Llengua i política (lingüística) als Països Catalans

Miquel Àngel Pradilla Cardona (1960) és un dels millors sociolingüistes del país, i ens referim al nostre país gran, als Països Catalans, aquesta realitat que tendim a negligir i  que els governs espanyols delimiten tossudament en cada pressupost com una unitat de destí en la depredació. Catedràtic de sociolingüística i membre del IEC, és nascut al Baix Maestrat, a Rossell, a un cop de pedra de la Sènia, on el País Valencià i Catalunya es troben en un territori que encara manté els lligams mil·lenaris de l’antiga Diòcesi de Tortosa.

Les seues arrels el doten d’una perspectiva privilegiada, a mig camí entre Barcelona i València, i també de Mallorca, com deia Despuig, cosa que es reflecteix a la seua obra, a La tribu valenciana. Reflexions per a una sociolingüística del conflicte (2008), De política i planificació lingüística. Mirades contemporànies a l’ecosistema comunicatiu català (2011), La catalanofonia. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística (2015) i, especialment, a la que acaba de presentar a la seu de l’IEC: Normativitat, (re) estandardització i glotopolítica. Noves mirades des de la sociolingüístiaca catalana (PUV- Universitat de València). És un títol que pot fer arrufar el nas al comú dels mortals  i desanimar el lector més eixerit, però és clar, aborda una matèria tan sensible com el futur de la llengua, però ho fa des del discurs acadèmic, perquè es tracta d’un tractat de lingüística, una obra per a especialistes, amb més de mig miler de referències bibliogràfiques, que requereix el “llenguatge de l’hampa” -com deia Adorno. “Normativitat” s’entén perfectament, “(re)estandardització” requereix un mínim esforç, mentre que “glotopolítica” ens aboca al diccionari i l’etimologia.

Feina rai, perquè la nova normativa postularia un “horitzó pluricèntric que substituiria el monocentrisme clàssic”. I recorda una dita alemanya: “El millor és sempre enemic del bo”.

 “Glotta” és la paraula grega que significa llengua i que trobem al mot “poliglota”, de forma que parlem d’alguna cosa relacionada amb la política lingüística. L’aparició del mot “glottopolitique” data de 1986 i els seus creadors,  L. Guespin i J.-B. Marcellesi, el relacionen amb Catalunya a la tercera línia de l’article fundacional, “Pour la glottoplitique”. Després de referir-se, com a bons francesos, a “l’utilité de l’action politique sur le langage”,  remarca “l’importance de cette pratique dans des pays comme le Québec ou la Catalonge” i cita Kremnitz com autoritat en la matèria. És justament Georg Kremnitz, catedràtic emèrit de la universitat de Viena, qui prologa el llibre que ens ocupa i el resumeix magníficament en dir que aborda “la redefinició contemporània de la normativa de la llengua catalana”, és a dir, la (re) estandandardització que anuncia el títol. Feina rai, perquè la nova normativa postularia un “horitzó pluricèntric que substituiria el monocentrisme clàssic”. I recorda una dita alemanya: “El millor és sempre enemic del bo”.

El llibre s’estructura en quatre parts. La primera s’ocupa de qüestions epistemològiques, del concepte d’estandardització, de la seua  aplicació al català com a llengua minoritzada i de la complexa gestió de les variacions a la lingüística germànica. A la segona part, veiem el procés d’estandardització del català en el marc temporal dels darrers quaranta anys, a més d’una aproximació al model lingüístic aplicat a l’ensenyament i una apassionant mirada a la variació lingüística a nivell històric i geogràfic. A la tercera,  s’examinen les identitats lingüístiques en un país fraccionat administrativament com el nostre. Clou el llibre una breu però interessant aproximació al (dia)sistema lingüístic portuguès i brasiler, amb les dificultats d’una governança normativa que es poden projectar sobre la nostra llengua.

