Catalans i/o catalanes? L’altra consulta

És un debat encès, conduït sobretot per dones que no s’acaben de posar d’acord. Les lingüistes tendeixen a defensar el genèric masculí per referir-se a tot un col·lectiu. En canvi escriptores com Mercè Ibarz o Montse Barderi s’hi manifesten en contra. Per què no desdoblar el gènere si dient catalans no ens hi incloem tots? O tots i totes… com vulgueu.

Les observacions de Carme Junyent, lingüista i directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, són contundents i clares. En un article publicat a Vilaweb aquesta setmana, Junyent demanava al president Mas que no la discriminés com a dona. “Si desdoblem és perquè creiem que es tracta de categories diferents. President: de veritat creu que les catalanes no som catalans?” La interpel·lació al president s’estén al terreny personal: “Pel que sé, vostè té tres fills, entre els quals hi ha, almenys, una noia. Estic gairebé segura que vostè, quan li demanen quants fills té respon que tres, i no pas ‘tres fills i filles’. Encara més, és impossible que vostè tingui ‘tres fills i filles’. I, continuant en el terreny personal, vostè sap francès. No s’ha preguntat mai com és que en aquesta llengua no hi ha arribat la plaga del ‘llenguatge no sexista’? Per què això només ha passat en català, castellà —i, darrerament, en gallec— i en cap més llengua romànica?”

L’article de Carme Junyent ha tingut dues respostes. Una resposta lateral però contundent per part de Mercè Ibarz, que ahir publicava a El País un article titulat Invisibles en què lamentava la nul·la presència de dones en el cicle de conferències que se celebra aquests dies al Museu d’Història de Catalunya (MHC), titulat Els invisibles, intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit. “El cicle consta de divuit evocacions històriques de moltes altres personalitats. Ni una dona”, lamentava Ibarz.

“No hi ha modernitat sense dones, dispenseu la sentència però la cosa funciona així”, diu Ibarz “A la història li falta com a mínim la meitat, ho sabem, però quan s’entra al segle XX, que també deu molt a les sufragistes del XIX, si no es consideren en el conjunt les cultures de les dones és que estem davant una proposta caduca, envellida, sense buf. Una proposta sense credibilitat”. Ibarz cita el dietari de Maria Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys (Empúries), quan diu: “No és la meva anul·lació individual el que em crea resistència invencible: és l’anul·lació de la Feminitat davant la Masculinitat, l’anul·lació simbòlica, l’absència del Sentit de la Diferència que implica, a favor d’U-masculí-totalitari”. Segons Ibarz, “el capital femení de visibilitat està entre vosaltres a un interès més baix que els diners. Zero, diguem-ne.”

Montse Barderi també ha respost a l’article de Carme Junyent des de Núvol amb un article titulat ‘Catalons i catalines abans que catalans’. “Certament, un text que ha de doblar constantment el gènere fa de mal llegir, però hi ha fórmules per anar treballant, com ara el poble, la ciutadania o l’alumnat que juntament amb un, de tant en tant, catalans i catalanes ens poden ajudar a redactar un text àgil i efectiu. Amb el temps qui sap si podrem anar més enllà i inventar fórmules com fer servir el masculí i el femení en diferents ocasions en un mateix text sense vulnerar-ne la cohesió ni la coherència”. Barderi considera que dir homes i dones no significa separar en dos el que de fet és un de sol. “Més aviat parlaria de la fagocitosi de l’un per l’altre. Ja fa massa temps que ens venen la moto que l’ésser humà universal es manifesta a través de menys del 50% de la població, i ja no ens creiem que una meitat representi el món i l’altra meitat només representi quatre arreplegades”. Barderi també cita Maria Mercè Marçal, que va deixar escrit: “No sóc un home, encara que normalment se’m pretén incloure dins de frases de l’estil de tots els homes són mortals i, tot i que jo no sigui immortal, no m’hi sento inclosa. Tampoc no sóc un pare, tot i que l’Associació de Pares d’Alumnes de l’institut on va la meva filla em vulgui fer sòcia. Tampoc no sóc un escriptor, ni un lector. En aquest cas no sóc tan coherent, perquè sóc de l’Associació d’Escriptors i llegeixo molts llibres en els quals se m’adrecen com a lector. De tot això es pot deduir que no he generat pell d’elefant davant del sexisme en el llenguatge i que qualsevol tipus de sexisme em continua punxant.”

Som davant un debat que per a alguns ja està superat i per a d’altres tot just acaba de començar. Segons els gramàtics, cal respectar una convenció lingüística estesa arreu que ens ha permès d’entendre’ns des de fa segles. “President, no ens discrimini, si us plau: les catalanes també volem ser catalans” diu Junyent. “I, en cas que els arguments lingüístics no li semblin prou sòlids, ben segur que sap que un document acordat per l’Institut d’Estudis Catalans, el Parlament, la Direcció General de Política Lingüística, l’Institut Català de la Dona i la Universitat de Barcelona, entre més, diu que quan diem ‘catalans’, les catalanes hi són incloses”, diu Junyent, que parla des de l’autoritat que li dóna un establishment no exclusivament masculí.

És probable que el desdoblament sistemàtic no sigui el recurs més eficaç ni econòmic per subvertir un statu quo que no facilita la visibilitat de la dona, ni dóna el mateix espai a homes i dones en l’espai públic. Per als qui lluiten contra aquesta inèrcia històrica, el llenguatge és l’expressió simbòlica d’una violència real, un símptoma més i un dels més importants. Per a lingüistes com Junyent, en canvi, el desdoblament és només el símptoma d’una hipocresia. Tal vegada la malaltia no es cura corregint el símptoma, sinó atacant el mal d’arrel. @IsidorMarí ho ha formulat de manera molt succinta a Twitter: “Canviar la realitat pot modificar el discurs. Canviar el discurs pot camuflar la realitat”

El debat és obert. Esperem les vostres aportacions.