Festes de moros i mores i cristians i cristianes

29.11.2014

En la nostra llengua –i en moltes altres llengües també– el gènere gramatical que tradicionalment –i jo considere que indegudament– anomenem masculí és el gènere no marcat, és a dir, el que habitualment no du cap marca morfològica específica que el distinguisca. Aquest gènere no marcat s’usa per a denominar persones o animals, independentment que el seu sexe siga masculí o femení. Si dic “he menjat arròs amb conill”, l’arròs igual pot haver estat guisat amb un conill que amb una conilla. Si dic “a mi m’agraden més els gossos que els gats” vull dir que m’agraden més els animals de l’espècie Canis familiaris que els de l’espècie Felis catus, independentment que siguen mascles o femelles. En canvi, el gènere gramatical femení, quan s’aplica a persones o animals, sí que s’empra només per als individus de sexe femení. Si dic “a mi m’agraden més les gosses que les gates” queda claríssim que parle només d’animals de sexe femení. Diem que el gènere femení és el gènere marcat perquè en les paraules flexionals, com ara gat, gos, xiquet, porter, conill, etc., el femení du una marca morfològica específica –la terminació a– que l’identifica precisament com a femení, mentres que, pel contrari, el gènere masculí normalment no en du cap.

Moros i cristians a Granollers

Moros i cristians a Granollers

En la nostra llengua, per a referir-nos a un col·lectiu humà format per hòmens i dones sempre hem usat el masculí plural. Si diem els treballadors de tal fàbrica, ens referim al conjunt de persones que hi treballen, tant si són de sexe masculí com si són de sexe femení. Sempre s’ha dit, per exemple, els alcoians, i tothom ha entés perfectament que es parlava del conjunt de persones d’Alcoi, independentment de quin fóra el seu sexe. Actualment s’ha posat de moda dir coses com ara “treballadors i treballadores”, “ciutadans i ciutadanes”, “professors i professores”, “xiquets i xiquetes”, “tots i totes”, etc. Els que ho diuen d’eixa manera ho fan perquè pensen erròniament que “treballadors”, “ciutadans”, “professors”, “xiquets” i “tots” són paraules que es referixen únicament i exclusivament als mascles de l’espècie humana i que, per tant, les dones queden, o bé marginades, com si no existiren, o bé subordinades als hòmens. S’equivoquen completament perquè no saben o no tenen en compte que el mal anomenat gènere masculí no és en realitat masculí, sinó, simplement, no femení. Si un matrimoni jove va a viure al pis del costat de ma casa, quan l’hauré conegut puc dir, per exemple: “He conegut els nous veïns. Són molt simpàtics”. ¿És possible que hi haja algú que diga una cosa tan estrambòtica i inversemblant com: “He conegut el nou veí i la nova veïna. Ell és molt simpàtic i ella és molt simpàtica”? Evidentment, això no ho diu ningú perquè és una cosa absurda. Sempre s’ha preguntat: “¿Quants fills tens?” I la resposta pot haver sigut: “En tinc cinc: dos xics i tres xiques”. Ningú ha preguntat mai: “¿Quants fills i quantes filles tens?”.

Seria més adequat que anomenarem gènere específic al que ara anomenem gènere femení (perquè, quan s’aplica a persones o animals, aquest gènere és específic del sexe femení) i gènere inespecífic al que ara s’anomena gènere masculí (perquè, quan s’aplica a persones o animals, aquest gènere no és específic de cap sexe). De tota manera, els gramàtics haurien d’estudiar profundament aquesta flexió nominal que anomenem gènere, que és conseqüència de les antigues declinacions llatines i que no està relacionada amb el sexe, i haurien de pensar en una denominació alternativa. En aquest cas, el nom sí que fa la cosa. El professor Abelard Saragossà reflexiona sobre açò en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular.

