Cavalcada barroca per un Sitges en extinció

La segona novel·la del poeta Joan Duran, Galop de sang (3i4, 2024), s’obre amb citacions de Blai Bonet i Pasolini. La de Bonet és de Míster Evasió (1969) i fa referència a la relació de l’escriptura amb la memòria, però també a un sac de gats. Poca broma amb el sac de gats. La citació de Pasolini és d’un poema de la plaquette Diari (1945) i tracta de l’expressió com a antídot contra la pèrdua. La tria de Bonet i Pasolini no és trivial i introdueix un aspecte clau de l’obra: la necessitat de preservar un món que es perd en una època de contrastos. L’elecció d’un poema de Sònia Moll com a epígraf de rúbrica acaba d’arrodonir la tria d’autorictas. Moll, mestra en l’expressió poètica de la vulnerabilitat, utilitza en aquesta composició la imatge de la xarranca, justament el joc que amb la denominació “sambori”, estructura Galop de sang.

Memòria, coaccions i exploracions sexuals, una estructura de xarranca, un crim i la iniciació vital del narrador són les peces que permeten a Duran reconstruir la vida quotidiana de les classes subalternes del Sitges dels anys 80. Als antípodes de la colònia burgesa sitgetana que havia retratat Terenci Moix, fa pivotar l’obra al voltant del carrer de Sant Honorat, un territori suburbà amb cases, corrals i horts, que és objecte d’una severa transformació urbanística. Sitges tenia turisme des d’inici del segle XX, però va mantenir un sector primari amb pagesos i pescadors i un sector secundari amb treballadors del calçat ben bé fins a l’arribada dels primers ajuntaments democràtics. La urbanització del carrer de Sant Honorat és el pretext literari per narrar la irreversible desaparició d’un món i  l’impacte que això tenia en el dia a dia de la gent més senzilla, és a dir, les conseqüències socials i psicològiques del desarrelament entès a la manera de Simone Weil. Aquest és, segurament, l’ethos de Galop de sang, novel·la mereixedora del premi Octubre Andròmina 2023 ex aequo.

Els protagonistes de l’obra s’aboquen al pou, s’arruixen amb l’aigua que en surt, gaudeixen de les síndries que s’hi refresquen i alhora són testimonis del seu cegament irreversible, associat a la transformació urbanística.

Els personatges de l’obra formen part d’una família extensa inspirada en la pròpia de l’autor. De fet, la fa provenir d’una masia abandonada al mig del Garraf, el Mas de les Àligues, que és el lloc d’on provenen els seus propis ancestres reals. Les runes que en queden apareixen evocades magistralment al darrer llibre de poemes que ha publicat, Nua cendra (3i4, 2020): “Cos meu  recorda / els mots que fa la llum / en traspassar la casa buida”. És més, al carrer de Sant Honorat, on se situa la novel·la, és on hi havia hagut la casa, el corral i el colmado de la família de Duran i el bloc de pisos que el substitueix és on situa l’estudi d’escriptor d’en Roger, veu narrativa i el seu alter ego a la narració: “la taula de fer feina, amb els papers, un teclat i les notes guixades als reversos de les factures, la tinc instal·lada al pis del primer replà, que s’alça damunt del lloc exacte on el Portu, de matinada, renillava.”

En Portu, que en el món real també era el cavall de la família de l’autor, a Galop de sang és el cavall dels protagonistes i un símbol fonamental que, com a bon símbol és ambigu: evoca la droga, determinant en l’argument, però també manté el vincle de la família amb el món agrícola i amb un familiar difunt molt estimat. No és l’únic símbol. El Duran poeta no deixa de ser-ho en cap moment i el treball del símbol és omnipresent. Un altre d’essencial és el pou. Al Garraf, que és una terra extraordinàriament seca, tenir un pou és un privilegi. Els protagonistes de l’obra s’aboquen al pou, s’arruixen amb l’aigua que en surt, gaudeixen de les síndries que s’hi refresquen i alhora són testimonis del seu cegament irreversible, associat a la transformació urbanística. La trama simbòlica, paral·lela a la novel·lística, és enormement rica. Fins i tot alguns elements costumistes són transfigurats simbòlicament com els vidres trencats que protegien les tàpies de robatoris o les senyes de mar, referències costaneres usades pels pescadors per orientar-se. No hi falten símbols universals com la sang o les mans, tan ambivalents, que adés protegeixen adés escanyen, posem per cas, els gats del sac.

