És el ‘totis’ una barrera contra la inclusió?

Fa un parell de setmanes, Tània Verge, consellera d’Igualtat i Feminismes, deia el següent al programa Planta Baixa: “El diccionari es queda curt a l’hora de reflectir realitats que ja existeixen i a l’hora de reflectir l’ús del llenguatge que ja estan emprant altres institucions”. Verge, per exemple, és partidària d’utilitzar “realitats vives del llenguatge” com ara totis, una fórmula que “visualitza el gènere no binari”. El debat no és nou, però el totis el revifa, l’actualitza. La lingüista Carme Junyent sacsejava aquest debat amb un article a Vilaweb: El ‘totis’: una barrera contra la inclusió. Que la llengua no inclogui una fórmula de gènere inclusiu és un símptoma d’exclusió? Incloure aquesta forma ara —sense arrelament— seria una adaptació forçada de la llengua? La llengua avança més lentament que la societat? El català té més dificultats per integrar aquests canvis? Cal buscar altres formes? El diccionari vigent ja possibilita incloure totes les realitats de gènere? Cal esperar per assumir i normalitzar aquests canvis? Hem parlat amb diferents experts lingüistes i veus implicades en el debat per saber què en pensen.

Èric Pons, intèrpret d’art dramàtic. “Crec que la llengua triga més temps del que ens agradaria a adaptar-se a les realitats que conformen el nostre dia a dia (i que potser no havíem detectat, tot i que faci una eternitat que existeixen), siguin del tipus que siguin. A mi no m’interessa la llengua, m’interessa el llenguatge, que, al cap i a la fi, és el que crea la societat, el que és útil. No em sembla un símptoma d’exclusió que la llengua no inclogui una forma de gènere inclusiu, el que sí que m’ho sembla és que qualsevol proposta per incloure aquesta forma sigui atacada en nom de la llengua. Tinc la sensació que el català és una llengua força acomplexada i, a més a més, la complexitat de la seva gramàtica pot dificultar la integració de noves formes, sobretot en la parla del dia a dia: a mi, inicialment, el totis em sonava estrany. Em sonava estrany, però, perquè se m’ha ensenyat que la llengua funciona d’una altra manera. Qualsevol canvi d’aquesta envergadura que es produeixi (suposo que) necessita d’un temps perquè es normalitzi, ja que ens costa adaptar-nos a la novetat, i encara més si és amb una cosa que estem utilitzant constantment en el nostre dia a dia. Això, però, no impedeix que la proposta sigui més o menys vàlida. Si creiem que aquesta proposta no funciona, no la rebentem: provem-ne de noves, experimentem, no creguem que la llengua és immutable. Escoltem a les persones que senten la necessitat d’adaptar el llenguatge i, per tant, la llengua; entenguem quina voluntat hi ha al darrere, i potser llavors podrem començar a treballar en una forma que equilibri la balança entre llengua i societat.

Probablement, imposar dins el sistema lingüístic una forma de gènere inclusiu que no funcioni gramaticalment o que no tingui un ús generalitzat seria una adaptació forçada, però és que de moment no he vist a ningú intentant imposar aquesta forma, i si algú ha sentit aquesta proposta com a imposició, potser hauria de revisar el motiu pel qual ho ha sentit així o ho sent com un atac personal. I aquí parlo directament de Carme Junyent, qui penso que està generant una violència terrible cap a les persones que no ens sentim còmodes amb el llenguatge regit per la llengua. Sento molta violència cada vegada que llegeixo les seves paraules i penso que existeixen maneres molt més constructives d’abordar el tema. No soc lingüista, no soc filòleg, no em pertoca a mi trobar una solució ‘oficial’. Jo utilitzo les paraules que em dona la gana, si és que aquestes em fan sentir més còmode, i si algú no m’entén, doncs ja li ho explicaré. Penso que, si tan interessada està a debatre sobre el tema del llenguatge inclusiu, potser es podria limitar a fer una proposta clara i concreta més enllà de destruir una forma creada per persones que necessitem ser anomenades per sentir que existim.”