Ara és moda dir que això de “treballadors i treballadores” és “políticament correcte”, expressió que no sé què significa. Però sí que sé que dir-ho d’eixa manera és “lingüísticament inadequat” perquè va en contra de les estructures més bàsiques de la nostra llengua i la perjudica molt seriosament. La gent associa, equivocadament, “gènere gramatical masculí” amb “sexe masculí” i això és totalment fals. Una cosa són els gèneres gramaticals i una altra cosa ben diferent el sexe de les persones o dels animals. La gent confon els dos conceptes i per això parlen de “violència de gènere” quan haurien de parlar de “violència de sexe” per a expressar la idea que els hòmens actuen violentament contra les dones. Jo, quan sent això de “violència de gènere” sempre em ve al cap que el gènere epicé ataca de manera brutal el gènere ambigu o que el gènere comú es llança com una bèstia salvatge sobre el gènere neutre.

Si seguírem aquesta moda absurda, les festes de moros i cristians, tan populars a Alcoi i altres moltes poblacions valencianes, hauríem d’anomenar-les festes de moros i mores i cristians i cristianes ja que si una persona diu “alcoians i alcoianes” i, a continuació, diu “festes de moros i cristians”, això implica que eixa persona no es partidària de la participació de les dones en la festa perquè, si considera que “alcoians” es referix només als hòmens, “moros i cristians” també s’ha de referir necessàriament només als hòmens i, per consegüent, exclou la dona de participar en la festa. I si eixa persona sí que n’és partidària i, malgrat ser-ho, ho diu així, aleshores parla d’una manera totalment incongruent, sense gens de coherència lingüística. Confie i espere que tothom tinguem trellat i que el sentit comú i l’amor a la llengua faça que actuem dignament i que no caiguem en el parany de dir una cosa tan absurda, tan postissa, tan ridícula i tan cursi com festes de moros i mores i cristians i cristianes.

En fi, confie que puguem continuar dient tothom per a referir-nos a totes les persones, siguen mascles o femelles, i no aparega cap il·luminat que ens diga que cal dir tothom i totadon.

5 d’octubre del 2009. Article publicat en el número 72 de la revista Llengua nacional (3r trimestre del 2010)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

24 Comentaris
    • I tant! Sort que en una mateixa setmana han sortit aquest article i el de la Carme Junyent en la mateixa direcció!!

  1. La lingüística defensa que el gènere de les paraules és arbitrari. Em sembla que no és necessari cursar una carrera de lletres per posar-s’hi d’acord: amb més o menys enginy, tots podem arribar a la mateixa conclusió. Així, a ningú se li acudiria pensar que una taula o una cadira són objectes de càrrega femenina: són objectes, i punt. Per què hi ha parlants que es refereixen «al» dolor, mentre que per a altres és «la» dolor? És perquè uns associen el dolor amb l’home, mentre que els altres consideren que la dolor és una dona? Per a mi, lo dolor és lo dolor, un sentiment que, com la resta de sentiments, és difícil d’explicar, però molt fàcil d’identificar en lo moment que el patim. Potser m’he equivocat durant tota la vida i des de menut hauria d’haver posat una cara, masculina o femenina, al dolor.
    Com assenyala l’autor d’este article, lo gènere «masculí» (a què també podríem anomenar «gènere inespecífic» per no ofendre sensibilitats) és el que utilitzem per defecte. L’he emprat durant tota la vida, sense cap mena de remordiment. Potser sóc un discriminador i un sexista, i hauria de complir el deute moral de flagel·lar-me cada matí per haver ofès durant tants anys el col·lectiu (o «la col·lectivitat») de dones de tot lo món.
    Però no em flagel·laré.
    No em flagel·laré: seguiré «discriminant» les dones, a través del llenguatge, com he fet durant tota la vida. Per contra, seguiré lluitant contra aquells problemes, potser menys transcendentals, potser més trivials, que sí que produeix el sexisme: la incapacitat dels tribunals de repartir una justícia «justa» als maltractadors, les dificultats que (encara) tenen les dones a l’hora de trobar una feina i una retribució digna, etc.
    La pretensió que la llengua és sexista segons los arguments que tantes vegades hem sentit és ridícula, i no només és ridícula: amb l’obsessió d’enfrontar-se a enemics invisibles, ens descobrix una càrrega de forta discriminació sexual. Ara bé: com a defensor natural de la llibertat individual, em sembla bé que cadascú face servir la llengua com crega convenient. Al cap i a la fi, la llengua té delit de llibertat i no es posa pals a les rodes.

