Catalons i catalines abans que catalans

Montse Barderi respon a l’article Carta oberta al president Mas, de Carme Junyent publicat ahir a Vilaweb, en què la directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades carregava contra el desdoblament de gènere i interpel·lava així a Artur Mas: “President, no ens discrimini. Les catalanes també volem ser catalans”.

Les qüestions de llengua són controvertides i les excepcions són tantes que sovint esguerren les regles. Amb el tema del sexisme passa una mica el mateix, la llengua fa molts anys que reflecteix una realitat i de sobte no pot reflectir l’emancipació i la visibilitat de les dones.

Certament, un text que ha de doblar constantment el gènere fa de mal llegir, però hi ha fórmules per anar treballant, com ara el poble, la ciutadania o l’alumnat que juntament amb un, de tant en tant, catalans i catalanes ens poden ajudar a redactar un text àgil i efectiu. Amb el temps qui sap si podrem anar més enllà i inventar fórmules com fer servir el masculí i el femení en diferents ocasions en un mateix text sense vulnerar-ne la cohesió ni la coherència. Sabem que no serà fàcil, només hem de recordar els problemes que va tenir Maria-Mercè Marçal quan va proposar el/la poeta en comptes de poeta i poetessa.

El que sembla clar és que la llengua no pertany a cap acadèmia, és de les persones que la parlem i la usem, com ho demostren fins i tot els diccionaris quan incorporen canvis motivats per les pràctiques i usos. La llengua no pertany a qui l’analitza i en determina l’ús correcte, n’estudia les estructures o l’origen històric dels mots.

No crec que dir homes i dones signifiqui separar en dos el que de fet és un de sol, més aviat parlaria de la fagocitosi de l’un per l’altre. Dels superlativament masculins que tan bé explica Mercè Ibarz en un article publicat a El País i que moltes vegades no admet cap dona. Ja fa massa temps que ens venen la moto que l’ésser humà universal es manifesta a través de menys del 50% de la població, i ja no ens creiem que una meitat representi el món i l’altra meitat només representi quatre arreplegades.

Creiem que el llenguatge no és neutral, no és innocent, i quan ens canten oh benvinguts, passeu, passeu és per no acabar d’entrar mai a la casa de tots (i totes) que és el llenguatge. Voldria recuperar unes paraules de Maria-Mercè Marçal, aparegudes en una entrevista realitzada per Elvira Altés al diari Avui el 13 de gener de 1995:

“No sóc un home, encara que normalment se’m pretén incloure dins de frases de l’estil de tots els homes són mortals i, tot i que jo no sigui immortal, no m’hi sento inclosa. Tampoc no sóc un pare, tot i que l’Associació de Pares d’Alumnes de l’institut on va la meva filla em vulgui fer sòcia. Tampoc no sóc un escriptor, ni un lector. En aquest cas no sóc tan coherent, perquè sóc de l’Associació d’Escriptors i llegeixo molts llibres en els quals se m’adrecen com a lector. De tot això es pot deduir que no he generat pell d’elefant davant del sexisme en el llenguatge i que qualsevol tipus de sexisme em continua punxant.”  També cal recordar el poema de Muriel Rukeyser (1913-1980)

Mite

Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que
feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella.
“Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí,
dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar.
L’home. No en vas dir res, de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’hi inclou la dona
també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

(Traducció de Montserrat Abelló, Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Ed. Ausa. Sabadell, 1993)

Per a elles, i per a nosaltres, preferim la forma catalons i catalines, que li feien dir divertidament a l’imitador d’en Montilla, que la forma catalans, perquè allà hi ha una incorrecció nominativa, però hi seguim sent; en canvi ja fa massa temps que amb la història que ens inclouen, simplement desapareixem. Seguirem buscant, però no tornarem enrere.