Els gats morts dins d’un sac són importants per a Duran i no tan sols en aquesta novel·la. El cementiri de gats, denominació popular d’un estimball proper a l’església de Sitges on es llançaven els gats a mar, ha estat objecte d’atenció en diversos moments de la seva obra precedent, per exemple al poema “Platja de Sant Sebastià” de Matèria fosca (Moll, 2014), on trobem prefigurats molts dels elements que desplega a Galop de sang: “On per sempre aquelles mans / meves, teves, inexistents, projectades, de l’home / que som i que lliga les cries / dins la xarxa i les llença / pel rocam del baluard / al mar de la meva memòria”. Aquests gats, víctimes innocents d’un atàvic exercici de sostenibilitat, ens confirmen el que ja hem anat insinuant: hi ha un vincle profund entre la ficció de la novel·la, la realitat personal de  l’autor i la seva obra poètica.

Duran defuig la simplicitat estructural, però també defuig la simplicitat sintàctica a plena consciència i sense perdre mai el domini de la frase.

De fet, el llibre de poemes Matèria fosca té una altra coincidència important amb la novel·la. Cada composició hi és introduïda amb una referència pictòrica. A Galop de sang, la veu del Roger, narrador i germà del protagonista, és contrapuntada per la veu d’un altre personatge fosc i controvertit, les intervencions del qual comencen amb mencions a quadres cèlebres. Així, la casella quarta de la xarranca  obre el contrapunt amb un quadre expressionista de 1913, El destí dels animals, de Franz Marc. La tela mostra bèsties sotmeses a una gran violència enmig d’un incendi. És un quadre sense misericòrdia, que ens dona moltes pistes del carés que adoptarà progressivament el relat. Res no és gratuït en la tria d’obres pictòriques que fa Duran: la primera, Dante i Virgili a l’infern de Bouguereau, ha estat interpretada sovint en clau homosexual per la lluita que mostra de dos cossos nus i musculats. L’homosexualitat, el món de la droga i l’adveniment de la sida són presents a la novel·la.

El darrer quadre evocat és, significativament, la Visió de l’apocalipsi del Greco. Hi ha una terribilitat i una complexitat barroques que impregnen tota l’obra. Així, a l’estructura de xarranca contrapuntada pictòricament s’hi afegeix encara una altra capa de significat pautada per  l’assimilació de cada capítol a un animal. És obvi que Duran defuig la simplicitat estructural, però també defuig la simplicitat sintàctica a plena consciència i sense perdre mai el domini de la frase. A més, com els bons barrocs, no dubta a contrastar l’estil sumptuós amb l’escatologia materialitzada sobretot en la veu de l’avi Sendo, un doll de renecs i expressions populars. D’alguna manera, tota la novel·la és un infern barroc i així ho explicita el text mateix: “Era divendres. Les ombres de les moreres esbossaven, damunt del paviment, tot de braços retorçats, de cames nues, de cabelleres esbarriades: un estimball de cossos entreteixits pels compassos d’una dansa obscena i macabre, d’infern barroc.” Per cert, aquesta és la descripció d’un pati d’escola.

L’excel·lent català literari de què fa gala Duran és el darrer element que converteix Galop de sang una novel·la recomanable: el seu logos és una llengua genuïna que abasta registres ben diferents. Preservant en tot moment l’enjòlit argumental i sense trair mai l’estil poètic, com ja havia fet a la seva novel·la anterior, Eva Turmix Ginebra (Adia, 2016) i al llibre de relats Menjaràs pols (Lleonard Muntaner, 2021), Duran basteix una obra atractiva que evoca un Sitges que s’esvaeix engolit pel sector terciari (com tot el país, ara), reflecteix el dolor del desarrelament i la marginalitat sobrevinguts i ens sedueix amb un estil que no és un vidre transparent sinó acolorit i feridor com els que coronaven les antigues parets veïnals: “I que si els vidres eren allí, des de sempre, també era per clavar-se’ns a les mans així que la vida ens reptés a fugir-ne tot enfilant-nos a la tàpia.”