  2. Em sembla molt encertat això d’anomenar gènere específic i gènere inespecífic. Així ens traiem el llast d’identificar el gènere amb el sexe i amb una mica de sort acabem amb aquesta moda tant absurda del desdoblament.

  3. Molt d’acord amb lo que dius, Eugeni. Quan lo políticament correcte obliga a la incorrecció lingüística acaba per fer malbé tot, política i llengua.

  4. Magistral, com sempre. Gràcies! Com a professor puc dir que és justament a l’ensenyament on potser s’ha caigut més en aquest parany. Possiblement sigui perquè en l’àmbit educatiu, mentre que abans se li atorgava una funció merament conservadora i repetitiva, de manteniment del statu quo social ara se li suposa una funció més transformadora de la societat. Caminar cap a una igualtat de sexes és un objectiu, però ja se sap, que a vegades hi ha més papistes que el Papa… (O papisses?).

  5. Compartixc Totalmentel raonament i les conclusions. Del que no estic stanegur és ue a la formulació dels llenguatges i sobretot la regulació gramatical, els filòlegs no fossin influènciats pel predomini aleshores de l’home i la sobordinació de la dona.

    • Aleshores i ara. Si convenim que els gèneres gramaticals no existixen, ¿per què no comencem per canviar el nom a eixa concordança dels articles i les paraules? I, pitjor encara, ¿per què continuem fent servir una terminologia sexista, si es suposa que no té cap fonament? Perquè la rutina és masclista i sí que hi veu un valor.

  6. Molt ben trobat, i més clar que l’aigua!
    Per cert, en italià, de la violència de gènere, se’n diu “violenza contro le donne” (‘violència contra les dones’): una denominació amb seny, si més no; tot i que l’ideal, és clar, seria no haver-la d’anomenar de cap manera…

    • A Itàlia, i a tota la literatura anglesa. D’acord amb la definició que es fa a Espanya de “violència de gènere”, el terme angles amb aquesta definició es “violence against women”. De fet, existeix el terme “gender based violence”, però la seva definició és diferent del que aquí anomenem violència de gènere.

  7. Excel·lent article, Eugeni! Dissortadament hi ha persones a qui mai convencerem. I què caldria dir dels nous mots professorat, alumnat, funcionariat, ciutadania, etc, cada dia més freqüents, i que hi estan relacionats?

  8. Estic absolutament d`acord, tant és així que tampoc ningu diu : telefonisto, telegrafisto, periodisto, poeto, electricisto, etc. etc. També hi ha un altre error que ara és veu molt al dir Jueza, perquè si diem Jueza, hem de dir Juezo, no ? i el correcta és dir : El Juez i la Juez

  9. A la Catalunya del Nord servem el gènere femení als mots acabats per – or (dolor, color), diem El sang o La sang, El pols (per la pols) etc

  10. Molt ben raonat. No sempre és fàcil d’explicar el que és evident! i l’exemple dels moros ho fa clarivident.
    Enhorabona

  11. Eugeni tens tota la raó. En memòria de Joan Solà, amb qui sovint enraonava sobre açò, reportaré un parell d’exemples ben significatius que evidencien la ridiculesa d’aquestes duplicacions: “Eixos són els regals que els pares han portat de l’Índia”. “Hillary Clinton és un dels millors advocats nord-americans”, perquè si dic “advocades” no dic el que vull dir perquè em referiria només a les dones, quan, en realitat, em referia al conjunt d’eixos professionals, tant als hòmens com a les dones.

  12. No està demostrat que els canvis en la llengua produeixin canvis en la societat. En canvi, està demostradíssim que els canvis en la societat produeixen canvis en la llengua. Deixemn de marejar perdius i dediquem les nostres nergies als canvis socials, sisplau!

    • Unes matisacions sobre els fets no constatats.

      Hi ha una cosa que es diu programació neurolingüística: canvia el comportament de les persones i, per tant, canvia la societat.

      Quan fas servir els tractaments de respecte, canvies la llengua, el comportament i, per tant, la societat.

