Vendre’s l’ànima per un adjectiu

La primera entrada d’El Quadern gris, la de la Universitat de Barcelona clausurada per l’epidèmia de grip, és un lloc. El que dona materialitat al text és el contrari del que solem pensar que en dona: no són les imatges, sinó els adjectius. De fet, no són ben bé els adjectius, sinó la precisió inquietant en la seva tria, una exactitud excessiva que trenca l’automatisme màgic de la ficció i et transporta al llimb entre la realitat i la literatura. L’efecte és especialment atordidor en el lector lletraferit, que es queda una estona flotant en aquesta nebulosa metaliterària, preguntant-se el camí que ha d’haver fet Josep Pla per arribar a la paraula, tots els càlculs en la intersecció de significat i significant, les ramificacions de cada interpretació possible; en definitiva, la llegenda del caliquenyo. I a sobre amb frases clares i breus. Et vas endinsant en el 8 de març de 1918 i els adjectius es poden tocar perquè ets al lloc on Pla posa el nom a les coses.

En el món estrictament real aquest lloc és el Mas Pla, que el març del 2024 acull la presentació d’Un cor furtiu (Destino), la biografia més esperada de Josep Pla. L’ha escrit Xavier Pla, professor de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de Girona, on dirigeix la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme, i que, pertinentment, enguany ha comissariat una edició del Festival MOT dedicada a la literatura del jo. Han calgut deu anys de treball, la documentació és inabastable, i el llibre té més de 1.500 pàgines. Josep Pla va arribar a encarregar quatre biografies en vida, i totes van fracassar per culpa d’un desig de control massa asfixiant sobre el seu personatge públic. O sigui que l’expectativa és immensa, i per això em sobta tant que Xavier Pla somrigui tranquil i misteriós, fins i tot un punt sorneguer, com si hagués girat el mirall contra nosaltres. Hi ha secrets de la literatura del jo que donen a qui els domina el poder per contraatacar la mirada dels altres justament quan més sembla que s’hi està exposant.

Un cor furtiu és una biografia feta per un amant de la teoria literària. Qualsevol amant de la teoria literària sap que això és una etiqueta funesta comercialment i social. Ho tenia claríssim Josep Pla, que també era un gran amant de la teoria literària, encara que aleshores no se’n deia així, i va valdre’s dels recursos d’aquest coneixement tan mal vist per evitar a qualsevol preu que el veiessin malament, és a dir, que el veiessin com un intel·lectual. En la nostra economia cultural el prestigi romàntic de l’autenticitat és inexpugnable, i cal fer tot el possible per fer-se perdonar el tacticisme del jo. La solució és la transparència: de la literatura se n’espera una finestra a la veritat, una descripció de les coses tal com són. I intensifiquem aquesta demanda encara més quan les coses són les de la consciència, requerint a l’escriptor que digui el flux d’idees i emocions millor del que nosaltres som capaços de dir-lo. Quan veiem que hi té traça és quan més exigirem que no ens menteixi, que tingui el coratge d’exposar el seu costat més petit i vergonyant. La subjectivitat és la possibilitat d’ocultar un món interior, i premiem a l’escriptor que ens el desvela. 

Passa que la teoria literària qüestiona l’existència d’aquest jo ocult, se’n riu del desig de conèixer-lo, i soscava l’escalfor de qui senti que ha trobat la Veritat. Entre el moralisme afectat de les confessions de Rousseau i la distància irònica dels assajos de Montaigne, la victòria comercial és pel primer, però la victòria que importa de debò és pel segon. Resulta que quan miro dins i intento trobar el jo, només hi ha el teatre d’impressions que deia Hume, o l’altre que deia Rimbaud. I seria deshonest dir que no fa una mica d’efecte els reis són els pares. Si desfem la il·lusió regulativa d’un jo unitari, sembla que el joc de restaurar l’ordre del món perd tota la gràcia. Encara és més estrany que tot això passi en el medi del llenguatge, on se suposa que les paraules serveixen per cuinar l’experiència crua. La precisió planiana que dèiem al principi hauria de proporcionar un sentiment de solidesa reconfortant i la teoria literària no para d’aixafar-nos la guitarra. 

