Feminismes, subjectivitats i marges a la Revista de Catalunya

El monogràfic de la Revista de Catalunya Feminismes. Subjectes del nou mil·lenni, coordinat per Lluïsa Julià, recull una sèrie d’articles que giren al voltant de les pràctiques feministes, dels seus discursos teòrics, però també artístics, crítics i polítics. El monogràfic articula les problemàtiques, sensibilitats i preocupacions dels feminismes —multiplicats i complicats en aquest plural— a Catalunya. Quins són els debats que s’estan produint en el nostre context més immediat? Quina relació estableixen amb l’enorme xarxa dels estudis de gènere contemporanis? I quina relació guarden amb les genealogies feministes?

Lluïsa Julià escriu: “vivim un moment d’expansió del subjecte femení”. I afegiria, un moment d’expansió d’aquelles subjectivitats esbiaixades, dels marges, marcades per la diferència i la discordança amb el paradigma hegemònic heteropatriarcal. Expansió que ha de ser, al capdavall, l’expansió d’aliances possibles des de la multiplicitat i la diversitat. En aquest sentit, crec que una de les demandes més insistents i productives dels feminismes ha sigut, i segueix sent (tal com ho fa aquest monogràfic) intervenir en els espais d’enunciació i producció per problematitzar-los i crear-ne de nous, de tal manera que la reflexió i la seva circulació s’obri a altres mirades, ritmes i estratègies. Uns espais que tradicionalment han estat reservats a una posició neutra (masculina), en privilegi amb les estructures del saber. I si tradicionalment la producció —la creació— i els seus mitjans han sigut emblemes del domini masculí, el subjecte femení en expansió que proclama Lluïsa Julià posa de manifest que aquesta restricció pot ser sabotejada i capgirada, desplaçada. Aquesta línia d’acció, que comença amb el qüestionament de l’ordre simbòlic i treballa amb el llenguatge (les representacions, ficcions, escriptures i imaginaris), al meu entendre, trenca amb la falsa il·lusió d’un pensament sense marca, neutral i universal. Com en el monogràfic Feminismes. Subjectes del nou mil·lenni, part del motor crític dels feminismes consisteix, precisament, a oposar-se a aquesta asserció, per fer possibles escriptures i pràctiques que parteixin, precisament, de l’assumpció de la marca, la separació, la diferència. És a dir, el punt de partida consisteix a llegir-nos en tant que subjectes sexuats, de classe, racialitzats, per teixir una xarxa creativa i interpretativa que doni compte de les experiències, sensibilitats, posicions, desitjos i malestars fins al moment refusats, exclosos del pensament i la representació (fora del clixé, sense estar al servei de la representació hegemònica per tal d’assegurar-la). Ara bé, malgrat l’exclusió, i com els feminismes evidencien, aquestes altres subjectivitats negades i privades de món, també han possibilitat maneres de viure més enllà de la subordinació a la ideologia fàl·lica, escapant de les fantasies de dominació masculines heteropatriarcals. I en aquestes experiències límit, els feminismes hi reconeixeran una genealogia mobilitzadora, d’empoderament.

Sens dubte, el primer pas pel feminisme —un assoliment ja històric, tot i que el monogràfic sembla vincular-lo al nou mil·lenni— va ser reconèixer a les dones com a subjectes. I aquest reconeixement passava per les mateixes comunitats, xarxes i grups de dones, per les seves pràctiques, les seves preocupacions i les seves lluites. És a partir d’aquesta fita —que ha consistit en la reivindicació del subjecte femení en la seva multiplicitat, més enllà de dictàmens essencialistes— que aquest s’ha anat complicant. Com il·lustra el primer capítol del monogràfic “Perspectives històriques” la tendència del feminisme podria resumir-se a partir de la lògica de la multiplicació. Si durant el segle XIX i bona part del segle XX el subjecte femení era un inconfusible, la “Dona” (burgesa), durant la segona meitat del segle XX i el tombant de segle el subjecte del feminisme comença a descloure’s, apel·lant a “les dones”, una abundància que no és total, que no és única i idèntica. I d’aquesta manera, el debat pel subjecte del feminisme s’obrirà a la problemàtica de la raça, la classe i les orientacions sexuals no hegemòniques per les quals les dones són diversament oprimides. El monogràfic intenta donar diverses visions d’aquesta problemàtica en el segon capítol “Cruïlles i reflexions”, com explica Lluïsa Julià, “el focus se situa en la confluència de grups socials, ètnics i religiosos i en els conflictes i dilemes que generen i posen en conflicte la figura de la ‘la dona blanca de classe mitjana’ que ja ha aconseguit certa llibertat”. Com comentava al principi d’aquest article, l’aliança entre diferents sobre els quals pesa el silenci, l’exclusió i la violència és clau per abordar el nostre context. I em sembla important remarcar això perquè, malgrat que bona part dels feminismes treballa en el compromís amb la diversitat per tal d’articular lluites, recentment estem notant posicions —que es volen denominar feministes— que operen en contra de comunitats i col·lectivitats dels marges, fortament reprimides, diàriament colpejades per una violència estructural; explícita: agressions, assassinats, però també simbòlica, discursiva. Penso, sobretot, en la comunitat queer i trans. I en aquest sentit, no es tracta de batallar per reconèixer i fixar un únic subjecte legítim de l’agenda feminista (obsessió o fantasia essencialista, que per altra banda oblida la genealogia dels estudis de gènere), en una “croada” que ressuscita els fantasmes de la biologia més determinista —i que situa a aquestes “feministes” en el lloc de l’opressor— sinó de trobar un espai d’entesa i respecte, aliança de múltiples fronts i agendes polítiques, per fer néixer col·lectivament estratègies de subversió dels sistemes d’opressió. O en altres paraules, només podem aspirar a uns feminismes interseccionals que articulin totes aquestes opressions, des de la confluència de teories, vivències i militàncies, amb vista a alternatives plurals i solidàries.

Finalment, m’agradaria destacar que al tercer capítol de Feminismes. Subjectes del nou mil·lenni, “Pràctiques, meandres, llocs” posa l’accent en les escriptures actuals a partir de la pregunta “què és una autora?”, per pensar la qüestió de l’autor(i)a més enllà dels termes masculins de la propietat i el sentit únic, en tant que estratègia o posició política. Aina Pérez i Meri Torras es fan càrrec d’aquesta problemàtica: quins límits desafia una autora —i una escriptura marcada— i quina relació estableixen els feminismes amb el postestructuralisme i les teories autorials, com per exemple, les de Foucault o Barthes.

El monogràfic recull aquesta voluntat de teixir aliances i de proposar pràctiques, lectures i reflexions en diàleg amb els estudis de gènere i la teoria. Unes pràctiques que com sabem, dialoguen i són possibles gràcies als múltiples fronts d’acció dels feminismes. La teoria i la crítica en una proximitat productiva amb les militàncies i activismes, fent-se ressò de les múltiples resistències quotidianes, dissidències íntimes que s’encarnen i que poden fer néixer escriptures a l’espera, sempre oberta, de lectures en l’enorme xarxa de significacions i identificacions contemporànies.