Veni, vi, Virgili

Comencem generalitzant: al Mediterrani ens encanta el vi. Tant ens agrada que Vibop ja fa una colla d’anys que imuplsa Envinats, una col·lecció editorial dedicada a la cultura vinícola. Ara publica les Geòrgiques de Virgili. “A Envinats ja teníem representada la cultura i filosofia grega pel que fa al sector vinícola. Això no obstant, encara no comptàvem amb l’imperi romà. Amb Virgili pretenem resseguir aquesta mirada polièdrica, volem obrir i alhora cobrir un espai que trobem essencial”, diu Montserrat Serra. 

Les Geòrgiques està format per quatre volums, i aquí se n’ha traduït el segon, que està dedicat al conreu dels arbres, més específicament a la vinya. La traducció és de Pau Sabaté, que ja ens va meravellar amb la seva traducció de la Ilíada que va editar la Casa dels Clàssics. Quan Serra va proposar a Sabaté si volia fer-ne la traducció, el traductor  només va posar la condició de mantenir la mètrica original, fent els versos en hexàmetres. “És un home exigent, amb molt de gust i llengua, la qual cosa es veu reflectida en aquesta joia nuclear, que compta amb molta profunditat”, diu Serra. Sabaté ha escrit també una presentació i posada en context de Virgili en un fantàstic pròleg.

Virgili va néixer segurament al voltant del 70 a.C; per tant, es va veure immers en un context ple de guerres civils a causa de l’assassinat de Cèsar. Era de Màntua, ciutat situada al nord d’Itàlia, que recorda i evoca de manera constant a les seves obres. De ben jove va partir cap a Nàpols a estudiar filosofia, la seva vocació principal, que va anar deixant en favor de la poesia, cosa que surt també amb una certa modèstia a les Geòrgiques. En paraules de Sabaté, “una modèstia que no li escau, ja que Virgili és el poeta romà per excel·lència”. És l’exemple de poeta romà clàssic. “Rere seu apareixen personatges com Ovidi, que també escriuen una poesia preciosa, però que eren massa xerraires. Per contra, Virgili fa una poesia molt mesurada, una característica especialment vistosa en aquest llibre”. 

En aquest context, en aquesta convivència tensa que acaba en guerra civil, Virgili pren ràpidament el partit d’August. Pateix les conseqüències d’aquestes batalles, no en la pell  sinó sobre les propietats que tenia la família a Màntua, que van ser confiscades per part de l’imperi. “Això ho sabem per les Bucòliques, on l’autor es fa ressò d’aquestes polítiques confiscatòries. En aquest moment és bastant clar que la república no aguanta, l’Imperi Romà ha de recaure en una figura forta, i Virgili es decanta per Octavi”. Tanmateix, Sabaté apunta que, fins i tot amb això, l’autor és molt mesurat: “La seva poesia té aquesta funció de propaganda política de reivindicació dels valors romans tradicionals, de la família i de la pagesia. Les Geòrgiques parlen del treball de la terra, però no són una propaganda hàbil i prou. Era més aviat un poeta amb les seves conviccions ideològiques, que expressa de bon cor”. 

D’entre les seves obres, segurament va fer poemes de joventut, però el primer llibre que ell mateix fa circular, que el catapulta a la fama, són les Bucòliques, que entren dintre del gènere de poesia pastoral. Seguidament emprèn les Geòrgiques, que acabà segurament el 29 a.C, context en què justament Octavi és el senyor indiscutible del món romà. “Un parell d’anys abans hi havia hagut la batalla d’Àccium contra Antoni i Cleopatra, en què ambdós van ser derrotats i es van suïcidar. Així, Egipte passa a mans de Roma. L’annexió d’Egipte suposa la fi del darrer regne hel·lenístic”. 

Finalment, en la seva darrera etapa, Virgili va compondre l’Eneida, que va deixar inacabada. “Les Bucòliques constituirien els compassos inicials, una obra ja madura, però alhora encara primerenca, ja que la va completar quan encara era relativament jove. D’altra banda, L’Eneida forma part d’aquesta obra mestra que, així i tot, va mancar inacabada. Finalment, les Geòrgiques són, d’alguna manera, el punt de perfecció i maduresa del poeta”.

Cada tom de les Geòrgiques compta amb uns cinc-cents versos i s’estructura al voltant d’un tema diferent, amb una via comuna: la pagesia i la tradició. El primer són preceptes agrícoles en general, més especialment del cereal; el segon parla dels arbres, sobretot de les vinyes; el tercer del bestiar, gros i menut; i el llibre quart tracta de la mel i de les abelles. 

Les Geòrgiques tenen un component didàctic molt important. Expliquen com havia de ser la vida del bon pagès, en un sentit moral i pràctic. Aquest gènere es remunta a la literatura grega, però fins llavors es transmetia oralment. De fet, exceptuant la sàtira, els autors romans feien principalment una literatura grega en llatí. “Els romans s’emmirallen constantment en els grecs i en deixen un reflex d’ells a totes les seves obres. El de les Geòrgiques és l’època de la biblioteca d’Alexandria, que volia sumar tots els coneixements orals i escrits. Els escriptors reprenen la tradició grega, precisament com a mitjà per demostrar la seva erudició, així com la capacitat de transmetre coneixements pràctics amb un vehicle poètic. 

El poema didàctic, emperò, compta amb dues vessants, sobre les quals fluctua el poeta en funció de les seves virtuts: la vessant purament poètica i la vessant tècnica. “Virgili, en això també, és un exemple d’equilibri. Precisament la gràcia de les Geòrgiques és la manera com s’imbriquen els passatges entre els preceptes tècnics (com s’ha de podar, empeltar, …) i els recursos literaris, que ens porten a un altre ambient que s’allunya del manual. En elles, l’autor ja explica com s’han de sembrar certs tipus d’arbre en funció de la terra disponible o de l’orientació que ha de prendre la soca (que, per als despistats, encara avui, és el nord). Exposa també la sembra i collita d’altres arbres i matolls, enfocant-se especialment en el cep, ja que trobava que quan un arbre gran ja és solat i arrelat, el pagès no se n’ha de tornar a cuidar.

Als seus llibres, Virgili invoca a certs déus romans en funció del tema que tracta. El déu invocat pel segon tom és precisament Bacus, el déu del vi. En ell, parla sobretot dels treballs de la vinya i sobre els efectes bons i dolents de la beguda espirituosa, aprofitant alhora per introduir en un dels seus excursos el naixement de la tragèdia. “La imatgeria vínica, per tant, és constant. El tema principal és la vida al camp, que es mostra com a tranquila, bucòlica, senzilla i virtuosa, despreocupada de totes aquelles ambicions pròpies de la ciutat”. 

Amb aquest ja són 23 els textos que en conformen la col·lecció Envinats, una sèrie d’obres que també tracten les propietats del vi en el món antic, la seva tradició i cultura, no sols occidental. En aquesta línia destaquen de la col·lecció toms com el de Les arts xineses de l’ebrietat, de Manel Ollé, i el meravellós Alcohols, fet a dues mans entre Núria Martínez-Vernis i Martí Sales. Com a tall de cloenda, i explicant els motius per publicar aquest llibre, Serra apunta: “Nosaltres venim d’aquí, la vida romana constitueix un dels elements més significatius i determinants de la nostra pròpia cultura. No podem deslligar-nos-en. Amb aquest volum redescobrim la saviesa i el coneixement que ja es tenia sobre el món del vi, el valorem i el recuperem”.