Miquel Puig: “La Barcelona dels vint minuts és una collonada”

Miquel Puig (Tarragona, 1954) és economista i, des que la llista d’Esquerra Republicana amb què va concórrer a les darreres eleccions municipals va quedar fora del govern, ha tingut molt de temps per pensar en Barcelona. I per escriure: La ciutat insatisfeta (Ara llibres), és un llibre que aporta una mirada al mateix temps lúcida i provocadora sobre el present i el futur de Barcelona, en la línia típica de Puig d’explicar idees molt bàsiques i molt clares que semblen sentit comú, però que contradiuen tesis fonamentals tant de la dreta com de l’esquerra. Ara que ja no és regidor ni formarà part de cap llista a les pròximes eleccions, ens reunim per parlar sobre els grans debats de Barcelona.

Escrius que “Barcelona és el gran projecte col·lectiu dels catalans, sens dubte, el més gran que hem fet, que podem fer i que convé que seguim fent si volem sentir-nos orgullosos d’alguna cosa”.

També inclouria haver mantingut la llengua. Vicens Vives que al segle XIX, Catalunya crea un òrgan “per damunt de les seves possibilitats humanes”, que és Barcelona. I això també té a veure amb la seva idea que el que distingeix als catalans és “la voluntat de ser”. Si jo dic que aquesta ciutat està insatisfeta, és perquè no ens n’acabem de sortir.

La insatisfacció també té a veure amb comparar-se amb Madrid, que ben al principi del llibre dius que no sentiríem el mateix si ens comparéssim amb Florència, Gènova, Manchester o Milà, ciutats amb què hem competit amb el passat.

Jo no dic que no ens comparem amb Madrid. Em sembla molt bé comparar-nos amb Madrid perquè ens estira i fa que ens esforcem, i el dia que deixem de fer-ho ens convertirem en una ciutat satisfeta, direm que la qualitat de vida és excepcional, i entrarem en decadència. Jo el que dic és que, quan ens comparem amb Madrid, hem de deixar tirar-nos les culpes a nosaltres mateixos sobre el fet que Madrid vagi més de pressa. La raó per la qual Madrid va més de pressa és òbvia: té un estat darrere que té molt clar que el seu objectiu estratègic és concentrar tot el poder en una megaciutat. És impossible competir amb això. A sobre, ara tenim la geografia en contra. Tota la vida l’havíem tingut a favor. Madrid, en el seu “aïllament tibetà” a la Meseta (expressió de Gaziel), estava mal comunicada, mentre que nosaltres teníem un port, érem a prop de la frontera francesa i el Banc Mundial va obligar que ens fessin una autopista. Ara Madrid està molt més ben comunicada que Barcelona. És molt més fàcil anar de València a Madrid que de València a Barcelona. Madrid té l’únic aeroport a Europa amb quatre pistes paral·leles (una cosa demencial). En canvi, nosaltres estem encaixonats. Totes les ciutats europees tant o més grans que Barcelona es troben enmig d’una plana. Totes tenen tres mil kilòmetres urbanitzables al voltant del seu centre on caben perfectament deu milions de persones. En el mateix radi, nosaltres tenim poc més de mil kilòmetres urbanitzables on amb prou feines caben cinc milions. Jo dic que continuem comparant-nos amb Madrid, però no ens tirem les culpes del que no depèn de nosaltres.

I què tenim a favor?

En primer lloc, tradició industrial, que té un valor incalculable. Això vol dir que tenim una ciutat complexa, amb centres formatius i estructura empresarial. En segon lloc, la dimensió. La mida sempre ha comptat molt, i ara continua fent-ho. Ara només compten les ciutats grans, i Barcelona és una ciutat gran. Finalment, diria que també hem arribat a un consens col·lectiu. Després de molts dubtes, per fi sembla que hem arribat a la conclusió que el nostre futur es basa en el coneixement. Encara hi ha gent que pensa que el nostre futur és el turisme. Però és una minoria, i van minvant. Aquests tres actius són molt importants.

Això de seguida ens porta l’aeroport, que justament aquests dies és un tema. Al llibre reculls l’anècdota de Yolanda Díaz, que quan presenta la seva plataforma a Barcelona s’oposa a l’ampliació del Prat, mentre que a Madrid el seu partit signa l’enèsima ampliació de Barajas. La teva postura és que cal millorar l’aeroport, però menys turisme.

