Carla González: “Sempre he accedit al jazz d’una forma racional”

Dijous vinent, a 2/4 de 9 del vespre, el Teatre de l’Aurora acollirà la Carta Blanca d’enguany de l’Estival de Jazz d’Igualada, una iniciativa reeixida que consisteix a convidar un artista del nostre jazz a preparar un concert inèdit, amb una banda ad hoc, per estrenar-lo expressament al festival anoienc. La sessió, a més, s’enregistra en viu i surt publicada amb el segell Underpool. Amb deu anys d’existència, la Carta Blanca ha propiciat un seguit de treballs de molt alta volada. Artistes com ara Ramon Prats, Dani Comas, Esther Quevedo, Toni Vaquer, Òscar Domènech i Clara Lai han enregistrat obres magnífiques. Fins i tot, un disc, Broken Line (Underpool, 2017), de Santi de la Rubia, va ser el Premi La Ruta del Jazz de l’any 2017. Broken Line era, per cert, el primer treball en solitari del saxofonista barceloní. No en va, un altre dels principis de la Carta Blanca és incentivar els grans noms de casa nostra, alguns, inexplicablement, sense cap àlbum a títol propi, perquè facin el seu primer disc com a líder.

L’artista triada per fer la Carta Blanca del 2023 és la contrabaixista Carla González Ferrer, que també enregistrarà el seu primer disc en solitari. Nascuda a Olot fa trenta-tres anys, González s’ha format a l’Escola de Música de Badalona, on va ser deixeble de Giulia Valle; a l’ESMUC, on va acabar la carrera; i a Copenhaguen, on va forjar la seva personalitat artística. Música prolífica, inquieta i tastaolletes, ha col·laborat amb artistes com ara Haizea Martiartu, Belén Bandera, Víctor Oller, Gian Carlo Scevola i molts d’altres. En l’actualitat, forma part del trio del pianista Jofre Fité i del grup de pop Maruja Limón, entre altres.

Per a la Carta Blanca de l’Estival de Jazz, González ha confegit una banda íntegrament femenina: Eva Fernández (veu i saxo), Haizea Martiartu (saxos), Cristina Sunyer (trompa), Alba Pujals (trombó), Andrea González (bateria) i ella mateixa al contrabaix i la composició. Presentarà «La visibilitat d’allò invisible», un recital conceptual basat en la monografia La mirada interior: mística femenina en la Edad Media (Siruela, 2022), de Victoria Cirlot i Blanca Garí.

Què t’ha seduït de La mirada interior com per inspirar la teva Carta Blanca?

Vaig arribar a aquest llibre l’any passat, quan estava preparant el meu recital de final de grau a l’ESMUC. En realitat, tot venia d’un disc que m’agrada molt, Memorabilia (Naxos, 2020), d’un contrabaixista noruec que es diu Mats Eiltertsen. És un treball en què combina la música antiga d’un trio anomenat Mediaeval amb un trio de jazz. Aquesta sonoritat, aquesta fusió, em va fer explotar el cap. Em va encantar i m’hi vaig sentir superidentificada. El jazz m’agrada molt, però sempre hi he accedit des d’una forma racional.

Què vols dir?

Que és una música que no em ressona des del punt de vista emocional. He estudiat música clàssica tota la vida, soc europea, soc noia… Em costa tenir referents jazzístics, sobretot si pensem en el jazz dels anys cinquanta, etc., en allò que anomenem «jazz». M’hi he acostat i és una música que em fascina, però tot són homes, excepte les cantants, i jo no soc cantant. Personalment, m’ha costat molt trobar referents. Per exemple, m’agrada molt Charlie Haden perquè potser el sento una mica més… és que no m’agrada gaire dir-ho… més «blanc». Al final és una realitat que no es pot amagar.

Per què és d’un substrat cultural que s’acosta més a les nostres vides?

