Som a la classe per ser feliços

Una mirada a “Ensenyar literatura catalana a l’educació secundària”, la jornada que van organitzar el Col·lectiu Pere Quart i la Societat Catalana de Llengua i Literatura

Alba Sabaté

Alba Sabaté

Escriptora i docent

M’agrada la frase del títol d’aquest article. I sé que pot semblar ingènua, naïf, més pròpia d’un sistema educatiu que posa en primer lloc l’entreteniment en comptes de l’aprenentatge. Res de més fals.

Alumnes de secundària de l’Institut Salvador Dalí del Prat de Llobregat amb magdalenes en una classe dedicada a la Recherche de Marcel Proust | Foto Alba Sabaté

M’agrada aquesta frase, repeteixo, perquè amb el som inclou mestres i alumnes, i perquè és una de les moltes que em van captivar del ponent Josep Lluís Badal en la jornada “Ensenyar literatura catalana a l’educació secundària” que aquest 12 de juliol han organitzat conjuntament el Col·lectiu Pere Quart i la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i que han coordinat Anton Carbonell, Antoni Dalmases i Francesc Foguet. I continuo, aquesta frase Badal la diu sempre als nois i noies que té al davant el primer dia de curs, sempre acompanyat pel llibre que està llegint en aquell moment, sigui el que sigui, Proust, Nuccio Ordine, o alguna de les novel·les juvenils del moment que llegeix per estar-ne al dia. És una frase que crida a l’optimisme i a la vida, una frase que obre el camí a l’aprenentatge i a l’ensenyament.

“El professor no ensenya la matèria, sinó una actitud davant la matèria”, diu Josep L. Badal

Per això he de confessar que al principi de la jornada em van tirar enrere alguns comentaris massa tendents al pessimisme sobre l’ensenyament de la literatura, a la frustració; massa enyorats d’un passat que tampoc diria que fos gaire millor que el nostre present. No ho tinc clar. O sí. I aquí m’agrada també copiar una altra frase de Badal: “El professor no ensenya la matèria, sinó una actitud davant la matèria”. Una gran veritat, oi? Òbvia, però potser no prou repetida, tampoc entre els docents. I sí que ens trobem sovint amb entrebancs com la manca d’hores i de professorat, i també amb burocràcies excessives; però sempre, al cap i a la fi, som nosaltres qui tenim a les mans que aquella hora en què parlem de literatura, en què llegim, escrivim o recitem, sigui una hora especial i diferent, irrepetible. Perquè ensenyar literatura, penso, és un regal. I aprendre’n. Literatura, i probablement totes les matèries que s’ensenyen amb una determinada actitud.

I aquesta confiança en el que significa ensenyar literatura és el que van transmetre els diferents ponents de la jornada: quatre professors (Antoni Isarch, Josep Lluís Badal, Ramon Bacardit i Marc Comadran) i una professora (Elisabet Jané). Les ponències van anar alternant propostes interessants de recursos didàctics, bibliogràfics i audiovisuals, amb altres de més específiques. Es va insistir, per exemple, en la idea de fer l’aprenentatge de la llengua a través de la literatura, d’aprofitar els recursos dramàtics a l’aula i també de treballar textos de proximitat, ja sigui en el temps o en l’espai. Em vaig apuntar amb molt d’interès L’Arxiu de la Paraula, l’emmagatzematge digital de les conferències fetes a l’Ateneu des del 1973, i sobretot la referència que va fer Comadran a una taula rodona sobre literatura catalana i la Guerra Civil en què van participar Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Maria Aurèlia Capmany i Gonçal Castelló.  

Remarco, per acabar, dues coses. En primer lloc, l’especial i emotiva referència a Jordi Castellanos que va fer Comadran, defensant el professor viu, que segueix investigant; en segon lloc, l’entusiasme que va destil·lar un comentari al xat de Jaume Aulet veient els seus antics alumnes fent ara de professors de qui ell voldria ser alumne. Llegint-lo, vaig pensar en una exalumna meva joveníssima de l’institut on treballo. Bona part d’aquest curs ha estat professora substituta de llengua i de literatura catalana. Com diu Aulet, m’hauria agradat ser alumna seva aquest any a tercer d’ESO representant uns Pastorets per Setmana Santa “perquè ens venia més de gust que fer una Passió” —em va explicar—, o presentant Hamlet deixant el Hamlet ben de banda per parlar només d’Ofèlia “perquè està bé fer-la sentir alguna vegada la protagonista d’una tragèdia de Shakespeare”.  

A la seva classe, jo hauria estat feliç. I hauria après. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació