Deu anys de música des de sota la piscina

Es defineixen com a «col·lectiu» i, a més de fer discos —en deu anys, 78 títols, 150 sessions d’enregistrament i 182 músics referenciats—, animen l’escena del jazz a casa nostra impulsant i col·laborant en tota mena d’iniciatives: de la Carta Blanca de l’Estival de Jazz d’Igualada al Basement BCN Jazz Festival, a Robadors 23 —a on va tenir lloc durant diverses temporades el Laboratori Underpool—, passant per l’organització dels cicles Jazzà i C-65, a Cassà de la Selva. Són, de fet, més que un segell i els lectors de La Ruta del Jazz ho saben prou bé. Des d’Esplugues de Llobregat, a on tenen la base d’operacions, el saxofonista Sergi Felipe i el bateria Pep Mula han esdevingut autèntics agents dinamitzadors de l’escena nacional del jazz en la seva accepció més oberta: la que ja estava consolidada, la que han ajudat a consolidar i la que encara està per descobrir. I no és casualitat que s’anomenin Underpool: per la singular ubicació de l’estudi de gravació a on va començar tot, literalment sota una piscina, i pel caràcter polisèmic del mot «pool» —«grup»—, és a dir, amb voluntat de compartir, de fer en comú quelcom més que editar discos. En cas d’haver-se limitat a fer discos i prou, ja haurien merescut, però, una ovació a peu dret. La quantitat de petites grans joies que han publicat de 2013 ençà és impressionant.

«Defensem que l’escena ha de ser plural», va dir Pep Mula en la presentació d’una altra de les grans fites de la casa: la Marató d’Underpool, un minifestival anual d’unes hores de durada amb una selecció prou diversa dels artistes del segell. Els primers anys, va tenir lloc a l’espai NunArt, al Guinardó, i els darrers temps s’ha integrat a la programació del Festival de Jazz de Vic. Enguany, va tornar a Barcelona, en el marc de les celebracions del desè aniversari de la discogràfica, amb un seguit d’actes que va arrencar el passat mes de juliol a l’enyorat Milano Jazz Club. Aquest cop, la festa va tenir lloc al club de Paral·lel 62.

«Una escena plural», la que reivindica Pep Mula, contraposada a hàbits, modes i consums dels nostres dies. «Hi hauria d’haver música a totes les cantonades», va declarar Mula, amb un cert punt de sornegueria. Amb estètica trencadora, allunyada de certs tòpics associats al jazz, i amb voluntat de reflectir l’«ara i aquí» del nostre jazz, Underpool, els músics i els seus seguidors —i els d’altres iniciatives germanes, és clar—, constitueixen cada cop més una rara avis en un país sovint poc avesant a explorar la curiositat, a descobrir tot allò que aflora en l’univers de l’anomenada «cultura de base», almenys en l’àmbit de la música.

En qualsevol cas, una mostra significativa de la comunitat que ha propiciat el segell del Baix Llobregat va omplir el dissabte 11 de novembre al vespre la sala petita de Paral·lel 62, amb convidats d’honor: productors, programadors, músics il·lustres i, fins i tot, l’alma mater de Fresh Sound, Jordi Pujol Baulenas, que també està d’enhorabona —el segell barceloní celebra enguany el seu quarantè aniversari i el trentè de la cèlebre col·lecció Fresh Sound New Talent. Alguns dels protagonistes del catàleg d’Underpool també ho són de Fresh Sound.

Qui va obrir la vetllada, però, va ser un duet jove, Edu Pons (saxos i flauta) i Lídia Facerías (piano), un descobriment d’Underpool que va presentar el seu primer treball: Mapa de días y pájaros. Des del lirisme i amb un tractament melòdic bonic, van oferir un tast d’un disc de caràcter paisatgístic, profund, ben trenat, a on impera la senzillesa, la placidesa, per damunt de la filigrana. En aquest sentit, cal destacar el contrast entre el to general d’algunes de les peces que van interpretar —«Árbol eterno» o «Aristea»— amb el d’altres de més acrobàtiques —«Més enllà de la gàbia»— i el del darrer tema, el molt emotiu «A deer and sparrow».

