Pep Guardiola, una pilota mal passada

A la festa dels 60 anys de la Llibreria Les Voltes de Girona –xampany, víctors, misses cantades!-, l’entrenador Pep Guardiola hi va fer una intervenció gravada en què va expressar dues idees de gran acceptació i alhora ben equivocades al meu entendre: “Si abans fa molts anys no han pogut [fer desaparèixer la llengua catalana], tampoc podran ara. Mentre puguem nosaltres anar-la parlant com ara fem, mentre hi hagi només una persona que la parli, mai serà una llengua en perill”.

No pretenc retreure-li res a Pep Guardiola, perquè així com qualsevol lingüista deixa anar disbarats i inexactituds pel que fa al futbol (i encara més si es parla del Barça), un entrenador d’aquest esport no té per què tenir grans coneixements lingüístics. A Guardiola se li han d’agrair els serveis inestimables en els camps esportiu, cívic, nacional i de promoció turística de Santpedor. Algú que durant uns quants anys va aconseguir aixecar l’ànim del poble català, que destaca per la seva amargura, desesperació i picors a la planta dels peus, es mereix una ovació a la sala de plens de les Nacions Unides. És evident que Guardiola va badar en dir que mentre hi hagi un sol catalanoparlant, el català no serà una llengua en perill. Allò que intenta expressar, em sembla, és que mentre hi hagi uns quants que lluiten esforçadament per la llengua, el català no pot desaparèixer.

Sempre uns quants. Els pocs i valents. Els combatents infatigables. Els que hi veuen clar. El petit nucli que no defalleix. Els purs, els herois. Els abrandats que retreuen a la societat catalana la diglòssia i la ceguesa estulta. O la passivitat i la traïdoria abjecta. Els que si tinguessin poder ho resoldrien de pressa. Els insubornables. Tots aquests que s’erigeixen en els grans defensors del català acostumen a compartir patrons molt semblants: una desconfiança total cap als polítics –cap a l’acció política-, amb la convicció arrelada que cap gestió política actua positivament a favor de la llengua catalana (o que només serà peix menut, irrellevant), convicció aquesta que comporta un menysteniment profund a 44 anys de política lingüística de la Generalitat de Catalunya. “Res no ha servit de res”, es planyen. La immersió lingüística és el cap d’esquila principal (sense cap matís), però n’hi ha d’altres. El desdeny cap a les lleis, per ineficaces i sense un compliment real, és la tònica més freqüent. L’únic que els sosté és una esperança il·lusionada, sense escletxes, en ‘la gent’, contraposada a la perversitat i la inacció dels polítics. La gent sempre és la bona gent, que amb les seves actituds lúcides –perquè han tingut la sort que ells els prediquessin-, honestes i esforçades, pot salvar la llengua. En temps passats salvaven l’ànima, ara salvaran la llengua. Perquè són els escollits. Només els cal tenir el cor net i lluitar sense descans. Com un almogàver, com un maulet, com un patriota.

«Un moviment amb molta gent és capaç de tot, pensen commoguts, i obvien la complexitat del món actual, en què no n’hi ha prou amb cadenes humanes i samarretes estampades per guanyar la partida»

Fet i fet, l’esquema respon al populisme més convencional: ‘la gent’ farà el que no fa la política (i d’aquí neix la fe dipositada en les llistes cíviques). Perquè ‘la gent’ és bona per naturalesa, senzilla i tenaç (i ometen que els ciutadans individuals tenen interessos, deures, comoditats, mandres i garbuixos ideològics de tot pèl). Un moviment amb molta gent és capaç de tot, pensen commoguts, i obvien la complexitat del món actual, en què no n’hi ha prou amb actituds cíviques, cadenes humanes i samarretes estampades per guanyar la partida. No voldria que algú interpretés que menyspreo les actituds individuals. Gens. Sempre complementant l’acció política estratègica, intel·ligent, eficaç i persistent, que abasta tot un seguit d’àmbits molt més extensos, decisius i influents que els de la simple (i lloable, insisteixo) acció individual. Com ara les lleis i la seva execució.

“Si abans no se’n van sortir, de fer desaparèixer el català, ara tampoc no podran”. Tant li fot que les circumstàncies no tinguin res a veure, que la població catalana  respongui a una composició molt més complexa degut a les immigracions, que el segle XXI presenti reptes molt seriosos i preocupants, abans inexistents. Es veu que amb la tenacitat extrema dels catalans n’hi ha prou. Perquè els tenacíssims ara som nosaltres, ens agrada pensar, i resistirem contra totes les adversitats possibles. Encara que els catalanoparlants siguem un 1 % de la població, el català no desapareixerà. Sempre hi haurà herois.