Rudolf Ortega: “Soc del parer que aquestes fórmules són artificials, però responen a una realitat canviant i potser són inevitables. La mostra és que totes les llengües del nostre entorn tenen els mateixos problemes, i des del món de la lingüística i l’academicisme també s’hi respon en contra”

Eloi Bellés, filòleg. “Aviso, abans que res, que no tinc clara la solució —si se’n pot dir solució i si és que n’hi ha cap— al famós debat del totis —i del llenguatge inclusiu en general. És evident que forçar la gramàtica “des de dalt” costa concebre-ho com una manera de canviar la realitat “de baix”. També és veritat, però, que si el debat existeix és perquè hi ha una part de la població —i no pas menyspreable— que percep que hi ha una realitat que costa d’anomenar amb els recursos lingüístics de què ara disposem. No és un problema exclusiu del català, sinó que afecta totes les llengües d’això que en diem Occident, i segurament d’altres que no conec. M’atreviria a dir, en qualsevol cas, que crear un morfema és molt més complex que no pas crear un neologisme lèxic i que lingüísticament és més problemàtic. Per exemple, cal parlar de Totis lis periodistis, en què la i substitueix el morfema de gènere en Totes les periodistes (forma amb gènere) o bé Totis ils periodistis, en què la i substitueix el morfema de Tot(?)s els periodistes. Sembla que, en aquests aspectes més estrictament gramaticals, no hi hem pensat prou.

D’altra banda, esclar, queda el dubte de qui hauria de resoldre aquests “problemes”, si és que cal. L’IEC? L’AVL? La Consellera Verge l’altre dia es queixava, justament, que feminicidi no era al DIEC. Més enllà de l’anècdota concreta, hi va haver qui li va recordar a través de les xarxes que els diccionaris normatius —que la normativa en si— són, per defecte conservadors, i que el que fan és, justament, prescriure a partir dels usos que descriuen i observen. Per tant, si la llengua canvia perquè canvien les necessitats comunicatives, l’acadèmia ho acabarà acceptant. Mentrestant, els debats bizantins sobre la inclusió al llenguatge poden emboirar el debat real, que és justament com coi ens ho fem per canviar la societat.”

Manoly Rubio, escenògrafa. “Per començar no m’agrada el concepte d’inclusió, ja que suposa que és algú altre qui t’inclou, qui et dona permís de ser. I ser depèn, en part, de la possibilitat i potencialitat d’autoanomenar-se. És per això que en espais LGTBI fa temps que es posen en pràctica assajos lingüístics per aconseguir representar a tot el col·lectiu donat que el masculí com a genèric no funciona, en tant que amaga sota el seu paraigua tota aquella diversitat que reclama una especificitat que la diferenciï de l’expressió masculina hegemònica, d’on provenen moltes de les violències que patim les persones transfemenines i no binàries.

És hora que aquests llenguatges transcendeixin els espais on s’han gestat perquè totis tenim dret a poder existir i ser anomenades en tots els àmbits de la societat. En català ara com ara s’està declinant amb la i després de comprovar que fer-ho amb la e com en castellà ens portava sovint a castellanitzar el llenguatge. Jo no soc lingüista com per valorar que aquesta sigui la millor opció, però si crec inevitable i necessari aquest camí. Valdria més que les lingüistes professionals se sumessin a ajudar a sentir-nos representadis en la nostra llengua, perquè una cosa que està clara és que a moltíssima gent no ens representa el masculí genèric i seguirem assajant una llengua viva on ens hi reconeguem, que això acabi encaixant o no en la norma demostrarà el grau de tolerància i escolta a la diversitat de la nostra societat.”

Alba Granell, filòloga i humanista. “«Que et molesti el llenguatge inclusiu no és normal», diuen des de la Coordinadora de Polítiques per a Persones LGTBI d’Esquerra Republicana. El missatge forma part d’una sèrie on, per exemple, també hi podem llegir: «Que et molesti veure dues persones de la mà no és normal», «Insultar algú quan vas en metro no és normal» o «Que et molesti el que tinc entre les cames no és normal». Tots els missatges van acompanyats de la frase «Aturar l’odi depèn de tu». I jo em pregunto: quin odi hi ha en posar en dubte l’ús forçat de la desinència -is? Per què es confon el llenguatge inclusiu amb una modificació profunda i artificial de la llengua? Sembla que no utilitzar el totis promou la LGTBIfòbia, igual que no utilitzar el desdoblament o el femení genèric suposadament et converteix en un masclista.