El segon grup de la nit, integrat per músics de la generació del tombant de segle, diguem-ne, va fer una de les actuacions més lluïdes. Es tractava del conjunt del bateria Pep Mula, anomenat genèricament Mula. En formació de quintet, completaven la banda el saxofonista Miguel ‘Pintxo’ Villar, el guitarrista Jordi Matas, el pianista Txema Riera i el contrabaixista Marc Cuevas, el músic que més cops ha gravat per Underpool. Presentaren Elixir, tercer àlbum del conjunt.

Amb sonoritats pròpies de l’anomenat jazz contemporani, pròximes en certa manera a l’esperit de Fresh Sound New Talent, Elixir uneix la gràcia i el talent de cinc grans intèrprets que també destaquen com a improvisadors, sobretot el saxofonista Pintxo Villar, un dels tenoristes més exquisits del nostre jazz. Música amb picades d’ullet al pop-jazz, amb trams balsàmics i un nivell considerable.

Per nivell, en aquest cas sublim, el de Lluís Vidal (piano) i David Xirgu (bateria) interpretant repertori de la gran Carla Bley, en un escaient homenatge a la seva figura —recordem que ens va deixar el passat 17 d’octubre. Carla Bley Songbook és com s’anomena una revisió bastida des de la complicitat extrema entre Vidal i Xirgu i a on no manca absolutament res. L’essència d’una artista irrepetible, que sovint actuava en formació orquestral, és present en la selecció a duet de Vidal i Xirgu. Música amb empenta, amb detalls de tota mena, amb picardies fins i tot, i amb versions com ara les de «Donkey», «Lawns» o la molt rítmica i juganera «Musique Mecanique». El concert va cloure amb la melodiosa «Jesus Maria».

De la veterania de Lluís Vidal i David Xirgu es va passar a la joventut de Carmen Lancho, cantant de Madrid que, de moment, només ha publicat un EP en versió digital: No! Malgrat sortir a escena amb una imatge més pròpia de la música urbana que del jazz, la proposta de Lancho entronca amb la tradició més clàssica del jazz vocal… i no. Aclarim. En companyia de Diego Hervalejo, al piano, Giuseppe Campisi, al contrabaix, i Enric Fuster, a la bateria, va interpretar clàssics com ara «Day In, Day Out», popularitzat, entre d’altres, per Billie Holiday i Nat King Cole, «This I Dig for You», de Hank Mobley, i altres, i ho va fer amb soltesa, amb un estil que recorda al de les grans veus del jazz, però també amb personalitat pròpia i amb un afegitó interessant, el vocalese, una tècnica que consisteix a dir lletres d’autoria pròpia sobre melodies d’altri.

Lancho canta a l’amor, al desamor, a temes universals, però amb un rerefons que podria encaixar perfectament en una proposta, diguem-ne, actual. La combinació que ens proposa és original, arriscada, sens dubte, però aconseguida. Un bon exemple el trobem a la cançó pròpia que dona nom al disc, «No!». Per l’estil, podria passar per un tema d’una altra època, però en realitat parla d’una qüestió ben vigent a hores d’ara: la cultura del «no és no».

La nit va cloure amb el sorteig de dos cactus, el distintiu gràfic del segell, i amb l’actuació del quartet Tronik, del pianista Toni Saigi. Completat per Jaume Ferrer (saxo), Marc Cuevas (contrabaix) i Carlos Falanga (bateria) és una formació que beu directament de la tradició del jazz dels anys 50 i 60; un grup de factura bopera i amb ressonàncies monkianes, sobretot en l’estil de Saigi, però amb repertori d’autoria pròpia, del pianista badaloní. Presentaren Wara, el tercer disc del grup.

El concert de Saigi i el seu quartet fou la cirereta a una vetllada entranyable, dinàmica, amb aire festiu, i també vindicatiu. Abans de tocar l’última peça, Saigi es va adreçar al públic. Com la resta de participants, va lloar la tasca detallista, gairebé artesanal, de la comunitat underpoolera, i va llençar a l’aire una pregunta si més no interessant: «Per què a les coses que no es fan amb carinyo hi va tothom?».

PS: Enhorabona als companys del programa Ones de Crom (Ràdio Castellar), un espai pioner a casa nostra en la difusió de les músiques experimentals. El cap de setmana de l’11 i 12 de novembre va celebrar el seu vintè aniversari.