Totes les cares del quartet de corda

La temporada de cambra del Palau de la Música ens va portar el proppassat 17 d’abril una de les formacions més rellevants de l’actualitat com és el Cuarteto Quiroga, que, a més a més, celebrava el vintè aniversari. El concert va tenir com a cirereta l’estrena d’una obra de Raquel García-Tomás, encarregada de forma conjunta pel quartet i el Palau. Al costat de la compositora catalana vam tenir el goig d’escoltar Haydn, Beethoven i Bartók.

En aquesta ocasió el Cuarteto Quiroga va patir un canvi en un dels seus integrants. Al segon violí, Carole Petitdemange, membre del Quartet Ardeo, va substituir Cibrán Sierra. L’adaptació de Petitdemange amb la resta de músics del Cuarteto Quiroga va ser completament natural, com si en els vint anys de trajectòria haguessin assajat sempre junts.

El concert va començar amb el pare del quartet de corda, Joseph Haydn, de qui vam sentir el Quartet en re major, op. 42. Va ser un Haydn lleuger i juganer, amb passades d’arc a vegades poc incisives, però amb un grau de complicitat hipnòtic. La lleugeresa va ser molt remarcable en el Menuetto, que va prendre un aire graciós i eteri, com si la música alcés el vol. On els membres del Cuarteto Quiroga van demostrar que saben fer màgia va ser en l’Adagio cantabile, on van crear un estat de suspensió en un oasi de llum i de pau. El quartet es va cloure amb un enginyós Presto, ple de ritme, força i energia.

à plein, de Raquel García-Tomás és una obra que oscil·la entre la serenitat de la música new age i la tensió més rampant.

La segona peça del programa va ser l’estrena absoluta d’à plein, de Raquel García-Tomás. És una obra que oscil·la entre la serenitat de la música new age i la tensió més rampant, que explora tots els registres tímbrics dels quatre instruments per crear efectes molt variats. És com si la compositora volgués sacsejar les aigües quietes de les tendències minimalistes actuals amb un llenguatge diferent i ple de personalitat.

A la segona part vam poder sentir un dels primeríssims quartets de Beethoven, l’op. 18 núm. 1, compost entre 1798 i 1800, i que clarament beu de Haydn i Mozart. L’Allegro con brio va tenir certament un brio notori que va marcar-li caràcter i forma, tot i que en alguns moments es va trobar a faltar un so més penetrant. Tot i així, l’equilibri i el contrapunt entre els quatre instruments va ser novament admirable, passant-se el protagonisme l’un a l’altre. On van repetir la filigrana que havien aconseguit en l’Adagio cantabile de Haydn va ser en l’Adagio affettuoso ed appassionato, on la passió va brollar amb intensitat latent i una suavitat extrema. La melodia del primer violí d’Aitor Hevia va ser providencial com a protagonista i alhora com a aglutinant de les quatre parts. Poc abans del final del moviment, en un clímax ple de tensió, vam sentir clarament com la respiració d’Hevia va marcar amb determinació les caigudes d’arc següents de tots quatre de manera unitària.

Amb el Quartet núm. 3, Sz. 85, de Bartók el Cuarteto Quiroga va donar-ho tot en una interpretació carregada d’intensitat gairebé violenta.

El concert es va cloure amb el Quartet núm. 3, Sz. 85, de Bartók, una composició que data de 1927 i que en la seqüència del programa va suposar un trencament radical amb el llenguatge de Beethoven. Va ser un diàleg molt fructífer entre dos genis d’èpoques diferents. El Cuarteto Quiroga va donar-ho tot en una interpretació carregada d’intensitat gairebé violenta, amb un grau d’expressió suprem i aquella duresa característica de la música del segle XX. Un so poderós es va aliar amb la salvatgia rebel, sempre sota un estricte control tècnic. En definitiva, va ser un Bartók elèctric amb el qual va culminar un concert impressionant.