Marianne Kaurin: «Un personatge que menteix és una història»

Escriure sobre pobresa i diferència de classes no sembla ser la missió de la literatura infantil, però la noruega Marianne Kaurin (Tønsberg, 1974) aconsegueix que la història de l’Ina traspassi fronteres a Un estiu de luxe (Pagès Editors). L’obra ha guanyat el prestigiós Deutscher Jugendliteraturpreis 2021, i ara també és finalista del Premi Atrapallibres. Kaurin ha visitat Barcelona per fer la presentació del seu llibre al concurs, i ha visitat la redacció de Núvol.

Per què t’has dedicat a la literatura infantil?

Sempre he llegit llibres per al públic infantil, fins i tot quan encara no tenia nens, els llegia per pur plaer. Fa 10 anys vaig començar a estudiar escriptura per als joves, i des d’aquell punt vaig decidir que faria això. Quan un escriu per a nens o joves, troba un lector en una fase vital. Si escrius alguna cosa que aconsegueixi tenir impacte, un nen ho recordarà tota la vida. En canvi, amb els adults això no passa. Per això és molt enriquidor escriure per a nens.

D’on ve la idea del llibre?

La idea neix mentre estava ordenant papers a la meva oficina i, entre aquests, vaig trobar un retall d’un diari noruec de fa molts anys. Era una columna on els nens podien escriure a un psicòleg per explicar-li els seus problemes. El títol d’aquell text era: odio les vacances d’estiu i estava firmat per una nena d’onze anys.

Com la protagonista. 

Aquesta nena va escriure al psicòleg per explicar-li que havia mentit a tota la seva classe dient que tindria unes vacances fenomenals, perquè tots els seus companys marxaven de vacances a l’estranger i ella no. Està clar que ella només volia ser com els altres i tenir el que els altres tenien. Havia mentit i s’havia d’amagar dins el seu apartament. Després de llegir això, vaig pensar, aquí hi ha una història. Un personatge que menteix és una història. I d’aquí ve la inspiració.

Però, ho fas des d’una perspectiva feliç?

Clar! Encara que el tema sigui una mica trist. Perquè parlar sobre pobresa i a més amb nens no és agradable. Jo mai no he volgut escriure una història depriment ni trista. Només volia escriure una història d’humor, amor i joc.

«He mentit, m’he enamorat, he volgut tenir el que els altres tenen. Són temes que tothom s’hi pot sentir identificat»

En totes les teves novel·les t’inspires en experiències de nens?

Jo crec que sí, per bé que la meva primera novel·la tracta sobre la Segona Guerra Mundial i se situa a Oslo l’any 1942. Quan treballo amb els meus personatges, sempre intento de posar elements personals. Jo mai vaig ser l’Ina- la protagonista-, la meva família no era pobra i jo mai m’he amagat. Però clar, he mentit, m’he enamorat, he volgut tenir el que els altres tenen. Són temes en què tothom s’hi pot sentir identificat.

Pel que fa a les xarxes socials, juguen un paper fonamental tant en l’obra com en la vida real d’adolescents i preadolescents. Què representen al llibre?

Quan vaig començar a escriure la novel·la vaig pensar, potser fins i tot és pitjor ara. El retall de diari era de fa temps, però ara, és encara més difícil amagar-se i mentir. Amb les xarxes socials i tal com la gent mostra la seva vida, és encara més complicat ser una versió de tu mateix que no pots ser. D’aquí va sorgir la idea d’introduir els personatges de les companyes de classe que pengen les fotos de les seves vacances ideals. Llavors la protagonista no sap com fer-ho i penja fotos falses d’un resort. Cosa que li acaba resultant molt pitjor mentalment.

«Escriure una novel·la sobre la pobresa infantil seria alguna cosa molt trista i que ningú voldria llegir. Hi ha d’haver algun element d’esbarjo i esperança que enganxi el lector»

Com ho fas per tractar temes tan seriosos i adults com els diners o la diferència de classes des d’aquesta perspectiva juvenil i adaptada?

