les cases i la recuperació és tan cara que una persona jove no s’hi pot instal·lar. Hi ha el mateix problema que a Barcelona, que l’habitatge públic és un drama. Tot això està vinculat amb política territorial: si vols fixar població has de poder oferir habitatge.

Qui enfoca aquests reptes són iniciatives ciutadanes?

Sí, com sempre que hi ha problemes primer hi ha iniciativa social i després ja arriben les polítiques. En aquest sentit, qui està fent molt bona feina és l’Associació de Micropobles, que estan tots mancomunats i reclamen les seves necessitats. Un dia parlava amb l’alcaldessa de Senan i em deia que, si es cenyís a la normativa de Catalunya, al seu poble no hi hauria ni contenidors! Cal donar més poder als ajuntaments, o bé mancomunar-los.

De totes maneres és un llibre positiu, parleu de moltes iniciatives, sobretot ciutadanes, que s’estan generant al món rural i que impliquen innovació a nivell econòmic i polític.

El que està passant ara al món rural és que està entrant el marc de l’economia social i solidària. Són propostes més humanes, equitatives, respectuoses amb el medi i comunitàries, que permeten dinamitzar l’economia d’una forma responsable i justa. Per exemple, la Mancomunitat Energètica de Rupià és el primer municipi de Catalunya que està autogestionant la seva energia. Esperem que això ho puguin fer tots els municipis, perquè davant del canvi climàtic el que hem de fer és canviar. Però mancomunar-ho des de la responsabilitat ciutadana, no ho pot tenir tot una empresa com Endesa. En el marc de la consciència mediambiental i l’agroecologia també estan apareixent projectes nous. Per exemple, el col·lectiu Eixarcolant de l’Anoia, que es dedica a la recuperació d’espècies oblidades. És a dir, llavors que no han estat productives en el seu moment i han desaparegut per donar espai a llavors que necessiten molts més fertilitzants. Ells estan fent un banc de recuperació de llavors i també divulgació sobre com les pots introduir a la teva dieta. Hi ha moltes iniciatives així que provenen del món rural, també dedicades a un dels majors reptes d’ara, que són els boscos.

Què passa amb els boscos?

A casa nostra mai havíem tingut tants boscos. Fins a mitjan segle vint hi havia molta més gent treballant al camp i els boscos als Pirineus, per exemple, estaven a 2000 metres. Tot això s’abandona i quan abandones els camps es repoblen de matolls i d’espècie invasora, que és el pi. I el pi és un polvorí. Tenim mitja Catalunya plena de boscos de pi que no estan cuidats ni netejats. Avui som a maig i aquest cap de setmana hem d’arribar a 40 graus. Això és la tempesta perfecta perquè hi hagi un incendi. I ara estem davant d’incendis de sisena generació, com els de Califòrnia i Portugal. A la velocitat de propagació actual, en mitja hora crema Barcelona, perquè no tenim frens naturals territorials davant d’aquest tipus de bosc. Davant d’aquesta realitat, hi ha propostes ciutadanes com Ramats de Foc, que posen en contacte grans tenidors que no poden netejar els seus boscos perquè no és rendibles, i se’ls proposa que la gent que té ramats pugui pasturar aquests boscos i, per tant, els netegin i disminueixin el risc d’incendi. Els productes d’aquests ramats porten el segell de Ramats de Foc i mostren com a través del teu consum responsable participes al fet que els boscos estiguin nets. 

Els grans tenidors també són un problema?

La majoria de camps s’han privatitzat i per a això hi ha una explicació estratègica històrica, que és l’hereu i la pubilla. Per tenir rendiment al camp, que és molt fràgil, com més propietats tens, més possibilitat d’èxit. Per això l’estructura social es vehicula amb aquesta figura conservadora de l’hereu, que concentra. Bé, i ara també hi ha grans tenidors multinacionals de capital estranger. Però abans els Pirineus eren mancomunats i de propietat col·lectiva, perquè amb la transhumància, les pastures a l’hivern estaven a la vall i a l’estiu a la muntanya. Aquests boscos eren mancomunats i de propietat col·lectiva. Però què passa? Que comencen les pistes d’esquí. 

Hi ha institucions públiques o privades receptives a propostes?

Hi ha bona gent a tot arreu, però no hi ha una voluntat política clara. Això hauria d’estar regulat.