Exacte. Com a noia blanca europea, Ron Carter m’agrada, però té unes mans enormes, ha patit racisme, i jo no. Gaudeixo molt del jazz des d’aquest vessant d’haver educat la meva orella, de dir: «Wow!, aquesta música és superemocionant!». M’encanta saber tocar jazz i no tiraria mai de la vida enrere per anar a la clàssica. Ara bé, he estudiat molta musicologia, molta música clàssica, i tot aquest vessant de la música clàssica europea està una mica més en les meves entranyes.

La música antiga m’agrada molt. Quan vaig descobrir un disc que combina música antiga amb jazz escandinau, que és a on vaig anar a aprendre jazz, m’hi vaig trobar, allà dintre. Vaig pensar que era una sonoritat que em podria representar molt. Vaig començar a tramar el meu recital de final de grau i vaig arribar al llibre La mirada interior mentre m’estava documentant. Al final, no em va servir del tot, però sí que recordo el primer paràgraf: [«Mujeres que escriben, mujeres que hablan en la Edad Media de lo que sucede en un espacio invisible: el de la interioridad.»]

Vaig pensar: «Això és molt heavy! Ara mateix, pel meu recital no ho puc abastar del tot, però, tanmateix, em quedo amb el sentit del llibre». Llavors, vaig rebre la trucada d’en Sergi Felipe i, directament, vaig sentir com…

Com ho vas viure?

Era en unes proves de so a Castelldefels, havia de tocar amb Maruja Limón i va ser molt graciós. Per casualitat, el dia anterior vaig tenir un bolo a Esplugues i vaig passar molt a prop d’Underpool. Vaig pensar: «Mira! Fa molt que no hi vinc!». L’endemà rebia un missatge d’en Sergi Felipe [alma mater del segell espluguí]. Coneixia la Carta Blanca, perquè coneixia el disc d’en Marc Cuevas, d’en Toni Vaquer… N’he escoltat uns quants. És clar, en Sergi Felipe em va trucar per dir-me que havien pensat en mi per fer la Carta Blanca i jo no m’ho podia creure. «Per què jo?», li vaig preguntar, i ell: «Perquè ens agrada prioritzar a persones que no tenen disc».

Bé, aquesta és una mica la filosofia de la Carta Blanca.

És com donar una petita empenta. Em va dir que havien pensat en mi. «Tocaríeu tu i qui més?», em va demanar, i llavors m’explotava el cap. Em va fer una il·lusió infinita! Vaig començar a rumiar sobre què volia escriure i em va venir al cap el llibre una altra vegada, en especial els primers paràgrafs, que tinc marcats.

Hi ha un seguit d’aspectes que surten al llibre que m’agradaria comentar amb tu. Per exemple, es parla d’un seguit d’estils —la confessió, l’autoanàlisi, etc.— molt lligats a les dones sobre les quals parla. Aquest model literari t’ha servit de guia a l’hora de compondre, de concebre el projecte?

Sí, em considero una mica mística.

En quin sentit?

No em considero religiosa, no soc creient, però sí que m’agrada pensar en presències, en formes que ens acompanyen. No considero que algú hagi fet el món, sinó que el món és tan complex que, a vegades, necessitem un lloc a on agafar-nos. A vegades, la racionalitat, la pura realitat del que veiem, em fa partir l’ànima. A vegades penso que la música és un món molt difícil, és precari i, així i tot, jo continuo allà. Hi ha alguna cosa a l’univers que ens fa agafar a coses que ens fan moure, com aquestes dones, que no formaven part de cap monestir.

El llibre explica que eren, per exemple, beguines, és a dir, molt avançades al seu temps.

Absolutament. Em sembla fascinant que al segle XII aquestes senyores decidissin viure en comunitat, tenir una vida religiosa al marge de la institució. Aquestes dones ho petaven bastant.