El punt de partida del professor Pradilla  és el conflicte lingüístic que emana de “la dialèctica entre els dos pols en litigi -la identitat i la comunicació“. Tot el discurs es basteix, com a les velles cosmogonies, sobre la tensió dialèctica entre les parelles de contraris, llum i foscor, vida i mort, cel i terra, amor i odi. Més enllà de la identitat i la comunicació, apareixen successivament una diversitat de polaritats:  la llengua i  la parla de Saussure, la competència i l’actuació de Chomsky, l’oralitat i l’escriptura, objecte del mite platònic de Theuth, i altres dualitats com ús formal i ús col·loquial, correcció i incorrecció, descripció i prescripció, soroll dialectal i transparència comunicativa, anonimat i autenticitat, llengua dominant i llengua subordinada, estàndard i variació, genuïtat i comunicació, desestandardització i demotització, model unitarista i model polinòmic, comunitat lingüística i comunitat de parla, funció simbòlica i funció instrumental o conflictivitat externa i interna. A partir d’aquestes tensions avança el text que presenta per al lector una nova polaritat: entre la ciència i l’emoció. Perquè hi ha, d’una banda, el rigor de la ciència lingüística, però també hi ha l’emoció del parlant, especialment si pertany a una comunitat al límit de la inanició, després d’una llarga lluita per la supervivència.

La lluita per la supervivència és el signe del darwinisme en totes les seues manifestacions. En el terreny que ens ocupa, des de la nit dels temps decideix quina parla mor i quina persisteix.

La lluita per la supervivència és el signe del darwinisme en totes les seues manifestacions. En el terreny que ens ocupa, des de la nit dels temps decideix quina parla mor i quina persisteix. No cal dir que, sense el cel protector d’un estat, la supervivència es complica, perquè, l’essència de la glotopolítica és que no hi ha estats neutres: o protegeixen o destrueixen, i és obvi que aquest darrer és el cas de la nostra llengua, esquarterada entre quatre regions espanyoles i quatre estats europeus. El llibre assumeix la gravetat de la nostra situació, explora les seues causes i en proposa vies de solució que requereixen coratge i determinació. Per començar, els que ens han mancat en canviar de llengua a la primera ocasió que es presenta, inconscientment avergonyits i culpabilitzats per segles de colonització psicosociològica, com si parlar la llengua pròpia a la terra pròpia fos un acte d’impudícia, com el del pervertit a la sortida d’una escola.

L’Institut d’Estudis Catalans fa dècades que ha perdut l’exclusivitat normalitzadora, per diverses raons.

Per davall de totes les polaritats que recorren el text, hi ha la més profunda i incòmoda, la lluita entre l’esperança de revertir la situació i la desesperació davant del pas del temps que sembla acabar-se. Es tracta -diu l’autor- de participar, en el terreny discursiu, en “un procés d’estandardització que afronte de manera adequada la comunicació formal de la llengua catalana”. I ho fa amb la clara consciència que “la comesa no serà fàcil: en entorns de conflictivitat, la manca de consens és una constant”. Conflictivitat a nivell intern, entre els parlants, que sovint voreja l’autoodi, i a nivell extern, entre nosaltres/naltres/natros i ells, els espanyols, els francesos i els italians, amb la paella pel mànec i la cocció a foc lent. L’Institut d’Estudis Catalans fa dècades que ha perdut l’exclusivitat normalitzadora, per diverses raons, algunes de ben legítimes, perquè la magnífica proposta fabriana prioritza una varietat dialectal per damunt de les altres, però hi altres raons més fosques -o potser més clares-, les que, posem per cas, van dur  Zaplana a crear un artefacte com l’Acadèmia de la Llengua Valenciana, el 1998, i a desautoritzar i marginar un estament científic com l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, suspecte de col·laboracionisme pancatalanista i amb una insuportable sentor a sofre i ratafia.  És cert que, amb els anys, els acadèmics valencians han moderat les seues posicions secessionistes i s’han obert a un cert diàleg. 

L’art de la política, inclosa la política lingüística, consisteix a pactar amb l’adversari, per tal que deixi de ser-ho i poder fer junts el camí. A grans trets, aquesta és la proposta pradillana : anar “a la recerca d’una comunitat comunicativa” d’arrel policèntrica i transfronterera, perquè “el desacord pot tenir conseqüències greus, no solament en l’establiment d’una varietat formal comuna, també en la mateixa viabilitat de la llengua”. Una idea inquietant plana sobre la nostra consciència lingüística: que, des de fa mil anys, les nostres paraules ens han precedit i ens han succeït i, de sobte, la cadena es pot trencar. Aquest llibre poderós -i potser polèmic- ens ajuda a reflexionar-hi.