Hi ha països que serveixin d’exemple?

Sí, però canvia en funció de les particularitats. A França ho fan bé, perquè són més rics. És un país centralista, però entenen que la gent s’ha d’assentar al territori i, per tant, tenen polítiques locals on la inversió és molt més alta. Nosaltres tenim una realitat però a Espanya és molt pitjor. La España vacía té els nostres reptes a escala XXL. Nosaltres hem de fer treballs d’acupuntura territorial.

Al llibre uniu moltes veus que reflexionen sobre tot això. La teva part està centrada en la vinculació entre geografia i cultura. Parles de la part de l’estereotip amb el món rural que ve de la història de l’art.

Sí, mort al romanticisme! Tu tens una noció de paisatge, que segurament serà diferent de la meva, però és que un pagès de tota la vida no fa cap procés mental subjectiu sobre el paisatge. La noció general que tenim de paisatge ve de la història de l’art de les classes benestants angleses: tot verd! Quan te’n vas de turisme rural i intentes triar una foto del paisatge, busques que no hi hagi persones. Error!

Creus que aquesta visió que arrosseguem des del romanticisme afecta les polítiques i els marcs mentals d’ara?

Sí, tot això es reverteix en un factor ideològic, perquè el territori mai no ha tingut veu pròpia i llavors el que es fa és reproduir el que algú ha dit. Tothom coneix ‘Vinyes verdes vora el mar’ de Josep M. de Sagarra, mentre que les terres de l’interior de Tarragona no han tingut aquesta afluència de capital social burgès que s’ha pogut dedicar a la literatura, perquè la gent estava plantant patates i fent pa. És a dir, no ha pogut contemplar-se i autoexplicar-se. Crec que això és molt necessari: donar veu al territori, perquè això forma part del procés de coneixement i revalorització d’allò propi. Mira el que ha passat amb Alcarràs! Necessitem aquest reconeixement i aquesta pluralitat de mirades sobre el món rural. 

Ara es diu que el tema rural és central en la producció cultural. Però creus que correm el risc de continuar amb aquesta visió romàntica?

És molt important que es parli, es ficcioni i es documenti la cuina de les iaies, els camins… tota la cultura tradicional del món rural s’ha de recuperar, des de la ciència i des de la creació cultural. Ara bé, qui ho explica i com ho explica? Això també és important debatre-ho, però per mi l’important és que hi hagi molta literatura sobre el món rural. Després ja discutirem si realment la veu que parla és romàntica o no! De moment, deixem que la gent recuperi Jesús Moncada, que llegeixi Solitud amb uns altres ulls, que continuï llegint Irene Solà, que tinguin referències de dones que dinamitzin l’imaginari cultural rural, perquè sempre ha sigut molt ranci. Francesc Serés, per exemple, parla de tot el dinamisme urbà a través de la immigració que arriba a Seròs a treballar al camp. I ho fa amb unes dinàmiques literàries molt actives. Jo crec que hi ha relats contemporanis no essencialistes.

Per què interessen tant, ara, aquests entorns?

És una tendència que no és únicament nostra. Perquè la gent està boja i no connecta amb res. Això sumat a canvi climàtic i la noció de conceptes de lentitud, fa que la gent necessiti aquesta força de l’evasió i projectar-se en llocs que li són aliens. És un pensament posthumà, on no deixem de ser una espècie més. Descentralitzar el pensament i valorar la vida que ens acompanya és un requeriment que demana el segle XXI si vols tenir coherència social, humana i mediambiental.

Part de la teva investigació va sobre el concepte de geocreativitat.

Quan parlo de geocreativitat, el que poso damunt la taula és la importància d’entendre l’espai com a agent creatiu. El planeta Terra és creatiu per si mateix, no ens necessita. Jo defenso que l’art va abans que nosaltres per molt que culturalment parlem de paisatge i parlem d’art. L’obra d’art, la Terra ja l’ha feta (i no parlo de Déu). Les orogènies, Montserrat, els Pirineus… tot això no ho ha fet ningú! Això és un principi de posicionament. En segon lloc, la geocreativitat implica interrelacionar totes aquelles pràctiques que siguin creatives (l’art n’és una, però n’hi ha moltes) que interaccionen amb l’entorn i el fan partícip. Fins ara, moltes de les propostes en el món de l’art han sigut molt conceptuals, però el territori no és agent de construcció. Aquesta és una necessitat de l’existència en general: no posar la geografia al centre és oblidar que sense la geografia no series aquí. No ens determina però sí que ens condiciona. 

Creus que la tendència general de l’art actual va en consonància amb tot això que dius o al contrari?

Ara hi ha cert interès a conèixer des d’una perspectiva cultural les aportacions de la ciència. No crec que tots els artistes hagin de treballar el territori, però sí que és veritat que en les ciències socials i la pràctica cultural hi ha des de fa anys el que se’n diu geographical turn: un gir en el qual el territori i l’espai esdevenen agència. Això ha passat també a l’espai públic urbà, s’està entenent que el territori és central. 

Em pots posar un exemple d’algun artista que formi part d’aquest geographical turn? 

Al llibre apareix una conversa amb Isabel Venal, que el que fa és revisitar tot l’imaginari paisatgístic del lloc d’on ve ella, que és Castell de la Roca, passat pels seus ulls d’artista contemporània. Revisa l’escola olotina de paisatge, tot el tema de les figures dels pessebres, el paper de la dona al món rural. Té una obra que es diu ‘Faldilles’, que vincula els davantals amb què les senyores sempre han collit tomàquets amb les faldilles de les muntanyes. Genera dialèctiques que renoven aquests imaginaris sobre el món rural, on el paisatge, allò que ella ha mamat, és la seva inspiració central. 

Aquest lligam entre cultura i territori ens porta al Konvent, un espai creatiu del qual formes part des de l’inici. 

Konvent té la particularitat que és un projecte cultural autogestionat. Això és important perquè molts cops només entenem per cultura allò que és subvencionat i d’aquí neixen molts errors, problemes i clixés. El Konvent era un antic convent de monges en una colònia industrial del món rural, que és el Berguedà. Què passa? Que el sistema productiu canvia i les empreses tèxtils que hi havia a la llera del Llobregat es descentralitzen al Marroc, Romania, etc. i tota la massa de població es queda sense feina. Per tant, aquest espai queda abandonat. Les monges van marxar a Vic l’any 1992, perquè la colònia ja no funcionava com a tal i elles ja eren molt grans. El projecte, doncs, és orgànic, neix de tres col·legues que d’alguna manera tenim inquietuds culturals i veiem que sempre s’ha de recórrer a Barcelona, Madrid, Perpinyà o Tolosa per tenir una font d’inspiració cultural i artística, i ens proposem revertir-ho. Ens diem que no fa falta anar a fora sinó dinamitzar-nos des d’aquí i per aquí. Això ha inclòs la recuperació de l’espai, que l’hem fet sense subvencions, i la idea d’obrir-lo a la pràctica cultural més interdisciplinària possible. Va començar amb el Konvent Puntzero, que era un festival anual i efímer que vam fer del 2004 al 2014. A partir del 2014, habitem l’espai i fem programació cultural constant. Això ha anat evolucionant i ara tenim una secció de residències nacionals i internacionals, tenim programació constant, diferents línies d’actuació, estem molt més articulats i hi ha més de vint persones vivint-hi. Se’ns considera encara un espai de resistència i perifèria, però nosaltres considerem que no ho som, simplement som un projecte que dona mil voltes a molts d’altres que tenen un finançament econòmic pagat per l’administració (és a dir, amb els meus impostos) i que no dinamitzen res.

Has repetit diverses vegades aquesta crítica a les subvencions.

Això és un posicionament, perquè a nosaltres no ens va arribar cap subvenció. No parlo del Konvent, sinó que mai vaig veure cap subvenció perquè jo pogués anar al cinema del meu poble, a Calders, o perquè no m’hagués de matar per tenir una beca per baixar a Barcelona a estudiar o que algú muntés concerts de música. Tot això jo m’ho he hagut de guanyar. Ens ho hem hagut de fer tot nosaltres i veiem que la nostra manera també funciona i, a més, veiem molts diners públics que es malgasten. Cada cop que vaig a la Fabra i Coats m’agafen ganes de robar focus! Aquests focus ningú sap quant valen ni els han hagut de suar. Jo sí que ho sé. Potser s’han de reequilibrar les polítiques culturals, no tot ha de ser un MACBA, potser necessitem MACBets més petits. Aquest és un posicionament també pel tipus de cultura que fem, que potser és més underground, més trencadora, innovadora… potser tenim un ull més dissident, però jo no estic en contra de l’institucional, perquè les meves factures les pago amb la meva feina a la universitat i la universitat és una institució. Però aquests projectes que premia la institució haurien de poder conviure amb d’altres. 