No necessitem un aeroport tan gran com el que tenim i, si fos més petit, no passaria res. El que sí que necessitem és una pista de l’ordre de 3.400 metres plenament operativa. I l’única de Catalunya és la de l’interior del Prat que pel fet de tenir Castelldefels a la seva trajectòria, no pot ser plenament operativa. És impossible ser a la lliga de les ciutats de primera si no tens una connectivitat a llarga distància, especialment amb el Pacífic. I és cert que majoria de gent que transporta un avió, a tots els aeroports del món, són turistes. Però Barcelona no vol aquesta pista pels turistes, sinó perquè les seves empreses estiguin connectades amb el món emergent, que avui és al Pacífic. Això és sentit comú.

Al llibre critiques el model desenvolupista de país low cost, però també parles ciutats de la “redempció”, com darrere molts discursos ecològics que es fan sobre la ciutat s’hi amaga un utopisme antiurbà. Ho fas per desmuntar idees tan en voga com “la ciutat-jardí” o “la ciutat dels quinze minuts”.

¡La ciutat dels quinze minuts és una collonada! ¿Per què una ciutat és interessant? ¿Per què és molt més productiva una ciutat d’un milió d’habitants que deu ciutats de cent mil, o vint de cinquanta mil? Perquè una ciutat és complexa, cosa que ja deia Aristòtil. La complexitat vol dir que en una ciutat hi ha coses molt diferents: persones molt diferents, activitats molt diferents i institucions molt diferents. El que tu no pots pretendre és que cada barri ho tingui tot. La gràcia és tenir elements molt diferents i que el ciutadà pugui desplaçar-se entre ells. I què ve a fer a la ciutat aquesta persona? Sobretot, a treballar. No pots pretendre que hi hagi una òpera a cada barri. Als senyors de la ciutat dels vint minuts els preocupa la feina. Ells diuen que cal poder comprar una aspirina al barri. Tots ho subscrivim. Que cal que es pugui anar a un parc del barri. Tots ho subscrivim. Que cada barri ha de tenir el seu CAP. Tots ho subscrivim. El punt on no estem d’acord és en la feina. Aquesta gent voldria evitar que els ciutadans hagin de fer el desplaçament d’anada i tornada a la feina cada dia, i això és una collonada. El més interessant d’una ciutat és la feina que proporciona. La gent no va a les ciutats pel clima, sinó perquè hi troba feines interessants. Pretendre posar fi a això és no entendre què és una ciutat, o desitjar una ciutat que no sigui complexa, i una ciutat que no és complexa és una ciutat pobra. Pobra en tots els sentits: econòmic i cultural.

Una cosa que ningú esperava de la digitalització és que encara faria més atractives les ciutats, que en comptes de produir un èxode rural, la gent que treballa en els sectors més puixants busca els efectes multiplicadors de la proximitat. Aquesta aposta per l’economia del coneixement és segura?

Més que una aposta, és que ja hi estem embarcats. Barcelona és una barreja de Lloret i San Francisco. Tenim aspectes del pitjor turisme, amb tot el respecte per Lloret. Però també tenim aspectes de San Francisco. El sistema sanitari català i tot l’entorn biotecnològic no és la clínica Mayo, però té un nivell elevadíssim. En l’àmbit digital també Déu n’hi do. Encara som lluny de les grans ciutats com Londres, però aquí s’està consolidant aquesta economia de la innovació. Perquè això ho tenim a l’ADN, la passió per la novetat és molt barcelonina. Els fills mai volen fer el mateix que els pares. Fa trenta anys que el país va fer una aposta per la ciència, que es va fer des de la Generalitat però que, evidentment, la gran majoria s’ha concretat a Barcelona. I malgrat els canvis en els governs i en els rectors a les universitats, l’aposta s’ha mantingut i ha anat creixent. Hi ha el consens que tenim la recerca, i ara el que falta més transferència cap a la tecnologia. Però ja ho estem fent. Diria que caminem pel camí correcte i només és qüestió de temps.

Un terç del llibre parla de política. Dius que la clau pel progrés de Barcelona és l’aliança entre catalanisme i poder econòmic. Però el Procés la va trencar. ¿Hi ha alguna raó per pensar que la cosa no anirà a pitjor?

No anirà a pitjor, perquè aquesta aliança és inevitable. El catalanisme vol un reconeixement polític, la institucionalització d’un poble, i el poder econòmic arrelat aquí necessita algú que li doni suport contra la tendència natural a concentrar-ho tot a Madrid i que Barcelona i Catalunya esdevinguin provincials i subsidiàries. El Procés ho ha trencat, però és una aliança tan natural i inevitable que jo penso que es reconstruirà. És una feina que cal fer ara.