Com a dona, no m’he sentit mai discriminada en un acte obert amb un benvinguts. En canvi, sí que m’he sentit incòmoda les vegades que un home ha presentat un acte amb alguna fórmula com: «Hola a totes, estic molt contenta de ser avui aquí». I comprovar com el discurs va perdent coherència a mesura que s’hi barregen el femení genèric, els desdoblaments i algun masculí plural. Per dins us confesso que no puc evitar pensar: «I què en saps, del que suposa parlar i viure com una dona?». Doncs aquesta és la sensació que tinc amb el totis. Què passarà si arriba un punt que la majoria de persones binàries s’apropien d’aquest llenguatge no binari? O com se sentiran les persones no binàries quan el poder institucional s’hagi apropiat plenament del totis, potser sense implementar les mesures polítiques que reclama el col·lectiu? Els interrogants són molts, però una cosa és clara: el totis, el totes i el tots i totes són una barrera contra la inclusió.”

Rudolf Ortega, corrector i lingüista. “Soc del parer que aquestes fórmules són artificials, però responen a una realitat canviant i potser són inevitables. La mostra és que totes les llengües del nostre entorn tenen els mateixos problemes, i des del món de la lingüística i l’academicisme també s’hi respon en contra. En aquest sentit no som cap excepció. En castellà proposen ‘todes’, mentre que en italià la proposta és ‘tutte’, però fent la -e final com la nostra vocal neutra. Vull dir que són canvis estranys, que ens poden generar rebuig, però són producte d’una situació nova, la de la visibilització del gènere no binari, i s’hi troben totes les llengües. En uns tuits que vaig fer criticava l’actitud dels lingüistes de rebutjar aquestes propostes que toquen la morfologia, mentre que estem encantats amb tot el que tinguin a veure amb la neologia.” Ortega amplia el seu raonament en aquest article publicat a El País.

Míriam Martín Lloret, lingüista. “Que la llengua no inclogui una forma de gènere inclusiu no és símptoma d’exclusió perquè la llengua no fa que el món canviï. Evidentment, els diccionaris de referència no reflecteixen amb rapidesa els canvis socials ni és aquesta la funció principal d’un diccionari. La incorporació de canvis en un diccionari és un procés lent i sempre aniran lents a reaccionar davant de canvis socials. És la societat la que va evolucionant i hi ha una realitat que existeix de fa temps (i no perquè una consellera n’hagi parlat recentment): persones que no s’identifiquen dins el binarisme (home – dona) i que busquen solucions que ens poden agradar més o menys, però no han trobat una proposta millor. És sa parlar-ne i plantejar-se la desinència en -i perquè demostrem que la llengua és viva, que hi ha un debat obert com passa en totes les llengües. Em carreguen les burles i el menyspreu que hi ha entorn del tema perquè, com sempre, qui acaba rebent és el col·lectiu més discriminat i ens falta una mica més de sensibilitat en general, però també dins del món filològic. És important tenir present que la llengua tradicionalment associa gènere amb sexe a partir del binarisme: ell és el mascle i ella, la femella. El desdoblament de gènere és carregós i no et fa més inclusiu ni més feminista, és un tapaforats mal fet, i això sí que s’ho han agenciat els polítics perquè així potser es pensen que canvien una mica el món.

Amb això no vull dir que vegi clar d’adaptar la desinència en –i amb naturalitat perquè és difícil integrar-la dins de l’estructura morfològica del català, és una innovació induïda. Però sempre estaré a favor de trobar recursos per a les persones que no se senten incloses en aquest esquema binari i caldrà veure com evoluciona l’ús d’aquesta desinència, per més reaccionaris que hi hagi. És difícil integrar-ho per sistema perquè no tenim gènere neutre com l’anglès (que, per exemple, pot ampliar el significat del pronom they per referir-se a persones no-binàries). Em consta que persones que fan servir aquesta desinència per referir-se a persones de gènere no-binari també acaben emprant el masculí genèric; és difícil aplicar-ho per sistema.

No es tracta de canviar la realitat social canviant la llengua, sinó de trobar una manera que permeti expressar-se còmodament a tothom. No tinc la solució màgica, però sí que soc partidària, cada cop més, d’intentar escriure sense marques flexives. Endavant amb les formes genèriques sempre que sigui possible (a favor de la canalla, la família, el personal sanitari, el cos d’auxiliars tècnics o la persona interessada, quan calgui). I en casos que no funcioni perquè té un ús forçat o ens allunyem del sentit, no oblidem que el masculí genèric sempre és inclusiu quan diem, per exemple, que el lector descobrirà grans personatges.”