Hi ha reaccions a l’actitud d’aquestes dones que, segons com, semblen dels nostres temps: un bisbe que diu que no s’acosten «al lloc que els correspon» —el matrimoni o el monestir— o un altre que els atribueix «subtileses en el pensament».

Aquelles dones van ser importants en el seu moment, però se les va silenciar, com de fet ha anat passant al llarg de la història. Eren, a més, dones que feien coses molt interessants. Les llegeixes i sí, parlen de Déu, però també parlen de l’amor. Hi ha textos tan bonics! N’hi ha una que escriu uns textos tan preciosos sobre l’amor, que és Déu, i Déu viu en ella, i ella viu amb amor, amb si mateixa… És com una plenitud que a mi em sembla fascinant.

Hi ha un altre factor que també apunta el llibre que és el de l’alliberament a través de l’escriptura: «O escric o moro», segons Margarida d’Oingt.

És curiós com, per exemple, Hildegard Von Bingen admet que necessita a algú que escrigui en llatí el que ella diu, perquè «no és prou culta», cosa que no és veritat. Moltes d’elles se situaven en un estrat inferior perquè si no se les menjaven amb patates.

Una altra de les coses que s’infereix és que eren, com bé apuntes, dones cultes, és a dir, que transmetien un poder que desafiava l’ordre social, no?

I a l’església.

Com transmets totes aquestes idees en la teva música?

Vaig llegir un altre llibre que s’anomena Historia del silencio (Acantilado, 2019), d’Alain Corbin, i em va agradar molt. Aquelles dones, com deia, van ser molt importants, però no són gens conegudes. Rumiant una mica, vaig decidir començar amb una peça que es diu «El silenci», perquè elles vivien en silenci. Al llibre Historia del silencio hi ha una frase que també em vaig apuntar: «En otros tiempos, los occidentales apreciaban la profundidad y los sabores del silencio. Lo consideraban como la condición del recogimiento, de la escucha de uno mismo, de la meditación, de la plegaria, de la fantasía, de la creación, sobre todo como el lugar interior del que surge la palabra».

I després: «La sociedad nos conmina a someternos al ruido, para formar así parte del todo, en lugar de mantenernos a la escucha de nosotros mismos». Com que aquestes dones van estar molt silenciades i, en general, les dones hem estat molt silenciades al món de la música, vaig considerar que començaria el concert amb una peça que serà bàsicament improvisada, a on cantarem totes una mica.

Després, vaig seleccionar unes quantes dones que m’havien interessat i que pensava que, d’alguna manera, podria traslladar musicalment la seva obra literària. Una peça anirà dedicada a Hildegard Von Bingen. Aquesta dona va escriure música, però vaig preferir agafar un text seu, dels que no estaven musicats, i fer jo mateixa la música. Vaig agafar un text que forma part d’una carta que envia a un senyor per explicar el que veu: una llum que no té una forma concreta. És molt poètic. De la mateixa manera que la lluna i les estrelles es reflecteixen en l’aigua, aquestes visions, aquests textos o la vida de Déu es reflecteixen a dins seu.

Després, apareix una senyora que es diu Àngela de Foligno. És una dona a la qual titllen de «boja» perquè, després de meditar i buscar a Déu a dintre seu, va fer una peregrinació a un monestir i es va sentir tan desemparada, ja que Déu no l’havia respost, que es va posar a cridar. Segons sembla, un monjo que viatjava amb ella la va fer callar. A partir d’aquí, ella explica el que ha passat. Aquesta potser serà la peça més punky.

Quan dius punky, que vols dir?

Doncs que l’Alba Pujals farà un solo com a ella li surti, però les instruccions que li he donat és que sigui una estripada. Una senyora arriba a un monestir i fa una cosa que està mal vista a davant d’un temple sagrat ple d’homes. M’inspiro en això, i llavors agafo un parell de frases seves per tancar el tema.

Continuem.