Malgrat tot, tu ets independentista. 

He estat i continuo sent independentista. Com ho són els escocesos, o com els bascos d’ara. Penso que s’ha de treballar pels catalans, que s’ha de ser demòcrata i que l’independentisme creixerà si els independentistes demostrem que estem al servei de tots els catalans. El millor que es pot fer per l’independentisme és treballar per tothom. 

En la relació del catalanisme amb la ciutat, parles del xoc Pujol Maragall, i traces un fil antiurbà que va des del carlisme al catalanisme de Pujol

Els catalans han fet gran Barcelona, però una part del catalanisme té una recança. És una contradicció que fora d’aquí ningú no té. Però jo dic que la ciutat de Barcelona té una importància relativa, aquí del que estem parlant és de la metròpoli. I l’alcalde de la metròpoli de Barcelona és el president de la Generalitat. I això no ho tenim assimilat, mentre que tothom sap que l’alcalde de París és el president de la República. 

Aquesta desconfiança del pujolisme no té cap fonament? Un govern de la ciutat que es desconnectés de la història de Catalunya podria anar contra els interessos catalans.

El conservadorisme romàntic, que és una cosa molt humana, universal, és nostàlgic. Abans potser érem més pobres, però érem més purs. I el canvi sempre és percebut com una amenaça. Vistos així, la industrialització de Catalunya i la modernització de Barcelona són un atemptat contra el conjunt de pràctiques i valors del passat, que ens són preuats. Però només hi ha dues reaccions possibles: tancar-te i dir que la manera de protegir això és congelar-ho; o dir, “de perduts al riu”. Potser la urbanització posa en perill certes coses importants, però serà pitjor si no la fem. Crec que els catalans hem arribat a la conclusió que l’única manera de jugar la partida és tenir una ciutat i una economia de primera divisió. Sabem que això comporta tenir immigrants, tenir expatriats, que parlen en castellà o en anglès. Però l’alternativa és pitjor. Si Catalunya no hagués fet la revolució industrial i urbana, avui no estaríem parlant del catalanisme, i segurament tu i jo parlaríem en castellà. Per això també dic que Barcelona és una ciutat insatisfeta. No hem acceptat el rol que ens tocaria. No hem volgut ser com València, ni com Saragossa ni com Marsella.

Fas teva una idea provocativa de Gabriel Alomar, que és qui es va inventar el lema de Catalunya ciutat(i no Eugeni d’Ors): que cal substituir la idea de “poble-ciutat-nació” per la de “poble-nació-ciutat”.

Això és molt bo! ¿La ciutat és vàlida perquè protegeixi les essències pàtries de la nació, o l’objectiu del catalanisme ha de ser la construcció d’una ciutat, perquè una ciutat és el que permetrà que Catalunya sigui al món? Alomar d’una manera més clara, i Maragall intuïtiu com era, s’inclinen per la segona opció. I jo hi estic d’acord perquè crec que avui dia la partida es juga entre ciutats.

En altres llibres has parlat de la xacra del turisme low cost, però ara a la ciutat tenim un problema nou que no para de créixer amb els expatriats, que a diferència dels immigrants qualificats, paguen molts impostos, però porten altres problemes.

Els expatriats no pararan de créixer perquè no tenim prou gent qualificada i hem deixat jugar aquesta partida. El principal problema dels expatriats és que apugen molt els preus del mercat immobiliari. Avui dia a qualsevol bloc de pisos t’hi trobes gent treballant per multinacionals amb sous elevadíssims. Això és un problema molt greu a totes les ciutats globals, i a Barcelona és gravíssim. Però, contràriament al que diu tothom, la solució no és construir més, perquè Barcelona ja és una ciutat molt densa. La solució és construir més kilòmetres de ferrocarril. Com que no estem envoltants d’una plana, Barcelona ha d’arribar més lluny que les ciutats amb què competeix. I no n’hi ha prou amb Rodalies. Necessites trens que vagin a cent per hora, que puguin avançar els de Rodalies, amb la complexitat i les vies que això requereix. Això és un gran problema en una ciutat que ha invertit poquíssim en ferrocarril. El llegat Olímpic és molt de ciment, però ni un metre de vies. Necessitem un radi enorme que funcioni com una única ciutat. Barcelona ha d’arribar fins a Manresa. A Girona això ja passa. Ja està integrada amb el mercat laboral únic amb Barcelona. Però és l’única. Ni Tarragona, ni Vilafranca, ni Manresa, etcètera.

