Quan Alice Rohrwacher (Fiesole, 1981) va guanyar el Gran Premi de Cannes l’any 2014 per Le Meraviglie molts vam rebre el seu film com un senyal profètic, i com una nova esperança en el cine d’autor europeu, incorporant-se com a puntal del trident que conformen juntament amb Carla Simón i Céline Sciamma. Tenen en comú una narrativa fresca i orgànica i la fermesa autoral d’un cinema viu, mutant i juganer que apel·la l’honestedat, la puresa i la innocència sense oblidar també la violència de la vida o sense suprimir el comportament vil de l’espècie humana. La cineasta italiana visita Barcelona per rebre el Premi que el D’A 2024 li concedeix en un acte multitudinari i en què li entrega el guardó Sergi López, amb el qual va treballar a Lazzaro felice (2018). Un esdeveniment històric per a la ciutat, que coincideix amb l’estrena a cinemes de La Chimera, de la mà d’Elástica Films, i que alguns afortunats vam veure abans a la Filmoteca de Catalunya amb motiu de L’Alternativa.

Pel seu prestigi i l’adoració que provoca, Rohrwacher ben podria encarnar una rockstar, però és tot el contrari. A l’entrevista es mostra relaxada però en guàrdia amb ella mateixa, pensant en les respostes, prenent-se el temps per confeccionar oralment el discurs en el qual creu fermament. I durant la conversa que va mantenir amb el crític Manu Yáñez, es veu lleugerament aturdida pels aplaudiments i superada per la quantitat d’adulació rebuda. Parlem amb ella sobre ficció, la creació de personatges i la importància de la memòria.

Volia preguntar-te per la força vital dels teus personatges.

Penso que hi ha una connexió profunda entre el protagonista de Lazzaro Felice i el protagonista de La chimera, per exemple De fet, és difícil veure dos personatges més diferents i que, al mateix temps, comparteixin una qualitat comuna molt definitòria: és impossible identificar-s’hi completament. Lazzaro és massa bo, permanentment transparent, no té ni pensaments ocults, ni segones intencions. L’altre està enverinat pel seu propi dolor, sempre en un altre lloc, mai està present. A través dels personatges d’aquestes dues últimes pel·lícules el que vaig voler fer, sobretot, va ser enfrontar l’espectador a un enigma.

Quin mena d’enigma?

Podem sentir compassió i connectar amb un heroi amb el qual no podem identificar-nos de cap manera?

I demostres que sí que és possible.

Volia imposar una altra postura, una actitud alternativa a la identificació emotiva de l’heroi. Realment cal entrar en la seva psique, cal tirar a terra les seves portes mentals i apropiar-nos del que volem conèixer d’ell? Amb les meves pel·lícules intento plantejar la idea que potser no sempre és necessari generar un vincle de representació amb el personatge. De vegades, n’hi ha prou amb utilitzar la mirada per simplement contemplar, encara que sigui passivament. No sempre cal agafar allò que veiem.

Això xoca amb les narratives hegemòniques. Un cine accessible, païble, directament intel·ligible. 

Els productors acostumen a pensar que el públic no entendrà les històries que volem explicar i normalment ho diuen perquè són ells, precisament, qui no les entenen o no hi connecten. El públic acostuma a ser molt despert, imaginatiu i creatiu.

Abans de continuar, com vas trobar algú per encarnar Lazzaro?

Quan vam fer el càsting a la Universitat d’Orvieto vaig trobar l’Adriano Tardiolo a classe, tot sol. Em va dir que no volia participar i va ser l’únic que no es va apuntar per fer les proves. Li vaig insistir i no parava de contestar-me, de la forma més educada i agradable del món “No grazie, no grazie”. Va ser quan vaig pensar: “és aquest. Aquest és el meu Lazzaro” [Riu]. Aleshores va començar un procés de negociació molt bèstia perquè l’havia de convèncer i no hi havia manera. Ens vam fer molt amics, una amistat que encara perdura i conservo.

És cert, tornant als teus personatges, que tant a Lazzaro Felice com a La chimera o a Corpo Celeste hi veiem autèntics inadaptats, en terra de ningú, com habitants de diferents dimensions i alhora, per això mateix, absents i abstrets d’una realitat més tangible.

Són personatges que ens rebutgen, que no volen saber res de nosaltres. I a la vegada, insisteixo, tenim la capacitat i el desig, com a espectadors, malgrat això de desenvolupar un sentiment d’empatia, de professar un amor absolut cap a ells. Un amor, com deia, sobretot contemplatiu i compassiu.

I en el cas de l’Arthur i de Lazzaro encaixen, malgrat tot i amb matisos, en el full de ruta de l’heroi clàssic.

Perquè tots dos són herois mitològics. I per a mi és més important el que es veu en ells que la seva pròpia mirada. Podríem dir que existeixen en tant que algú els explica. Per exemple, tots veuen algo en Lazzaro, és com un miracle, de la mateixa manera que els contacontes i rapsodes narren les gestes i la història de l’Arthur i les seves gestes. Són personatges tan forts que esdevenen orbitacionals: tot el món rota al voltant d’ells. I, com als mites, no podem assegurar que existeixin, i per això existeixen només en la mesura què hi ha testimonis que en parlen. Són reals perquè algú els narra. La veritat està en la narració.

Concedeixes una importància radical i rigorosa a la narració de les teves històries.