Matilde de Magdeburg va escriure uns textos sobre l’amor molt bonics, i aquí he fet una baladeta petita, que serà a duet amb l’Haizea Martiartu i jo. Llavors s’hi afegirà l’Andrea González amb escombretes.  Pel que fa a la Beatriu de Natzaret, va escriure uns textos quasi eròtics, però va haver-hi un senyor que va transcriure [a la seva manera] el que aquesta senyora estava dient. Per sort, es van trobar els textos originals d’ella. A través d’aquests escrits, queda constància de la «traducció» que va fer el monjo d’allò que ella havia dit. El senyor no s’adonava de res i, evidentment, està tot molt mal traduït.

Ella deia: «Y como el pez que nada a lo largo y ancho del río o reposa en sus profundidades, como el pájaro audaz en las alturas celestes, así siente ella que vaga su espíritu libremente en lo alto y lo profundo, y a lo largo y ancho de amor». I el capellà diu: «El sexto grado de amor fue aquel estado de vida sublime en el que ella aceptó que el amor, que es Dios, reinará pacíficamente y gobernará con seguridad el habitáculo del corazón». Aquest tema és una mica per mi el mansplaining [del concert]. Parteix d’una sola melodia, però s’interpreta de dues maneres diferents. He buscat una mica la dualitat, canviant de compàs, etc.

I de les altres dones?

La Margarida d’Oingt va escriure unes meditacions en les quals relata la vida de Jesús. És una cosa que va veure durant tres dies en els quals va estar sense menjar ni dormir. Com t’he dit, jo no soc creient, en el sentit literal, catòlic, de la història de Jesús, però m’agrada el concepte de fer una meditació i visualitzar coses. En aquest sentit, vaig tenir l’oportunitat de fer una estada a Copons (Anoia), en una residència artística que es diu inLof. Aquest tema, per exemple, vaig decidir anar-lo a trobar allà. Cada dia feia meditacions amb el contrabaix i les anava gravant. Llavors n’he triat una d’elles, el nucli del tema, que després he desenvolupat una mica: l’he canviat de mode, perquè tingui un desenvolupament musical, i he convidat a les companyes músiques a què facin una meditació amb aquesta música. Els he donat la melodia, que estarà present tota l’estona, i les he convidat a unir-se i tocar a l’uníson, o a anar-se’n i complementar la peça improvisant. Farem una meditació conjunta.

Sobre la Juliana de Norwich, la que em va arribar més recent, explicava que es podien viure crisis religioses i parlava de la dualitat home-Déu, del pecat. Deia: «El pecat és necessari, perquè ens fa adonar que som mortals, però Déu sempre ens perdona». És una mica la seva màxima. Em va agradar molt i em va semblar molt bonic com a clausura del concert. És una mica com dir: «Som humans, som pecadors, però no patim, perquè Déu és bo i, per tant, tot acabarà bé».

Parleu de dones, i tota la banda està formada per dones, volies vindicar el paper de les dones com a instrumentistes de jazz?

Sí, la mateixa nit que em va arribar la proposta, em vaig posar a davant de l’ordinador i vaig mirar qui havia fet les últimes cartes blanques. A la del Ramon Prats hi havia una noia que és violoncel·lista [Sandrine Robilliard]. Després, no apareix cap dona a la Carta Blanca fins que arriba l’Esther Quevedo, que també va tocar amb nois, com la Clara Lai. Tota la resta són nois, tret de l’Àlex Cassanyes, que, com que va ser una mica especial —hi havia més músics—, hi eren l’Alba Careta i l’Alba Pujals. En total, són cinc o sis noies en una iniciativa que fa deu anys que existeix. Em vaig posar profundament trista. Ara bé, tampoc és culpa de l’Estival, que dona una Carta Blanca i tothom fa el que vol. Aquesta poca representació femenina al final és un mirall d’allò que passa a la realitat.

