Una bona notícia sorgida de la permanent ebullició en què es troba l’edició del còmic en català és la decisió de Norma Editorial de reeditar en català L’art de volar: la magna novel·la gràfica del guionista Antonio Altarriba i el dibuixant Joaquim Aubert Puigarnau, conegut com a Kim, guardonada amb el Premi Nacional de Còmic el 2010 i reconeguda com la Millor Obra del Saló del Còmic de Barcelona d’aquell mateix any.  Es tracta, sens dubte, d’un dels títols més notables del còmic nacional de les darreres dècades. La present reedició és un senyal inequívoc de la progressiva normalització del novè art entre editors, llibreters i lectors del país.

Abans d’aquesta nova publicació, l’obra ja havia tingut una primera edició catalana el 2012 a càrrec de la desapareguda editorial barcelonina EDT, tot just tres anys després del seu primer llançament, en castellà, a l’alacantina Edicions de Ponent. De fet, quan l’editorial valenciana va fer fallida a causa de la mort prematura del seu fundador i principal valedor, Paco Camarasa, Norma ja es va encarregar de rellançar l’obra, amb una versió castellana ampliada i revisada, coincidint amb la primera publicació, l’any 2016, de la seva segona part: L’ala trencada.

Precisament, és aquesta versió ampliada i revisada la que Norma publica ara en català, amb traducció de Neus Canyelles, tot acompanyant-la de la primera edició catalana de L’ala trencada, que arribarà a les llibreries aquest mateix mes de setembre. Ambdós títols conformen un díptic on Antonio Altarriba Ordóñez repassa la vida privada dels seus pares alhora que ofereix una revisió crítica de la història recent d’Espanya. Tot plegat, il·lustrat per un dels autors més veterans de la revista satírica El Jueves, en Kim, pare del cèlebre personatge Martínez el Facha que s’ha publicat gairebé ininterrompudament des de l’any 1977 i que forma part, per mèrits propis, de l’imaginari col·lectiu de la historieta espanyola.

Si a L’art de volar Altarriba se centra en la figura del seu pare, Antonio Altarriba Lope, un home que a noranta anys, després d’una llarga vida plena d’ideals estroncats, es va suïcidar saltant des d’una finestra de la llar d’avis on residia, a L’ala trencada el guionista posa el focus en Petra Ordóñez, la seva mare, una dona que tota la vida va dissimular la lesió que li impedia estirar el braç esquerre, fruit d’una brutal agressió perpetrada pel seu pare, tot just acabada de néixer, que la culpava de la mort de la seva mare durant el part.

Tot i semblar històries desgraciades, rere aquestes existències tràgiques el guió d’Altarriba i el traç de Kim exposen la realitat d’una nació sacsejada i aclaparada pel pes d’una cruenta Guerra Civil i una brutal dictadura, la del general Franco. I és que un dels relats més tràgics de la història de la humanitat transcorre al llarg de bona part del segle XX. Ho va constatar, perfectament, Art Spiegelman en una de les obres més cabdals de la història del còmic: Maus.

Així, doncs, la història dels pares d’Altarriba, com la de la majoria dels nostres parents d’edat més avançada, no és la història dels seus anhels i desitjos, sinó la d’uns esdeveniments polítics que els van passar per damunt, engolint-ho tot, estroncant vides i perspectives de futur. És la història de tots els silencis familiars que hi ha hagut al nostre país durant el darrer segle. El relat, íntim i personal, de la descoberta d’uns secrets de família ocults rere la vergonya dels vençuts i la por dels opressors. Un testimoni imprescindible per entendre la deriva històrica d’Espanya.

