Alta mar

Fins no fa gaires anys, un dels veïns més il·lustres del paisanatge musical de Barcelona era el cordista sard Paolo Angeli, inventor i intèrpret de la guitarra sarda preparada, un curiós instrument a cavall, diguem-ne, del violoncel i la guitarra, i amb adminicles de tota mena; una autèntica baluerna sonora de la qual avui només hi ha dos exemplars al món: la que toca el mateix Angeli i la va que construir pel seu admirat Pat Metheny.

A les mans d’aquest músic de Palau —un poble situat a l’extrem nord de Sardenya—, la guitarra sarda preparada esdevé una autèntica capsa de sorpreses. La música d’Angeli és inclassificable, amb elements que van del rock progressiu al jazz d’avantguarda, passant per la cultura tradicional del nord de Sardenya i altres indrets de la Mediterrània i, fins i tot, amb picades d’ullet al flamenc —sense ser en cap cas un artista flamenc, adverteix —; de Fred Frith, amb qui ha compartit taules, a Giovanni Scanu, un dels seus mestres, passant per un fotimer d’artistes i escoles de tots els punts cardinals.

Paolo Angeli entra també dins la categoria de músic experimental, és a dir, de creador enginyós de sonoritats, volums i estètiques sorprenents; i també en la d’improvisador, amb recorreguts espontanis, peces i climes concatenats, barrejats amb desimbolutura; com un vaixell navegant a la deriva, o un viatger travessant paisatges onírics. Així i més va ser el concert que va oferir al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), el passat 6 d’abril, organitzat per l’Associació de Sards de Catalunya —Assótziu de sos Sardos in Catalugna— i que va constituïr la segona visita d’Angeli a la ciutat, d’ençà que viu a València —la primera fou a La Mercè de 2022.

Quan vivia a la capital catalana, molts encara recorden les acutacions d’Angeli en indrets com ara La Iguana, el Jamboree —sol i amb Louis Sclavis—, Robadors 23, on va estrenar la Piccola Orchestra Gagarin, el magnífic trio que completava amb Sasha Agranov, al violoncel, i Oriol Roca, a la bateria —i que va comptar amb col·laboradors com la cantaora Mariola Membrives, al Ciutat Flamenco 2018—; o al Círcol Maldà, on va actuar a duet amb el bateria Hamid Drake, en l’enyorada Temporada Arco Y Flecha; o amb el seu paisà Antonello Salis, pianista i acordionista, a la Fundació Miró, al Grec 2008, o, també a duet, amb Fred Frith, en una sessió que va tenir lloc al CAT l’any 2009. De fet, al mateix equipament gracienc, Paolo Angeli va debutar a Barcelona. Fou en el marc la sisena edició del Dispositiu LEM, l’any 2000, fet pel qual va dedicar l’actuació del passat dia 6 a Víctor Nubla.

Amb la improvisació com a divisa, des de fa un temps acostuma a realitzar concerts pràcticament d’una sola peça, improvisacions llargues, viatges a la deriva, com dèiem, barrejant sovint peces, motius i fragments d’alguns dels seus treballs. Aquest cop va interpretar música de dos dels seus darrers discos: Rade (2022) i Níjar (2023). Si en el primer cas es tracta d’un títol inspirat en la cultura tradicional de Sardenya, musicant inclús a clàssics de la literatura sarda, Níjar es presenta com una “banda sonora imaginària de Bodas de sangre.”

A ulls d’Angeli, allò que relliga aquesta i altres tradicions és una mirada subtil i a la vegada impetuosa; cadencionsa, gairebé sempre; abassegadora, en determinats moments; capritxosa, en d’altres; i amb mil i un detalls de tota mena, com va passar al CAT. Des del respecte a a les músiques que invoca, però sense caure en la recreació fidedigna —ans al contrari, llavors no estaríem parlant d’un creador tant lliure—, Angeli traça un recorregut penetrant, reverberant a voltes, amb registres puntejats o amb arc, baixos percutits amb els peus, cops d’efecte i efectes propis d’un artesà; i amb lletres que diu de tant en tant, en gal·lurés i altres parles, a l’estil del cant tradicional del nord de Sardenya.

En el cas de la influència flamenca, que va ocupar gairebé la segona part del recital, es tracta d’una música que, segons va confessar, va acabar de descobrir a Barcelona, ja fos comprant-se d’una revolada 25 CD amb clàssics del gènere, com sovintejant les programacions de flamenc del Jazz Sí i el Robadors 23, entre altres llocs. Angeli du en aquest cas l’estètica de l’arte al seu terreny, és a dir, al seu món, amb ritmes flamencs apuntats, però interpretant, a la seva manera, els elements simbòlics de l’obra de Federico García Lorca: ‘La nana’, ‘Jinete’, ‘Rama oscura’, ‘Níjar’ o ‘Monólogo de la luna’ són alguns títols de la imaginària banda sonora del drama lorquià. Cal destacar, en aquest sentit, la dimensió trascendent, fonda, de la imaginària banda sonora.

L’actuació del CAT va cloure amb una interpretació a cappella, emotiva, d’una cançó tradicional sarda i, abans, amb una peça de la Piccola Orchestra Gagarin. El cordista va tocar un dels temes més cèlebres d’aquest trio barceloní, ‘Corsicanskaya’, tema que també va servir per invocar el record d’una Barcelona que desapareix de manera cada cop més alarmant. Parlem de bars com ara Can Maño, a la Barceloneta, amb la parròquia de finals de la primera dècada dels 2000. L’establiment va servir llavors de plató per rodar el videoclip de la cançó més emblemàtica del primer disc dels gagarians: Platos combinados (Whatabout Music, 2011). D’això sembla que hagi passat una eternitat.

El que no ha canviat gens és el compromís ètic de Paolo Angeli. Hi ha qui concep la mar Mediterrània com un anunci de televisió i hi ha qui entén el Mare Nostrum, bressol de tantes i tantes coses des de fa mil·lennis, com a un espai d’intercanvi de cultures, de riba a riba, un paisatge lluminós, d’extrema bellesa, malgrat ser també un indret destinat a la tragèdia: la dels milers de persones que moren travessant la Mediterrània de sud a nord, mentre fugen de la guerra i la misèria, o la dels habitants de la franja de Gaza, assetjats per les bombes i amb la mateixa mar que banya les nostres costes. Així ho va recordar a inicis de la vetllada Paolo Angeli, el músic que relliga amb mestria, amb segell propi, mars, tonades i cultures.