Abans de pensar en el llibre, vaig pensar en què havia de tenir una mena de reivindicació feminista, ja fos per la temàtica del concert o pel fet de muntar una banda de només dones. Després, vaig decidir que no volia lligar-me de mans i peus. Vull dir que, si no trobava a una pianista dona, doncs agafaria a un home.

Es va normalitzant la presència de dones instrumentistes al jazz?

Sí, un mica sí, però continua sent un món molt d’homes, especialment als festivals. Pel que fa al meu projecte, vaig anar pensant quina sonoritat volia que tingués i vaig acabar pensant en persones en concret. Estava emparrada en què hi havia d’haver un piano, però no trobava a la persona, per una qüestió d’estil. De cop i volta, vaig fer un clic i vaig pensar que potser no havia de buscar un piano, sinó dos instruments de vent més. Al final, ha passat que pels instruments que buscava hi ha dones fantàstiques. S’ha acabat conformant una banda femenina sense instrumentació harmònica: quatre instruments de vent, o una veu principal i tres instruments de vent.

Això condiciona l’estil del grup?

Sí, ha estat un repte molt gran per mi, perquè jo estic molt acostumada a tocar amb piano, però m’he inspirat en un disc que m’agrada molt.

En quin disc?

In the Beginning, de Kira Stov (Stunt Records, 2017). Al final, la meva Carta Blanca és una versió reduïda del que hi ha en aquell disc: contrabaix, bateria, un petit cor de cambra, cinc instruments de vent i una veu principal. No m’havia adonat que no hi havia piano fins que vaig analitzar el disc. Part del procés creatiu també ha estat escoltar molta música i buscar textures i sonoritats que m’agradaven. Quan em vaig posar a analitzar aquest disc vaig pensar: «no entra el piano?». Llavors vaig mirar els crèdits i, és clar, no hi havia piano. Vaig creure que em podia sentir tranquil·la d’haver tingut un pensament impur [riu].

A banda del disc que cites de la Kira Stov, en termes més aviat conceptuals em venen al cap altres artistes que han fet discos inspirats en textos de dones, com ara per exemple Les crisàlides (Allanamiento de Mirada, 2018), de la Sabina Witt. En aquell treball, musica textos de Matilde de Magdeburg i Hildergard Von Bingen.

Això ho vaig saber fa molt poc, perquè em va enviar un missatge la Sabina Witt dient-me: «Carla, què interessant! Jo també he llegit molt sobre això!». Al final, però, he acabat sentint molta música escandinava, molt d’ECM. Bé, normalment escolto tot el que fa ECM. Hi ha coses que les escolto un cop i d’altres que no me les acabo mai.

A banda dels referents estètics, també hi ha tota una tradició feminista dins del jazz i el blues: Ida Cox, Nina Simone, etc. També t’han servit de font d’inspiració?

No, jo reivindico molt el meu europeisme. A mi em va influenciar molt anar a Dinamarca i estudiar tres anys allà, a on la música que fan és diferent. Les condicions climàtiques i lumíniques són molt diferents. Em vaig amarar d’aquelles sonoritats, m’agraden molt. Tot aquell jazz escandinau i ECM formen part del meu so.

Per què vas triar Dinamarca?

Per una casualitat com una casa de pagès. Jo estudiava amb en Víctor Vico, un guitarrista que és mig danès. Vaig acompanyar-lo a Copenhaguen, a la seva prova d’accés. Estudiàvem junts a l’Escola de Música Moderna de Badalona. Volia estudiar allà i un dia em va dir: «Ei!, què et sembla si anem els del combo d’excursió a Copenhaguen? Toquem a la meva prova d’accés i després passem el cap de setmana per allà». Vaig respondre: «Ah!, que divertit!, vinc!», i un cop allà se’m va acudir d’apuntar-me a les proves d’accés. Jo no volia entrar allà, simplement vaig pensar que era una oportunitat de tocar a davant de persones que no coneixia de res i em podien donar un feedback. Però em van acceptar, i em va agradar molt.