Al llibre no en parles, però els expatriats també distorsionen l’àmbit cultural, creant una bombolla completament impermeable a la llengua i la cultura catalanes.

És cert que és un problema, però no tinc idees sobre aquest tema, només et podria repetir llocs comuns.

No hem dit res encara de l’ecologisme: dius que a Barcelona sobren cotxes, però et sembla absurd parlar de ciutats autosostenibles.

El discurs de l’autosostenibilitat no m’agrada perquè també és una collonada. Perseguir objectius impossibles és absurd i fa perdre el temps. Una ciutat no és autosostenible ni ho serà mai. Els horts urbans estan molt bé per a l’entreteniment, però no poden produir els aliments que necessita la ciutat. Les plaques solars estan molt bé per evitar que aquella mateixa placa sigui al camp, que no ens agrada, però ni amb tota la ciutat coberta de plaques i tot l’espai verd cobert d’horts urbans fariem la ciutat autosostenible. Cap ciutat és autosostenible, i Barcelona encara menys.

Però parlem del cotxe.

Hem de treure cotxes del carrer. Una manera és prohibir cotxes que contaminen, i jo estic completament a favor de les zones de baixes emissions. Dit això, hi ha dues maneres per treure cotxes. Una és esperar que hi hagi prou transport públic, i l’altra és fer-ho a la brava. Si penses en clau barcelonina, no hi ha cap problema, perquè els barcelonins fem la immensa majoria de desplaçaments a peu, en autobús o en metro. Ara bé, la major part dels cotxes que circulen per l’Eixample hi són per travessar Barcelona. I una metròpolis ha de ser eficient. Si en aquest moment nosaltres tallem vies, ens arrisquem a què el trànsit col·lapsi i la contaminació empitjori. Jo dic que podem anar provant de posar obstacles, però sempre sota el principi de l’exploració, de prova i error. Com l’urbanisme tàctic: tota la pintura que calgui, però res de ciment. I si una cosa funciona, es consolida, i, si no, es fa enrere. I mentrestant, construir els ferrocarrils que no hem construït tots aquests anys.

Queda clar que el pitjor ha estat no fer prou ferrocarril. Però què s’ha fet bé a Barcelona?

Moltes coses. Un dels llibres fonamentals de l’urbanisme és “The death and life of great american cities”, de Jane Jacobs i, quan finalment el vaig llegir, em vaig adonar que Barcelona complia totes les condicions que Jacobs demanava a una ciutat ideal. Illes petites i moltes cantonades, edificis vells i edificis nous, gent rica i pobra, activitat comercial i econòmica variada, sense grans obstacles com ara autopistes que generin espais buits, etcètera. Fa molts anys que, d’una manera conscient i mantinguda, estem dirigint el creixement de la ciutat d’aquesta manera perquè cada barri tingui aquesta varietat. I això és sensacional. 

Critiques el model desenvolupista del “com més millor, “jobs, jobs, jobs””, que no mira per la qualitat, i el model “redemptor” que “vol convertir Barcelona en una no-ciutat” ¿Què proposes tu?

Jo el que vull és que Barcelona sigui una capital, una ciutat que jugui a primera divisió en tots els nivells. Barcelona ha de ser una ciutat econòmicament pròspera, que vol dir que ha d’estar basada en l’economia de la innovació i ben connectada tant amb la resta del país com amb el món (i això ens porta a l’aeroport), amable, amb pocs cotxes, poca contaminació i respecte per totes les persones, i justa, una ciutat en què el fill de la persona més desafavorida tingui oportunitats d’arribar molt amunt. Està molt estudiat que el codi postal on una persona passa la infància és el millor predictor del nivell socioeconòmic que tindrà al llarg de la vida.

Per això insisteixes tant en l’escola bressol.

És la clau. Molt més que la gratuïtat de la universitat, que ens ha costat molts diners, i és molt menys rellevant. La clau és aconseguir que tots els nens vagin a la mateixa escola bressol i que aquesta escola tingui una ràtio de professors prou bona per suplir les mancances fora de l’escola. Està molt estudiada la correlació entre el nombre de paraules que domina un nen en cada etapa del seu creixement amb el nivell socioeconòmic dels seus pares i les perspectives de futur de la criatura.

El llibre comença contra el pessimisme, però en acabar amb la política, costa més creure que l’aliança entre poder polític i econòmic que receptes es refarà.

Trigarà més o menys a reconstruir-se, però aquesta aliança és inevitable.