Marta Roqueta: “En el moment en què hi ha persones que utilitzen aquest marc de referència, aquesta paraula, aquest marc existeix. La llengua està al nostre servei. Si nosaltres decidim incloure aquesta fórmula, la llengua s’ajusta. És una eina que ens serveix a nosaltres”

Marina Massaguer, filòloga i sociolingüista. “És una qüestió en la qual, sincerament, no crec que haguem d’invertir més energia perquè sovint aquests debats acaben sense portar enlloc (tant de bo que els canvis en les formes portessin a canvis estructurals, però el procés funciona més aviat a la inversa). Considero que, en un aspecte com aquest, el rol dels que ens dediquem a estudiar fenòmens sociolingüístics ha de ser més d’observadors que no pas de prescriptors. És a dir, la nostra funció hauria de ser observar què fan els parlants, descriure-ho i intentar explicar per què es produeixen aquests canvis lingüístics, no pas jutjar-los. Sense la perspectiva del temps, no podem saber si aquests intents per canviar els usos lingüístics tindran alguna mena de conseqüència en el futur, però en qualsevol cas a mi em sembla bé que els parlants s’apropiïn la llengua i la utilitzin com els sembli millor. La meva opció particular, com a parlant, és continuar fent servir el masculí genèric en la majoria de casos. El problema és que ara la Conselleria de Feminismes, i altres administracions i també molts partits polítics, s’han intentat apropiar d’un procés que en bona mesura havia començat “de baix a dalt” (en moviments feministes i LGBTI+). Aquesta apropiació institucional desvirtua el procés perquè el passa pel filtre de la regimentació —per exemple, algunes administracions condicionen l’atorgament d’ajuts i subvencions a l’ús, per part de les entitats, de l’anomenat “llenguatge inclusiu”. Això és contraproduent perquè genera (més) resistències entre aquells que són partidaris acèrrims del masculí genèric en tots els casos i difícilment suma complicitats més enllà dels que ja estan convençuts d’entrada. Aquest èmfasi en les formes per part de les institucions i els partits sovint és una manera d’emmascarar la seva incapacitat per solucionar els problemes estructurals que porten a les desigualtats.”

Isaias Fanlo, acadèmic, escriptor i expert en teoria queer. “No puc endevinar el futur i no tinc ni idea si les formes neutrals acabaran arrelant en l’ús habitual del català, ni si esdevindran norma. A mi no em molesta gens que es facin servir, tot i que quan escric, la meva estratègia és una altra: miro de fer servir fórmules neutrals ja existents, per exemple. O alterno l’ús del masculí i del femení en un text, tot i que això, en soc ben conscient, no inclou les persones no binàries. El que sí que vull dir és que, si no tenim cap problema en escriure e-mails, fer-nos selfis, o parlar del hype de torn, però en canvi ens molesta que algú parli de “totis lis catalanis”, potser el problema no són els canvis, sinó el motiu d’aquests canvis. El que em fa l’efecte és que d’aquí no gaire, com ja està passant a altres llocs, hi haurà molta més gent que s’identificarà com a no binària, i que el binarisme del llenguatge quedarà manifestament obsolet. I ens hi haurem d’adaptar, i aquesta adaptació, de vegades, serà violenta perquè, massa sovint, som resistents als canvis.”

Marta Roqueta, investigadora de la UOC especialitzada en feminismes. “No necessàriament és un símptoma d’exclusió. És simplement que la llengua —per les seves característiques morfològiques i pels seus usos socials— no està preparada per descriure una realitat que, si bé no és nova, cada vegada té un pes més important en la societat. La idea d’adaptació forçada de la llengua em grinyola per la simple idea que la llengua s’adapta a les necessitats d’uns parlants. Si uns parlants tenen una necessitat, la llengua s’hi adapta. Som els parlants els qui fem la llengua. Que no hi ha un arrelament? Depèn. En el moment en què hi ha persones que utilitzen aquest marc de referència, aquesta paraula, aquest marc existeix. La llengua està al nostre servei. Si nosaltres decidim incloure aquesta fórmula, la llengua s’ajusta. És una eina que ens serveix a nosaltres. La raó per la qual el català té més dificultats per integrar aquests canvis són purament sociopolítiques. No és un problema pròpiament de la llengua, sinó de la comunitat de parlants en català i de les institucions catalanes. Per culpa de la colonització lingüística espanyola, les institucions catalanes van haver de normativitzar molt la llengua. Això ens ha servit per lluitar contra la colonització, però a la vegada ha fet que la llengua catalana sigui molt rígida, que hagi de passar per una certa autoritat epistèmica de les institucions perquè els canvis siguin acceptats.”