És curiós, perquè no és un destí molt freqüent entre els músics catalans.

No, i val molt la pena. Vaig fer tres anys d’estudis musicals d’alt nivell, amb una qualitat boníssima, per un total de zero euros. Allà estudiar és gratuït. Estava a fora de casa, a l’estranger, que és una experiència que enriqueix moltíssim, però a més a cost zero. Podia, a més, triar quin era el meu profe de contrabaix, i tenia classes de combo, de percepció auditiva, amb professors boníssims. En vaig tenir un que es diu Ture Larsen, que havia tocat amb les últimes bandes de Miles Davis. Aquest senyor em va ensenyar direcció orquestral, perquè allà consideren que has de tenir-ne quatre nocions. «Si vols ser un músic complet, de veritat, has de posar-te davant de la teva banda i saber-la dirigir», em deia.

Anem una mica més enrere. Ets olotina, nascuda l’any 1990, com recordes els teus inicis en la música? A Olot hi ha gent com Carles Fontfreda, un autèntic activista i erudit del jazz, no sé si et va influenciar.

La veritat és que no. El meu pare és molt esportista i em va apuntar a tenis, a natació… Volia que fes un esport, però jo ja cantava a casa des de petita. La meva tia, que és molt sàvia, li va dir: «Escolta, crec que has d’apuntar a música a aquesta nena i no a tenis». Em va apuntar a una escola petitona i vaig triar el piano. Vaig anar fent. Mai vaig destacar ni vaig tenir cap piano a casa. Tenia un teclat. Llavors tampoc podia estudiar, però vaig continuar. A dins meu estic segura que hi havia la convicció que tot allò era alguna cosa, i per tant no ho vaig deixar mai, tot i que no ho feia mega-ultra-superbé; en piano clàssic, vull dir.

Quan vaig acabar el batxillerat, vaig venir a viure a Barcelona i vaig conèixer a un noi que és trombonista, Marc Joaniquet. Ens vam fer parella i ell tot just entrava al Conservatori del Liceu, a fer primer de trombó-jazz. Llavors l’acompanyava a concerts. A partir d’aquí, vaig començar a descobrir una mica el jazz. La meva porta d’entrada al jazz va ser escotant els músics de la ciutat, la música que es feia a Barcelona al voltant dels anys 2008-2010.

Recordo a la Natsuko Sugao, al Marc Cuevas, al Julián Sánchez… Recordo que vaig anar a sentir un concert del Mompiana, del Lluís Vidal, que em va flipar, i un altre del Perico Sambeat, al Luz de Gas, amb l’Antonio Serrano. Vaig entrar per aquesta via. Preguntava si aquell tema era un estàndard i me l’apuntava. En Marc, en cert moment em va proposar d’apuntar-me a piano-jazz i vaig anar l’Escola de Música Moderna de Badalona (EMMB). Vaig començar a fer piano-jazz, però no me’n sortia. Jo no soc pianista, no he vingut a aquest món a tocar el piano. Un dels músics que vaig descobrir a Barcelona és la Giulia Valle. Un dia vaig rebre un correu de l’EMMB anunciant que l’any següent tornaven a oferir classes de contrabaix amb la Giulia Valle. «I si m’hi apunto? —vaig pensar— això pot ser molt divertit!».

Vas començar a aprendre a tocar el contrabaix des de zero amb la Giulia Valle?

I amb 21 anys. Al cap d’un mes i mig o així, la Giulia em va agafar per banda i em va preguntar: «Tu què vols fer?» I jo: «Doncs no ho sé». En aquells moments era a la universitat estudiant musicologia. «Veig que això ho fas prou bé —em va dir— i no vas tard, però tampoc d’hora. Si hi poses hores i ganes, pots fer-ho». Recordo la conversa amb la Giulia Valle, però no recordo —això m’ho van dir les companyes de pis— que vaig arribar a casa i vaig dir: «Vull ser contrabaixista!». La meva vida va fer llavors un tomb de 180 graus. Vaig fer dos anys de contrabaix a Badalona, vaig acabar musicologia i vaig anar a Copenhaguen. Llavors, a Olot…

El record d’infantesa?