Estic farta del fenomen dels espòilers. Una trama no hauria de dependre de saber com acaba o de què passa en un moment puntual, sinó que l’hauríem de valorar pel seu conjunt, de com està explicada.

Ets natal d’un petit municipi de la Toscana i vas passar part de la teva joventut a un poblet anomenat Castel Giorgio. Fins a quin punt aquesta connexió amb la ruralitat han perfilat la teva mirada cinematogràfica preocupada per la província i la seva gent?

Potser això sonarà absurd, però sempre se m’ha considerat una estrangera. El meu pare, de fet, ho era, com indica el meu cognom. Això ha fet que, malgrat sentir-me arrelada al meu lloc, a la terra a la qual pertanyo, alhora senti que aquestes meves arrels són d’alguna manera subversives. El fet que se’m consideri estrangera a casa meva m’ha proporcionat una doble mirada: per un costat, un arrelament més concret, directe terrenal i palpable, i, d’altra banda, aquella mirada de l’estranger que és més aliena, més distant, com d’algú que ve de la Lluna. Com dic, això és molt bo perquè m’ha dotat d’una capacitat de poder veure les coses des de dins i des de fora. A les meves pel·lícules, per això, hi ha una voluntat per part meva de plasmar aquesta sensació meravellosament contradictòria.

Suposo que per això mateix abordes la realitat amb una ironia fina, amb un sarcasme innocent però punyent.

Hem de recordar que, aquest món plagat de drames, tragèdies, guerres, felicitat, patiment i dolor, d’haver estat uns metres més a prop del Sol, seria un desert i, de situar-se deu metres més lluny, en canvi, seria un bosc de gel. Es pot entendre la Terra com un accident còsmic que vola per l’espai exterior. Cada matí ens ho hauríem de recordar en llevar-nos del llit. Quina casualitat més magnífica, no?

“La veritat es troba en la narració”

La teva filmografia també es mostra preocupada per la memòria, que també és una forma d’arrelament. Una memòria que conceps, no com a nostàlgia, sinó més aviat com una manifestació identitària.

Sempre em sembla que és una ocasió bona i agradable per parlar de les arrels. A La chimera es parla de l’amor com una possibilitat de plantar arrels profundes fora de nosaltres mateixos, en contraposició de les plantes, que arrelen en elles mateixes. L’Arthur busca les seves arrels fora perquè no les té dins seu. Està completament desarrelat, és un arbre sense arrels i algú pot agafar-lo en qualsevol moment i portar-lo on vulgui.

L’arrel de l’Arthur seria el dol.

Sí. La seva arrel és un fil que està plantat dins d’una altra persona, en aquest cas un personatge que ha mort. Sovint parlem d’arrels en un sentit polític, fet que em sembla bastant ridícul, perquè es fa servir com a metàfora per garantir una identitat pàtria i clamar per una puresa nacional. Però amb una mínima experiència i dos dits de front, podem comprovar que l’arrel, en el propi origen de la paraula, és el que uneix les plantes entre elles i, a través de les quals, comparteixen nutrients. La pròpia naturalesa de les arrels vegetals, de fet, nega la mateixa planta entesa de forma individual. Neguen la seva identitat. L’arrel d’una planta la posa en contacte amb altres plantes. És una connectivitat en xarxa. A la superfície veiem la planta sola, com una singularitat, però per sota no és cap unitat sinó un espai d’intercanvi. Les arrels no haurien de ser un separador, sinó un fenomen unificador.

A La chimera hi ha arrels que s’intenten recuperar a través d’un exercici literal d’arqueologia.

Un dels missatges que té La Chimera és que no podem no saber. Ja no estem a l’època dels tombaroli, aquests profanadors i saquejadors de tombes que hi apareixen, però seguim igual: al nostre present, la memòria s’ha convertit en una mercaderia, i ja no podem parlar del record com una cosa que és intacta o pura. El passat és un mercat que es pot robar i es pot vendre. Això no es pot separar del nostre context econòmic i social.

El cine és memòria, per això, sobretot a La chimera, fas reiterats salts en el temps i l’espai. És una espècie de muntanya russa dimensional.

El cinema és un viatge en el temps i també un acte de memòria col·lectiva, per això, constantment, convido a l’espectador a la meva història. I m’agrada recordar al públic, tothora, que està mirant una pel·lícula i participant en una festa compartida.

Quina és la teva relació amb la religió, la fe o l’espiritualitat?

Em considero desvinculada amb qualsevol religió. Tornant a La Chimera, a la pel·lícula és molt important l’interrogant d’on venim. I venim d’uns anys en què s’ha enquistat un profund materialisme al cor de les persones. De fet, els tombaroli no farien el que fan si no existís aquest món on ja res és invisible, on la memòria és una cosa que no es pot ignorar. El passat pesa molt i no es pot negar. Encara que sovint ens agradaria fer-ho.

És curiós perquè al mateix temps, la pel·lícula vol mostrar i morfolitzar lo invisible. M’agrada pensar que hi ha quelcom més, alguna cosa diferent que encara som incapaços de palpar i veure però sí intuir. Pensant en això, i parlant en un sentit conceptual, a mi no m’interessa tant la religió com l’atenció vers l’altre. Ara recordo que Simone Weil entén l’atenció com a disposició pròpia de l’ànima per ser hospitalari. No crec en la religió sinó en l’atenció que té lloc quan és el desig de creure en el que és invisible.

• 

  Crítica

  El do de Rohrwacher

  Belit Lago