Cosa de dois

Havien de ser dues actuacions per separat: de Marco Mezquida, per una banda, amb algun dels seus projectes, i de Salvador Sobral, per l’altra, amb la seva germana, la també cantant Luisa Sobral. Llavors, van coincidir en temps un fet atzarós —la indisponibilitat de Luisa Sobral per fer cap concert al juliol— amb l’interès del pianista Mezquida per aprofitar l’avinentesa —l’encàrrec del Grec— i fer quelcom amb Salvador Sobral. Dit i fet, va ser així com van confluir “els astres”, expliquen, i es va gestar el duet que van presentar a l’amfiteatre de Montjuïc. Ho va revelar a inicis de la vetllada el molt loquaç Sobral, intèrpret que a més de cantar bé atresora un domini extraordinari de l’escena: captiva el respectable amb aparent informalitat, amb complicitat, amb sornegueria i, fins i tot, amb una certa dosi de trapelleria; amb vis còmica, vaja.

Però res de tot això hauria tingut sentit si no hagués estat per l’enorme nivell, junts i per separat, dels dos artistes, ni tampoc per la camaraderia que van exhibir en tot moment. Mezquida i Sobral són dos antics col·legues dels temps en què, segurament, no els passava pel cap triomfar en escenaris com el Grec, dos jovenets que feien el Superior a Barcelona, a l’ESMUC i al Taller de Músics, i es foguejaven en locals com Robadors 23, mencionat expressament per Sobral entre cançó i cançó. Dissabte passat es van retrobar al cim de l’èxit, però continuen sent, asseguren, els mateixos de sempre, tan sols que “ara cobrem més,” va dir Sobral amb sorna. Coincidència generacional, la seva, geogràfica, d’actitud i gustos musicals. Bé, en realitat, Sobral i Mezquida convergeixen en el gust per la barreja d’estils, gèneres, èpoques i escoles, en cultivar el principi rector que distingeix la música en “bona,” “dolenta” i prou.

Certament, el repertori de l’actuació va incloure pinzellades de tota mena: de la cançó francesa al pop, passant per la galàxia brasilera, l’estandarisme, el croonerisme, el jazz dit d’autor, el cançoner llatinoamericà i, és clar, l’obra d’autoria pròpia. Fou un recorregut circular de dues hores que va arrencar i va cloure amb la mateixa cançó: la balada sinatriana ‘In The Wee Small Hours of the Morning’. Entremig, cançons com ara ‘Viens au creux de mon épaule’, de Charles Aznavour, la segona de la nit, ‘Bravo’, un bolero de Luis Demetrio, o una interpretació rodona de ‘Encontros e despedidas’, popularitzada per Milton Nascimento i en la qual Mezquida va fer el primer solo de la nit.

Entre els molts fragments d’un concert amb viatges amunt i avall, va haver-hi espai per fer jazz en la seva accepció més canònica. En concret, Mezquida i Sobral van interpretar dos estàndards, ‘You’d Be So Nice to Come Home To’ (Cole Porter), i ‘I Wonder Who’s Kissing Her Now’, en els quals el cantant va exercir alhora de caixista amb escombretes —de swingaire de guàrdia—, com també en altres moments va simular el paper del trompetista solista amb la veu. Del swing es va passar un altre cop a l’univers del país tropical, amb les cadencioses ‘Canta Coração’, de Geraldo Azevedo, que Mezquida va dedicar al “pasarinho” de Sobral, i ‘As asas’, de Chico César.

De collita pròpia van sonar, entre d’altres, ‘Ela disse-me assim’ (el clàssic de Lupicínio Rodrigues) i, com segurament esperava una part significativa del públic, l’eurovisiva ‘Amar pelos dois’, però amb una singularitat especial: l’autoparòdia. En una llarga introducció, Sobral va aprofitar per fer una imitació de tall operístic, d’òpera bufa més aviat. L’altra especificitat de la cançó va ser que no va sonar a última hora, com a tema final o bis, com hauria estat previsible, sinó a mig concert, intercalada entre la composició de Chico César i una peça inèdita composta a quatre mans. Es tracta de ‘El nostre amor vindrà’, la primera que canta en català el músic portuguès.

Entre broma i broma, i després d’una versió del famós ‘Bridge Over Troubled Water’, interpretada en part a cappella entre el públic, va arribar un dels moments més bells de la sessió. Sobral i Mezquida van vindicar la vigència i l’obra d’una de les figures més universals del jazz portuguès: el gran Bernardo Sassetti, pianista que, tot i haver recalat més d’un cop al Jamboree, amb prou feines és conegut a casa nostra. Pocs van ser, de fet, els espectadors que van aplaudir quan es va dir el nom de l’autor d’Indigo (Clean Feed, 2004) i altres discos extraordinaris, mort tot just ara fa deu anys. ‘Tristeza dos dois’, amb una lletra escrita expressament per Luisa Sobral, va ser la composició triada de Sassetti. La música del pianista de Lisboa va sonar cap a la recta final d’un recital que va cloure amb ‘Sangue do meu sangue’, de Sobral, el ritme de ‘Capim’ (Djavan) i un seguit de peces dels Beatles a tall de bis, abans de tornar a interpretar, com dèiem, el tema de Frank Sinatra.

A diferència d’una altra proposta del músic menorquí, el duet amb Sílvia Pérez Cruz, en la qual hi ha un treball més profund d’exploració —i un disc enregistrat: MA. Live in Tokio (Universal, 2020)—, aquest cop, amb alguna excepció, Mezquida va fer més aviat de pianista acompanyant. Però tant és, la personalitat i qualitat magnífica que llueix es van mantenir intactes, i l’entesa amb la veu vellutada i molt sentida de Salvador Sobral va ser fenomenal. Plegats van aconseguir adaptar, encaixar, amalgamar un repertori confegit segurament a dues bandes. A banda d’això, cal esmentar el paper de Sobral com a animal escènic, amb moviments segurament estudiats, tot i que en aparença espontanis, i cops d’efecte si més no enginyosos —parts cantades sota la tapa del piano, per exemple, o algun afegitó còmic a la lletra prevista.

Afortunadament, hi ha vida i notícia més enllà d’Eurovisió, del triomf sorprenent de Salvador Sobral en aquell espectacle televisiu. Un bon exemple el trobem en la mateixa trajectòria del portuguès, a l’extrem oposat de molts antics eurovisius, o en la cofundació, en aquest cas, d’un duet ad hoc amb el seu admirat Marco Mezquida. Cosa de dois va ser el nom triat per oficialitzar una mena de Sobral meets Mezquida —o Mezquida meets Sobral—, un encontre amb aires d’espontaneïtat, fortuït, reeixit.