Sí, jo vinc d’allà, però tota la meva activitat l’he fet a Barcelona.

Bé, hi ha una certa activitat, amb els concerts del Torin o a l’Espai Núria, per exemple. Jo he vist a Olot un concert d’Atòmic.

Ah sí? A casa meva no eren molt melòmans. Sonava la ràdio, però no hi havia… allò… una gran col·lecció de discos. No em deien: «mira, et poso això». A casa meva no va passar allò de «els meus pares em portaven al teatre». Vaig anar una mica tard.

Me’n recordo que, quan feia batxillerat, ens van oferir des del Teatre Principal d’Olot un carnet, pel fet de ser estudiants d’institut, per anar a veure totes les obres a 3 €. Aquí va ser quan vaig començar a anar al teatre. A Olot també recordo que vaig anar a un concert d’en Roger Mas, el pianista, amb en Bori Albero, perquè la germana petita d’en Bori, la Coral, anava amb mi a l’institut. Va ser el meu primer concert de jazz. L’endemà vaig posar la paraula «jazz» al Google i em sembla que vaig anar a parar a Nora Jones. Després em va enviar a Jamie Cullum, al maistream. Va ser una mica com una porteta —«quines músiques! Que diferent és a tot el que he escotat a la ràdio!». És clar, en arribar a Barcelona i veure concerts, vaig començar a comprendre-ho tot.

I vas anar a Dinamarca, vas tornar, i ara mateix tens una activitat ingent com a música de jazz i altres gèneres.

Vaig acabar els estudis allà i els hiverns se’m feien massa durs. Ja començava a fer concerts, començava a tenir el meu cercle, i aquí no em coneixia ningú, ni jo coneixia a ningú. Això em posava una mica trista. A més, la meva àvia es va posar malalta i em vaig qüestionar d’on era, a on volia viure. Em feia molta pena pensar que, tot i ser catalana, a casa meva no em telefonés ningú per fer un bolo, perquè no sabien que existeixo. Com ho podia solucionar? Doncs entrant a l’ESMUC, perquè allà hi ha molts músics. Vaig fer les proves d’accés i vaig entrar el 2017. Vaig tornar amb l’objectiu de donar-me a conèixer, de tocar, de conèixer músics. Vaig tornar i vaig començar a atacar-ho tot: vaig fer de voluntària en combos de l’ESMUC, etc. Necessitava conèixer a músics i soc superinquieta. Hi ha contrabaixistes que tenen un estil molt concret i els veus en aquests estils. A mi m’agrada la diversitat musical, perquè m’encanta escoltar música i descobrir-ne de nova. Soc mot oberta.

Ara que dius això, penso amb Lux et Umbra, el teu projecte de final de carrera a l’ESMUC, en el qual barrejaves jazz amb música antiga. Això té res a veure amb l’expressió «creuar els límits constantment», que dius sobre tu mateixa?

Sí, exacte, vol dir aprendre, provar coses.

Hi ha algun límit que no estiguis disposada a traspassar?

El meu màxim respecte és la música clàssica, tocant amb arc i amb un nivell més virtuós, perquè és una música que requereix moltes hores i molta pràctica en una línia molt diferent de tota la resta. Amb això no vull dir que jo no estudiï hores, però sí de manera diferent: estudio, per exemple, tocant a sobre de música. A la clàssica tot són estudis, obres… És tot molt polit, molt de posar el focus nota a nota.

Així i tot, t’has plantejat mai fer clàssica?

