Jorge Riechmann: «Patim una greu degradació de la democràcia»

Escriptor, professor universitari, traductor i filòsof. Jorge Riechmann (Madrid, 1962) és una de les cares més polifacètiques de l’ecosocialisme. Amb gairebé una cinquantena de llibres i assajos a les espatlles destaca per la seva visió crítica de la crisi climàtica i el seu activisme. Està encausat per la Fiscalia espanyola a un any i 9 mesos de presó per llançar pintura vermella biodegradable davant el Congrés dels Diputats de Madrid. Des del PEN Català es dona suport a Riechmann amb l’acte Dissidència i Versos, on s’ha denunciat la persecució i criminalització del dret a protesta i dissidència davant la greu emergència ecològica. Quan parla, sembla que no alci la veu per no molestar, però cada paraula que expressa és plena de potència i significat. L’ecodepressió, el lligam de l’escriptura i l’ecologisme, si realment el futur és tan cru com sembla són alguns dels temes que afloren entre riures i reflexions.

Com intentes lligar l’escriptura amb les causes socials?

Jo escric assaig sobre qüestions ecològiques i socials, també lligat a l’activitat universitària. Alguns temes, al final, tenen a veure amb la crisi ecològica i social. Hi ha un vincle molt natural entre l’escriptura, la docència i la militància a Ecologistes en Acció. He escrit poesia des que era adolescent, no hi ha cap assumpte que no es pugui abordar des de la poesia, incloses les qüestions ecològiques i socials, de repressió política. Simplificant una mica, dins de la poesia hi hauria dues grans estances. Una poesia del no. Poder dir no a les coses que són inacceptables, això també és crític. I, per altra banda, la poesia de la i, més lligada a la celebració, en intentar viure prop de la vida. Pels dos costats, la connexió amb el moment històric tràgic que estem vivint es pot lligar des de les dues maneres d’escriure poesia.

Et defineixes com a defensor de l’ecologisme obrer i socialista. Què és exactament? Com ho definiries?

Tant de bo hi hagués un ecologisme obrer de debò! Jo he intentat amb altra gent desenvolupar el que hauria hagut de ser un ecologisme obrer: un sindicat de treballadors. Vaig treballar entre 1996 i 2008 a la Fundació Primero de Mayo i l’institut sindical de Trabajo, Ambiente i Salud. Vaig formar part d’un equip que sí que volia fer avançar la qüestió dins el sindicat. L’èxit va ser relatiu i limitat -per desgràcia. És molt important perquè encara és cert que, sense una participació ben orientada dels treballadors, el canvi sistèmic necessari no és possible. Els avenços han estat limitats. Hi ha sectors sindicals que sí que des de la dècada dels 80 i 90 tenen consciència de la gravetat de la situació, però no és suficient. Ara sí que s’està veient, especialment a Euskadi, sindicats petits i mitjans que aposten per aquests processos de transformació. En aquests sectors fa falta que els ecologismes siguin capaços de bastir ponts amb altres branques de la societat de forma més intensa i profunda.

«Una transició ecològica de debò és molt més que afegir una mica de generació de renovables al sistema elèctric, és molt més»

Creus que el teu cas i la seva mediatització pot despertar l’interès general sobre la qüestió climàtica?

Ens trobem en una situació molt ambigua. D’una banda, hi ha molt de discurs climàtic. És un problema que la crisi ecosocial, que és una qüestió molt àmplia, es redueixi només a la part climàtica. Per això parlem de visió de túnel de carbó, ens fixem massa en una branca i se’ns escapa tot l’addicional. Ens passa amb el clima. No només tenim un problema amb les emissions de gas d’efecte hivernacle dels centres energètics. Si no som capaços de realitzar una transformació profunda de tot el sector agropecuari, tampoc serà possible frenar tots els pitjors escenaris. Una transició ecològica de debò és molt més que afegir una mica de generació de renovables al sistema elèctric, és molt més.

No obstant això, hi ha tot aquest bla-bla, no?

Un investigador parlava sobre sosteniblehablar fins al punt que la gent se satura sobre la temàtica del canvi climàtic. Coincideix això amb l’ecofatiga i les posicions evasives i cíniques amb el fet que les nostres societats avancen a la mateixa velocitat cap a un abisme. Llavors és una situació paradoxal. Pot ser que en aquesta sensació ambigua i paradoxal, les protestes de sectors com el literari o el científic arribin a cercles diversos.

«Tots els vessants polítics són molt importants, però es queden en res si no som capaços de preservar l’habitabilitat de la terra»

Creus que el teu cas exemplifica la criminalització de la llibertat d’expressió?

Sí, però tant de bo només fos una qüestió de llibertat d’expressió. El que tenim és un greu procés de degradació de la democràcia i la cultura política democràtica. En un moment històric en què ens fa falta just el contrari, aprofundir en la democràcia per portar a terme el canvi sistèmic. Agraeixo la col·laboració i suport del PEN Català i, és lògic, que ells ho abordin des de la perspectiva de la llibertat d’expressió, la repressió de la dissidència i la criminalització dels sectors que posen en joc aquests consensos tòxics. Els alemanys en diuen fauler Kompromiss, són literalment, consensos podrits. Aquests imperen la nostra societat. Però no s’ha de perdre el caràcter profund de la resta de qüestions. Tots els vessants polítics són molt importants, però es queden en res si no som capaços de preservar l’habitabilitat de la terra. Ens serà igual.

Què podem fer-hi? O ja no som a temps de fer res?

Com a ciutadania sempre tenim marge, fins i tot si estem empresonats en un centre de màxima seguretat [riu]. Es pot veure en exemples de grans activistes com Rosa Luxemburg o Antonio Gramsci. Sempre hi ha marge d’acció i acostuma a ser major del que percebem. Aquest marge d’acció existeix, nosaltres tenim un marge d’acció considerable en aquesta societat. No estem en un país totalitari ni en la situació d’alguns països d’Amèrica Llatina, on la mort és una amenaça real per als defensors de la Terra. Tenim més marge de maniobra i l’hem d’aprofitar, no sabem si serem capaços del canvi sistèmic que necessitem, però ho hem d’intentar.

Què poden fer els moviments socials per revertir la situació?

Un dels trets més bàsics del que estem vivint, és una gran desproporció entre la magnitud dels fenòmens del canvi en el sistema terrestre i la capacitat d’acció que tenim des delsmoviments socials. No sabem si podrem superar aquesta desproporció, però ho hem d’intentar.

Has batejat el segle XXI com a segle de la gran prova, d’on ve la reflexió i què significa exactament?

Fa més de deu anys vaig titular així un llibre i l’expressió ha tingut cert recorregut. Es refereix al caràcter profund de la crisi ecosocial en la qual ens trobem i les possibilitats de col·lapse, d’una catàstrofe que posi fi a allò que anomenem civilització. O, fins i tot, en el pitjor dels escenaris, que estem fregant el límit de seguretat d’1,5 graus i el de 2 graus, un panorama cada cop més semblant a l’infern a la terra. Si això és el que està en joc i la temperatura augmenta 3, 4, 5 graus respecte a les temperatures preindustrials, suposarà l’extinció dels éssers humans. Dir-li segle de la gran prova és bastant adequat.