Intento no centrar-me en el tema, sinó en la persona que ho està experimentant. Escriure una novel·la sobre la pobresa infantil seria alguna cosa molt trista i que ningú voldria llegir. Hi ha d’haver algun element d’esbarjo i esperança que enganxi al lector.

A la novel·la, la protagonista diu que marxa de vacances al sud. Què representa per a tu el sud?

En noruec, el llibre va sortir precisament amb aquest títol: El sud. Als països nòrdics, sempre diem que anem al sud. No importa si vas a Grècia, a Tenerife o a França, tothom sap què significa anar al sud. Vol dir anar a la platja, a la piscina, a prendre el sol i a descansar. És una mica complicat de traduir el concepte. Perquè clar, ara, a Catalunya, també estem al sud.

Dintre de quin gènere definiries la novel·la?

Uf! Com a autora és complicat encabir l’obra dins un lloc concret. Jo també soc editora i és molt més fàcil dir quin és el gènere d’un llibre des de la distància. Podem dir que Un estiu de luxe és una història d’amor i d’esperança, però també de crítica social.

«Els nens han de poder llegir i que la literatura reflecteixi les seves qüestions i inquietuds»

Més en l’àmbit professional, què prefereixes: editar, escriure o una barreja de les dues?

M’agrada molt la combinació i poder fer-ho tot. L’experiència d’autora mentre treballo amb altres escriptors com a editora m’enriqueix i m’ajuda a aprendre molt.

Creus que fan falta més llibres per al públic preadolescent?

A Noruega publiquem molt per a aquesta franja d’edat, de 9 a 12. Però sempre fan falta llibres bons, entretinguts i que siguin fàcils de llegir. És molt important, els nens han de poder llegir i que la literatura reflecteixi les seves qüestions i inquietuds.

Al llibre, té molta presència l’element de la infantilitat en un moment en què se suposa que els estereotips obliguen els nens a ser més madurs. Com jugues amb aquest element entre els protagonistes?

Això és el que em va encantar del procés d’escriptura. Jo soc mare i ho he vist amb els meus fills, que amb 10 o 11 anys volen ser grans, però en realitat continuen sent petits. La meva filla, per exemple, quan tenia onze anys podia jugar amb les seves nines, però també maquillar-se. És una fase de la vida molt interessant. Al llibre es veu, quan els protagonistes estan sols, poden jugar i ser ells mateixos sense complexos. Allò és un joc, però també és la realitat, es diverteixen però també fan confessions i s’expliquen secrets. Com una mena d’espai segur on poder continuar sent nens. A més, en el món fora d’aquest joc han de jugar un rol concret i fer veure que són més adults i madurs.

Partint d’aquesta premissa, també hi ha personatges que representen les «populars» de l’institut. Són protagonistes, antagonistes o una barreja?

En un principi, se les podria considerar com a antagonistes. A totes les classes hi ha les nenes que són les populars, han existit a la meva època i també ara. El rerefons és que elles també són insegures i és aquesta inseguretat el que les porta a tenir certs comportaments. Són les que decideixen sobre què es parla i què és l’important. Sempre ha existit aquesta figura i, encara que en un primer moment ho semblin, no són dolentes.

Després del reconeixement nacional i internacional de la novel·la, quin és el següent pas?

Continuar escrivint. De fet, l’any passat vaig treure una altra novel·la, però sense aquests elements internacionals, molt més noruega. Tracta sobre una lluita de poder entre dues nenes. També és cert que quan mentre escrivia ‘Un estiu de luxe’ mai vaig pensar en la projecció internacional de la història. Però clar, després hi penses i l’amor, les xarxes socials, la pobresa, són temes internacionals. Podria estar basada en qualsevol lloc.

Ja per acabar, que els hi diries als infants que es troben en la situació de la protagonista?

Que no tinguin vergonya per la seva situació, que no és culpa seva. La situació econòmica de les famílies mai és culpa dels nens. Aquest és el meu missatge.