No, la música clàssica és una porta a on crec que ja no entraré. Vaig tocar a Barcelona, abans de marxar a Copenhaguen, en una orquestra amateur molt divertida, de persones jubilades. La secció de violins primers eren violinistes que havien sigut semiprofessionals, i tocaven bé, i la de violins segons era gent que havia agafat el violí després de jubilar-se. Era molt divertit. Em va encantar tocar amb ells. Es diuen Amics dels Clàssics i és una orquestra amb molts anys d’història. Això és el més clàssic que he fet. Evidentment, estudio amb arc, però ho deixo totalment a la meva intimitat. L’estudio perquè després m’agrada fer-lo servir en els meus concerts de moderna. No tocaré una simfonia o… No!, això ho descarto, però la resta està tot obert. Potser d’aquí a un any faig un concert a contrabaix sol. Vaig parlar amb en Ricard Parera, del festival Nu de Vilafranca del Penedès, i em va oferir de fer-lo. Si es tracta de tocar amb pedals i efectes sí que estaria disposada. És altament probable que ho faci.

Ets una música jove i molt activa a l’escena d’aquí. Això em du al que em comentava ahir una col·lega teva amb molts anys de trajectòria. Em deia que la situació del sector de la música cada cop és pitjor, sobretot pels joves. Què en penses?

És una pregunta difícil. Sí que és veritat que no és el millor sector, però jo ja accepto que no tindré un sou de 2.000 € al mes, com té una amiga meva que va estudiar magisteri i és professora d’institut, i, de fet, ho rebutjo. Allò que em fa viure, que m’ajuda, és llevar-me cada dia i pensar que tinc projectes interessants en els quals puc participar. Tinc motius per agafar l’instrument, perquè tinc concerts, coses a oferir. No sabria entendre la vida d’una altra manera, i respecto que aquesta és la meva opció. Sé que no és vàlida per tothom, perquè cadascú té necessitats diferents. També és veritat que no tinc fills, i per tant responc jo davant de mi mateixa.

Recordo molts cops a una senyora, que ara no me’n recordo com es diu, que vaig veure a Begues, al seminari que organitza el Jordi Rossy [Begues Jazz Camp], l’any 2019. La senyora que feia de profe de cant, [es refereix a Deborah Carter], un dia va dir: «Ja n’hi ha prou de queixar-nos! Sí, fa vint anys donaven als músics dues setmanes a no sé on i els concerts estaven més ben pagats, però els temps canvien i no podem lamentar-nos tot el dia pels temps passats. Què aporta aquesta queixa? Negativitat, i el món no canviarà. Queixeu-vos, si voleu, una estona, però després moveu el cul de la cadira i espavileu-vos! Busqueu opcions, com per exemple fer concerts en galeries d’art. Són llocs preciosos que normalment tenen una bona acústica. Reinventeu-vos, recreeu-vos, com fa tothom!».

Amb la Covid s’ha vist, moltes professions s’han hagut de renovar, oi? Doncs nosaltres també. A vegades veig molta queixa fàcil, [i amb això] no vull menysprear a ningú, perquè cada matí puc estar agraïda de fer feina de músic. Però en tinc molta perquè m’hi esforço i intento fer molta xarxa. Soc una mica proactiva perquè em surt així. Fa vint anys les coses eren molt diferents, sí, pels músics i per la gent que treballava a la construcció, a les fàbriques… Vull dir que tot evoluciona. Cal procurar buscar les millors condicions econòmiques possibles, perquè és per un esforç que ens pertoca, o començar a dir que no. És un món molt difícil, però crec que no hem de caure en la lamentació constant o en el mirall de fa vint anys.

Carla González protagonitza la Carta Blanca de l’Estival de Jazz d’Igualada d’enguany, a on també hi ha les actuacions de Roger Mas Trio, El Millor Sextet i un Pícnic Jazz amb Alba Careta, Phat Fred i altres propostes. Més informació al web de l’Estival de Jazz.