Erxart Casas, el millor homenatge al bluesman Amadeu Casas

La 27a edició del Festival de Jazz de Figueres arribava al dia de la seva cloenda amb una aposta que personalment he anat trobant a faltar en molts festivals i sales. Quan vaig parlar amb els organitzadors del Festival mesos abans que comencés l’esdeveniment, em van explicar que el concert que clouria l’edició d’enguany seria “Fins Aviat, homenatge a Amadeu Casas”. No em va costar gens comunicar-los que hi volia anar i que, com sempre, agafaria la càmera: la meva Cànon, que ja no podria capturar l’Amadeu i la seva guitarra, però que serviria per poder fer-li un homenatge particular.

Amadeu Casas, d’entre els milers d’atributs, articles i lloances que va anar acaparant durant el transcurs dels seus anys musicals, va significar per a mi —juntament amb la Big Mama, Montse Pratdeseba— la porta d’entrada al món del blues. Per aquest motiu, el concert de cloenda del festival em donava l’oportunitat de tancar una mica el cercle i acomiadar l’Amadeu com es mereixia i no podia haver imaginat mai.

El concert es va fer a l’Auditori Caputxins de Figueres, un marc còmode i alhora amb bona acústica. La banda va ser composada pels amics i ja components de la banda de l’Amadeu: Gabriel Mastronardi als teclats, Matías Míguez al baix, Salvador Toscano a la bateria, Joan Pau Cumelles a l’harmonica, Erxart Casas a la guitarra i veu i la presència de Quico Pi de la Serra.

La veu d’Erxart Casas, filla d’Amadeu Casas, va inaugurar el concert cantant i tocant la guitarra amb “Quan te’n vas no brilla el sol”. Va versionar el famós estàndard “Ain’t no Sunshine” que interpretava Bill Withers i que es va convertir en un estàndard del blues i el soul. Una declaració d’intencions imponent. Després de prop d’un any i mig de la mort del seu pare, l’Erxart s’encarava com a solista d’un concert gens senzill de gestionar emocionalment sobre el bluesman català.

Va prosseguir amb “Fa tant de temps”, “Mar de dubtes” i “Lido”, la intèrpret ho va acompanyar amb l’explicació d’alguna anècdota del seu pare i el cinema que va propiciar aquesta darrera cançó. El repertori de la nit va transitar per l’obra del bluesman català, fent èmfasis en els poemes musicats d’en Carles Fages de Climent.

Pel que fa a la banda, l’harmònica de Pau Comelles es va erigir com el gran escuder de la veu d’Erxart Casas, que va regalar la seva particular veu i el seu bon tecnicisme amb la guitarra a les mans. Un concert que va anar de menys a més, en què també cal destacar el baix de Matías Míguez.

Cap a la part final el concert va fer un petit tomb, amb una peça interpretada per l’Erxart sola que va donar pas a la presència a l’escenari d’en Quico Pi de la Serra, que acompanyat només d’en Pau Comelles, va interpretar dues peces per recordar el seu gran amic Amadeu.

L’homenatge a l’Amadeu Casas va cloure amb la interpretació de “Sempre somniem” i el bis “Je t’aime a la folie”. Un concert que va molt més enllà del seu repertori i les seves condicions, que van ser totes perfectes. Feia vertadera falta per tenir un molt bon record del bluesman català i així poder seguir recordant-lo amb les seves cançons. Cosa que van fer amb gran talent, perfecció i emoció la seva banda, els seus amics i especialment la seva filla Erxart, amb una gran veu i unes exquisides mans a la guitarra. Una part del futur del blues a Catalunya és seu, no en tingueu cap dubte.