      Si en lloc de parlar en valencià, parles en castellà, canvies la llengua, la percepció de les persones i, per tant, la societat.

      Si deixàrem de dir «gènere gramatical» i «gènere masculí», que són conceptes erronis, deixaríem de vore-hi discriminació morfològica i podríem atendre amb més intensitat la discriminació sexual.

  13. Quan el Sr. Eugeni S,. Reig afirma que les persones que utilitzen els dos termes de gènere, quan es parla de col·lectiu humà, “pensen erròniament que són paraules que es referixen únicament i exclusivament als mascles de l’espècie humana i que, per tant, les dones queden, o bé marginades, com si no existiren, o bé subordinades als hòmens” no està acertat. No es pensa que es faci per excloure la dona sinó en una utilització sexista de la llengua. Tot deriva del fet que venim i vivim en una societat patriarcal i la llengua n’és una manifestació molt evident, res és neutre.

  14. Em dic Maria Teresa Bertran Rossell (com a escriptora Teresa d’Arenys). Fa temps que em molesta i em preocupa la imposició político-religiosa de duplicar en femení. No tant pel que té de desdoblament arbitrari i carrincló que entrebanca textos i discursos, sinó perquè comporta una subtil exclosió de les dones a nivell conceptual. Aquest tracte no sols ens exclou de l’art, la ciència i el pensament sinó de l’altra vida. Com es pot introduir en la litúrgia la falca “germans i germanes” a tort i a dret, seguit de “preguem pels nostres difunts”. ¿Significa que les dones difuntes no compten per a l’Església?
    ¿Ens donen peixet i no ens n’adonem? ¿Ens tenen per incapaces de defensar la llengua materna com havíem fet sempre i ens ho prenem per una galanteria?

  15. Enhorabona per l’article. Molt ben raonat des del punt de vista de la teoria lingüística. No és l’únic que ha tractat la qüestió, però és bona la insistència. Costarà eliminar aquest hàbit, que segurament desapareixerà per cansament. Els qui mantenen aquesta pràctica ho deuen fer per no semblar masclistes. L’usen com a bandera cvontra el masclisme. Observareu que és molt freqüent entre els polítics i el clergat progressista. A un predicador (baró) li vaig sentir dir: “nosotras y nosotros”.

  16. Bon dia,
    Una teoria molt bona i ben explicada. Dissortadament errònia. Prou estudis s’han fet per a demostrar que el mal anomenat gènere neutre (ara ens inventarem dir-li específic?) serveix per a tot. Com molt bé explica Eulàlia Lledó, si en una classe la mestra o el mestre diuen “els nens que hagin acabat la feina poden sortir al patí” la canalla haurà d’entendre que està parlant de tots: nens i nenes. En canvi, si el que es diu és “els nens que vulguin formar part de l’equip de futbol, que ho diguin”, les nenes hauran de saber que el tema no va per elles.
    Totalment d’acord que hi ha mesures per a tot però també cal ser hàbils i buscar, i trobar, paraules amb gènere neutre de veritat. Un pot dir perfectament “he conegut la nova família veïna, són persones molt simpàtiques”… O resulta massa esforç? D’altra manera correm el risc d’empobrir el llenguatge i fer ben poc visible la flexibilitat que té.

  17. Tal com diu Eugeni, en això del gènere i les modes hi ha moltes absurditats, començant per dir-los gènere, masculí i femení si no són ni una cosa ni l’altra, ni n’hi ha cap que siga marcat i cap sense marcar: si són declinacions no són gèneres sense marca.
    A partir d’ahí, certament, no sabem com haguera anat la llengua si no haguérem hagut de fer vore que les dones van arribar en algun moment a ser persones i ciutadanes. Però, en tot cas, evitar el llenguatge sexista no sempre és complicat i ridícul de la mateixa manera que a voltes (encara que en siguen moltes) el llenguatge (el comportament i la mentalitat) sexista és assumit com a normal, neutre. Un «tots i totes» no equival a un «Ell és molt simpàtic i ella és molt simpàtica» llevat que ho posem tot en el mateix sac.