Creus que, més enllà del centralisme, les subvencions premien un tipus de discurs molt concret?

Sí. La gent sap que ha de posar una sèrie de paraules en una subvenció perquè l’hi donin. La tendència en la producció cultural és de fer-ho tot igual, perquè a Catalunya no tenim mecenes, tothom va a buscar subvenció pública i això marca unes línies. Si t’escapes d’això no se’t reconeix, i per això anem reconeixent a la gent quan es mor. A la Mari Chordà no se l’ha reconegut fins ara, que té vuitanta anys!

Aquest posicionament us deixa en el voluntariat?

Ara mateix s’està reclamant molt aquesta diversitat, i per això s’estan institucionalitzant els ateneus cooperatius. Però això implica passar per l’adreçador en molts aspectes, que en molts casos pot funcionar, però en el nostre considerem que no. Ara bé, ens autoexplotem, perquè jo tinc la meva jornada laboral més enllà del Konvent.  

A Barcelona hi ha certa sensació de saturació cultural, que hi ha més oferta que demanda. Això és una oportunitat per descentralitzar?

Jo crec que la gent no consumeix cultura en general. Dotar els llocs de mil infraestructures culturals no té sentit, perquè no tenim públic per a tanta història ni tants artistes. Si vols fer reconversió d’espais que han quedat en desús, no facis fàbriques de creació artística, fes una residència d’avis ben parida! O pisos per gent jove! Però no cal que facis centres d’art a tot arreu, perquè no tindràs gent que t’ho porti amb ganes. Ara hi ha una dèria per replicar. A nosaltres molts cops ens pregunten com és que ens ha funcionat el Konvent, i jo si volen els ho explico, però Konvent no és replicable. La cultura no pot ser una empresa, perquè llavors la institucionalitzes i perds l’espontaneitat o el posicionament que permet a l’art assenyalar les coses més enllà del sistema.

Com descentralitzem, doncs?

El tema és que es descentralitzi mentalment Barcelona. Com s’ha de fer? Doncs que la gent de Lleida tingui ganes que passin coses a Lleida. Se’ls ha d’ajudar, però si no surt de baix, ja pots anar posant museus i centres de creació i residències d’artistes, que no te’n sortiràs.

Com interactueu des de Konvent amb el territori?

Fem de tot. Aviat farem un comissariat artístic amb un municipi del costat, que és anual i això dinamitza el poble. Participem amb tots els col·lectius de Cal Rosal, amb el Museu de Ciment, cedim l’espai per reunions d’associacions, com la de productors del Berguedà, ajudem amb difusió de xarxes… Tot el que fem des de Konvent és de Konvent. Sempre estem orgullosos i mantenim la idea que l’espai és el que és, que l’espai ens va triar a nosaltres. Posicionar-se en el mapa és molt important i recuperar la memòria també. Nosaltres veníem de ser un mer Detroit abandonat i obsolet, però què passa amb totes les famílies que es van quedar sense feina? Què passa amb l’imaginari que ens deia que si baixaves a Barcelona a estudiar, no tornaves? Doncs cal donar oportunitats perquè tot això canviï.

T’has deixat alguna cosa important a dir?

Que la voluntat del llibre és que funcioni com un dispositiu, i per això fem tantes presentacions. És un llibre que parla amb el territori i les realitats territorials són diferents de lloc a lloc. Si anem al Museu de la Vida Rural a l’Espluga surten unes realitats, a Vic sortiran els temes dels purins i l’articulació territorial de la Catalunya central… Allà on l’anem presentant portem agents del territori perquè no sigui una presentació a l’ús sinó una conversa que ajudi a articular el món rural, que no miri cadascú a si mateix o a la subvenció sense donar un cop de mà a l’altre. Per això tenim problemes que ens afecten a tots. El relleu generacional del sector primari és fonamental i també la manera de fer front al canvi climàtic.