Relats d’una generació

La tradició i cultura del conte o el relat curt a la literatura catalana no és cap novetat. La seva popularitat, però, havia decaigut i era difícil anar més enllà dels noms arxiconeguts del panorama. Per sort, en els últims anys hem viscut una revifada de la mà d’autors i autores joves que, amb el suport d’editorials i premis literaris, han pitjat la tecla correcta interpel·lant a les noves generacions i tractant amb una barreja de foscor, cruesa i humor les qüestions que els angoixen.

Carme Serna s’afegeix a aquest grup amb Perdona’m per desitjar-ho tant (Proa), un conjunt d’històries protagonitzades per dones en diferents moments vitals, des de la infantesa fins a l’edat adulta, passant pels canvis de l’adolescència, que en cap moment deixa de banda l’herència de la lluita contra una societat hostil que encara les estigmatitza i determina la seva relació amb el feminisme, el cos, el sexe i la maternitat.

Una maternitat sense extrems, que, a través de relats com «Ca meva», representa un cercle, una roda que va començar a girar amb una dona o una nena i que encara no s’ha aturat. Una maternitat que humanitza les mares a «La dona que corr», acceptant la necessitat i el desig de fugir, i desmitifica l’aura de perfecció angelical que s’ha volgut imposar en el fet de ser mare.

Un exercici que també veiem en el tracte sobre els seus personatges infantils; ignorants, famèlics, en cap cas infantilitzats i conscients d’un entorn que van coneixent pas a pas i descodificant-ne el significat. Les ferides de la infantesa s’arrosseguen durant la resta de la vida, perquè a l’edat adulta no s’hi arriba amb els anys sinó que hi ha moltes bifurcacions en un mateix camí: el descobriment sexual (Eulàlia), les responsabilitats, l’enfrontament amb l’altre (Katja), la violència (Central tèrmica)… Som el resultat de decisions massa esbiaixades pels errors o la mala fe d’aquells que ens haurien d’haver ajudat quan encara no teníem les eines per defensar-nos i moure’ns amb determinació.

Carme Serna fa carn i política d’allò que envolta i travessa els personatges, omplint els relats de vincles indestructibles entre cos i cosa.

L’entorn també hi juga un paper important. La influència de les figures maternes o d’autoritat, i com ens relacionem amb elles, tenen un lloc de privilegi a les històries de la Carme, així com els edificis, les habitacions o els objectes. Fa carn i política d’allò que envolta i travessa els personatges, omplint els relats de vincles indestructibles entre cos i cosa, mantenint una conversa constant per donar com a resultat imatges prou potents i clarificadores per a desentranyar el relat.

Perdona’m per desitjar-ho tant, amb un llenguatge ric i esmolat, és el calidoscopi d’una generació que ha viscut el canvi de paradigma, que es van criar amb unes normes que a poc a poc van mostrar les seves escletxes i que finalment s’han esmicolat, però que per entendre’s (a una mateixa) encara has de donar voltes al cilindre i veure com cauen els bocins sense acabar de desaparèixer.