Aquest valor testimonial acosta L’art de volar i L’ala trencada a l’obra d’altres autors espanyols, com la del cèlebre dibuixant madrileny Carlos Giménez, autor de l’excel·lent sèrie Paracuellos –reconeguda el 1981 com a Millor àlbum al Festival del Còmic d’Angulema– o de les colpidores historietes de denúncia publicades amb Ivà a la desapareguda revista El Papus durant la Transició espanyola; moltes de les quals les podeu trobar recollides al volum España, una, grande y libre (Glénat, 2003 i Debolsillo, 2013).

Tanmateix, la mala llet i la càrrega política de les historietes de Giménez i Ivà se suavitzen en els títols d’Altarriba i Kim en favor d’un relat més íntim i quotidià, però no per això menys punyent. De fet, la quotidianitat dels personatges de L’art de volar i L’ala trencada és, precisament, el que ens els fa més propers. Aquestes biografies aterren, blanc sobre negre, les conseqüències directes de la història en majúscules. I, amb l’inconfusible traç d’en Kim, a mig camí del realisme i la caricatura, que tan bé retrata els personatges i les situacions sòrdides i marginals, realça l’embrutiment de l’època i de les penúries del front i de la postguerra. 

A L’art de volar, Antonio Altarriba Ordóñez es posa, literalment, en la pell del seu pare i ens explica la seva vida en primera persona. El fill esdevé el pare per convertir la biografia del seu progenitor en una autobiografia. Una reconstrucció històrica sorgida de la necessitat de comprendre la decisió final d’aquell home que va saltar d’una quarta planta d’una llar d’avis de La Rioja el 4 de maig del 2001.

Assistim a una reconstrucció històrica, dividia en quatre capítols, que parteix d’una mena de diari personal que el pare d’Altarriba va deixar anotat els darrers anys de la seva vida i que van permetre a l’autor descobrir una vida inconeguda del seu progenitor. Des dels orígens d’Antonio Altarriba Lope, en un petit municipi aragonès on els veïns competien amb desconfiança per la propietat de les terres, fins a la fi dels seus dies, en plena restauració democràtica, després d’ingressar voluntàriament en una llar d’avis un cop constatat que la relació amb la seva esposa ja no anava enlloc.

Entremig, la fugida del món rural cap a la capital saragossana, la proclamació de la II República, la Guerra Civil, l’exili republicà a França, la supervivència dins la República Francesa ocupada per l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, el retorn a Espanya l’any 1949 després de conèixer la mort de la seva mare i, finalment, la progressiva renúncia d’uns ideals en favor de l’estabilitat familiar amb la consegüent incubació d’una rancúnia soterrada que el va rosegar fins al final de la seva vida.

El capítol més extens, i el més notable pel que fa a les il·lustracions, és el que narra l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, durant la qual Altarriba combatre a l’Ebre i va formar part de la Centúria Sébastien Faure, un batalló d’anarquistes francesos i italians de la Columna Durruti on va anar a parar després de desertar del bàndol nacional on havia quedat enquadrat després del cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936. Tanmateix, els episodis més colpidors, emocionalment parlant, es troben cap al final del llibre, un cop el personatge retorna a Espanya i, de mica en mica, se submergeix cada cop més en una depressió profunda i sense remei. La humanitat que traspua el personatge d’Altarriba en aquests darrers compassos de la història és abassegadora.

La reconstrucció d’aquesta llarga vida de noranta anys, una recerca personal de l’autor per comprendre el passat misteriós del seu pare, esdevé la composició d’un trencaclosques que travessa tota la història del segle XX: des del nen del camp que només somiava en volar, fins al jove colpit per la guerra, la fam, els horrors i la picaresca de la dictadura feixista espanyola. Antonio Altarriba Lope, com molts altres de la seva generació, va tenir la desgràcia de no poder decidir lliurement el seu destí. Convé no oblidar-ho. Davant d’aquesta predestinació tràgica, com afirmava Yukio Mishima, l’única llibertat individual possible és la de disposar de la pròpia vida. Un final funest, però alliberador.

• 

  Antonio Altarriba, Gran Premi del 37è Còmic Barcelona

  Josep Tàssies