L’inici d’Un cor furtiu és un exercici magistral per reconciliar feliçment aquesta contradicció en nom d’una altra forma de màgia. Són quatre capítols: “Posar-se el vestit d’un altre”, “Vendre’s l’ànima al diable”, “La confessió de Diògenes”, i “Tenir una biografia o no”, que aprofiten fets reals de la vida de Josep Pla per explicar la seva posició d’autor i la seva escriptura, i que ho relacionen amb això que nosaltres anomenem autoficció i que últimament és al centre de totes les converses literàries. Saber que a Pla li agradava vestir-se amb peces de roba d’amics i familiars crida l’atenció sobre la inconsistència de la seva identitat personal i com de conscient n’era. Descobrir la seva dèria pel mite de Faust afegeix una capa cultural a la insatisfacció permanent que sentia amb ell mateix. Quan se’ns explica que Pla guardava tots els papers que rebia i emetia per tal de construir un arxiu monumental, la grafomania es fa tangible. Conèixer els esforços que va fer perquè li escrivissin una biografia del seu gust, i saber que tots van fracassar, rebla la imatge d’un escriptor obsedit per escriure’s a ell mateix. Que el biografiat sigui un mestre en l’art de l’autobiografia converteix el llibre en una festa de l’autoreferencialitat literària. Xavier Pla escriu sobre Josep Pla d’una manera que no es podria escriure si Josep Pla no hagués escrit abans.

Després de l’arrencada, la biografia es fa una mica més convencional, però només una mica. Estructurada en capítols breus endreçats cronològicament, Un cor furtiu es llegeix com un recull d’articles més que com una novel·la. Els episodis van dibuixant una línia dels fets perfectament endreçada en l’espai i el temps, però en cada ràfega hi ha una tesi que els lliga assagísticament i trenca la il·lusió de neutralitat. Xavier Pla narra la vida de Josep Pla mantenint sempre sota el focus el desig d’aconseguir una “reconfiguració ètica” del jo real a través del geni retrospectiu del jo literari. Xavier Pla estableix un pacte escrupolós sobre la veracitat dels fets, garantint que no ens trobarem cap de les trampes que sí que feia Pla en els seus escrits periodístics. Però en la interpretació subjectiva del biografiat en qué les biografies es juguen la seva gràcia, Xavier Pla no intenta resoldre les contradiccions de Josep Pla amb un personatge unívoc, sinó mostrar que l’únic fil conductor de l’escriptor és el desig d’intervenir en la recepció d’aquestes contradiccions a través de la reescriptura. El debat etern sobre les lleialtats de Pla amb el franquisme i el catalanisme es resol demostrant que Pla no s’era lleial ni a ell mateix. Diu Xavier Pla que Carles Riba va ser el primer a veure que, després de la insatisfacció, el tret més característic de Pla era viure en una contradicció permanent. En paraules del poeta: “D’on ve que Josep Pla pugui ésser qualificat, sense contradicció, de tímid i de cínic, de tendre i d’escèptic, d’egoista i de generós, de lògic i d’absurd; és tot això i encara molt més, i no alternativament, sinó en una simultaneïtat que renova a cada moment la seva fórmula”.

En la transició d’un Pla a l’altre hi ha la genealogia dels nostres temps. Tal com explica Xavier Pla als seus llibres Josep Pla: Ficció autobiogràfica i veritat literària (Quaderns Crema) i El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció (Lleonard Muntaner) la gran aportació de Josep Pla a la història de la literatura és anar més enllà de la narrativa decimonònica i elevar el periodisme a un gènere literari en peu d’igualtat amb la novel·la. Josep Pla s’enfronta al buit interior i s’adona que la condició humana no té res a veure amb les relacions simples de causa i efecte, que a vegades la discontinuïtat és més important que la continuïtat, que la incoherència és més veritat que la coherència, que sota totes les capes de ceba no hi ha un heroi. En el repte d’expressar aquesta intuïció, Pla troba la clau en la no-ficció, el real com una pedra a la sabata de la literatura. La gràcia de Josep Pla és trobar maneres de posar la realitat i la ficció en una tensió ambigua i fèrtil. Dit amb una citació llarga:

• «És en aquesta distància apassionant on el lector de Pla pot apreciar el geni (i el misteri) de la creació literària. Si, per exemple, Pla és un home feble i contradictori, com a escriptor, en canvi, té una veu segura i poderosa, sentenciosa i autoritària. Si es pot dir que com a home és un amoral, com a escriptor és un moralista. Si com a home actua amb egoisme o amb irresponsabilitat, com a escriptor és d’una gran generositat col·lectiva i mostra una gran responsabilitat literària. Si com a home es troba permanentment angoixat i insatisfet, i sovint melancòlic, com a escriptor reflecteix una personalitat satisfeta d’ell mateix, acordada amb el món, en harmonia amb el paisatge, i no fa mai de la melancolia un material literari. Si com a home és una mena de nòmada solitari que no para mai quiet, disposat sempre a posar-se les ales per batre-les amunt i avall, com a escriptor, en canvi, és un defensor del genius loci, de l’home arrelat a la terra».

Que la vida de Josep Pla no es pugui comprendre sense l’escriptura és un símptoma del canvi epocal i la raó per la qual l’escriptor empordanès és una figura cabdal de la literatura moderna que encaixa tan bé amb el món contemporani. En Pla creix el poder cada cop més gran de l’escriptura per obtenir reconeixement social i la democratització d’aquest poder. El món feudal assignava un estatus als individus determinat pel seu origen i, per tant, inamovible, mentre que la societat burgesa ho feia dependre tot de la riquesa material. Però en les democràcies liberals tots els individus han de ser respectats independentment dels seus orígens o dels èxits en el mercat. Paradoxalment, això desencadena una competència descarnada pel reconeixement en l’esfera pública. El lloc central que la noció d’identitat ocupa en la nostra civilització omple el buit deixat per Déu i pel creixement econòmic. No hi ha res més actual que l’obsessió de Josep Pla per dissenyar una imatge pública a través de l’escriptura, l’angoixa de no agradar a la societat i el plaer que proporciona aconseguir que la societat ens miri com volem.

Rellegeixo el principi del Quadern gris com si passés el cotó per la biografia. Funciona: les frases que abans eren simples descripcions ara tenen una teoria de la literatura i una vida al darrere. I la profunditat és saborosa. Decanto les frases amb aquella fam de sentit amb què intentaria desxifrar una gran novel·la. Igual que el dia que t’expliquen que les fotografies documenten la realitat, però no només, Un cor furtiu et fa adonar que l’autoficció de Pla estilitza la realitat, però no només. El que ja no puc deixar de veure és l’esforç de manipulació, com el llenguatge és un mirall amb què Pla s’amaga i m’obliga a veure el meu reflex. El primer adjectiu que apareix és “desavagat”, que ja és una mentida, perquè Pla no parava de llegir i escriure. Diu que va tirant, que la seva vida ja li agrada. Ha! L’entrada ens confessa que a la mare li agrada “d’estripar papers, de cremar trastos vells, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata”, com volent dir que hi ha un perill que les notes que formaran el dietari que tenim entre mans es perdin; i acaba: “Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…”. La prosa és tan precisa i la ironia tan fina que l’operació de disseny de la pròpia identitat es pot tocar tan nítida com la identitat, i no es poden separar. Em fa sentir la mateixa fiblada que quan em surt una frase més bona del que jo soc en realitat.