Complicitat d’alta volada

Hi ha artistes com ara Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida que, en lloc de demonitzar l’eclecticisme, l’entenen com un fet inherent a la seva proposta artística, com un valor indissociable al conjunt de la seva trajectòria. Són ànimes lliures i, des de la curiositat, un valor sovint en hores baixes, presenten una llarga i fecunda carrera artística, i de traca i mocador. Però res d’això valdria la pena si, a banda de la tan necessària tafaneria, no exhibissin un alt grau de complicitat a l’escenari. És a partir del tête à tête, d’un diàleg més que fluid,  d’un extraordinari joc d’intensitats, gairebé instantani, que Pérez i Mezquida ajunten amb naturalitat un seguit de cançons en aparença tan allunyades les unes de les altres. Però tampoc s’arribaria a tan altes quotes d’excel·lència, d’originalitat, si no fos perquè l’empordanesa i el menorquí són, de fet, dos intèrprets i creadors com una casa de pagès. Ho són des de fa una pila d’anys, des de molt abans que algú tingués la bona pensada —o potser van ser ells mateixos?— de suggerir-los de fer un duet. Sigui qui sigui, la va encertar de ple. 

Com qui es menja un préssec, Pérez Cruz i Mezquida —o Mezquida i Pérez Cruz— toquen peces del cançoner llatinoamericà, fados, estàndards de jazz, tangos, èxits de pop, ranxeres, forrós brasilers i, si s’escau, colen la melodia de “La balanguera” en un tema d’aromes mallorquins. Chavela Vargas, Jorge Fandermole, Simon & Garfunkel, Amália Rodrigues, Edgardo Donato, el tàndem Rodgers-Hart, Lorca i Cohen, Ana María Moix, Ornette Coleman i Tom Yorke, entre d’altres, passen pel sedàs de Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida. Les peces d’aquests i altres autors reneixen amb una altra mirada, reviuen com si duguessin un vestit nou, com si la cançó més famosa de Jaume Sisa fos veritat i tan altes figures de la cultura universal, amb les seves obres més emblemàtiques, convisquessin, com diria un altre il·lustre de l’època del Zeleste, en “sublim harmonia.”

Però també va haver-hi espai per explorar el vessant com a compositors de la palafrugellenca i el maonès. Per exemple, amb la peça que va obrir la vetllada: “Joia”, de Marco Mezquida, reconvertida en “Joia (Arigato Gozaimasu)” i amb una lletra suposadament en japonès. Tal vegada va ser escrita expressament per al concert en el qual van enregistrar la seva primera referència com a duet: MA. Live in Tokio, un CD gravat en directe a l’emblemàtic Blue Note de la capital nipona. MA va sortir ara fa unes setmanes, en plena pandèmia, i el seu títol fa referència a un terme oriental sense equivalència al català. Significa, segons un diccionari de japonès antic, “espai entre coses que existeixen a prop l’una de l’altre.” Espai entre persones, ara que es parla tant de la “distància social”, però també entre sons, notes i moments.

Tal vegada el terme “MA” podria vincular-se al silenci, i també al ritme. Un altre dels mèrits de la proposta Pérez-Mezquida és la posada en escena i el ritme de l’actuació. Escenari nu, dos pianos a cada extrem —de cua i de paret amb sordina—, banqueta i guitarra al centre, un joc de llums calculat i moviments quasi teatrals per part de Sílvia Pérez. Fins i tot, a inicis de la sessió, la cantant va arribar a estirar-se a sota del piano. Va ser després d’interpretar peces com “Oración del remanso” i “Mallorca i no trobaràs la mar”. Llavors va arribar un dels moments més sublims, de lluïment, de Marco Mezquida, amb un llarg solo marca de la casa. La improvisació va precedir a un dels fragments més colpidors de la nit: la interpretació, a ritme de ranxera, d’un fragment del volum No Time For Flowers, de la gran, grandíssima, Ana María Moix. El tema, titulat “Mañana”, és un cant a la mort, i també a la vida.

El repertori va incloure també peces com ara “Barco Negro”, un tema originari de la cultura afrobrasilera que als anys cinquanta va recuperar la portuguesa Amália Rodrigues. També de l’esfera lusitana és la composició “Asa Branca”, del rei del baião Luis Gonzaga. Va sonar seguint l’estil de la millor tradició del tropicalisme, alegre i acolorida, com “Siga el baile”, del tanguista Donato. En un altre extrem cal esmentar la sublim interpretació de “La llorona”, la peça que va popularitzar la gran Chavela Vargas i que el saxofonista Charles Lloyd va dur amb mestria al terreny del jazz. La versió de Pérez i Mezquida arrencava amb el pianista gratant les cordes del piano per construir un timbre metàl·lic. De fet, un altre dels mèrits de la fórmula perezmezquidiana va ser el seu enginy com a arranjadors, proposant al respectable un llarg viatge oníric, amb giravolts, cops de genialitat i fragments gairebé d’experimentació, als antípodes de la concessió, però combinats amb d’altres amb un grau tan summament alt de bellesa que gairebé feien estremir. Virtuosisme i bon gust. Però, malgrat l’aparent solemnitat de la proposta, les poques vegades que Pérez i Mezquida van agafar el micro va ser per explicar anècdotes o fer bromes, com si fossin a un club de petit format.

En un d’aquests moments d’informalitat va arribar la, diguem-ne, boutade del recital: una interpretació del “No Surprises” de Radiohead amb una pianet de joguina que, segons sembla, el teclista Mezquida passeja pels aeroports dins una bossa del Condis. Fou poc abans d’interpretar el lorquià “Pequeño vals vienés” —basant-se en la versió Cohen / Morente—, i després d’un dels punts culminants de l’actuació. Cap a les acaballes del concert, Pérez i Mezquida van fer un meddley que podia semblar una temeritat: “Christus Factus Est”, una peça religiosa que la mateixa Sílvia Pérez havia cantat d’adolescent amb un cor; “Lonely Woman”, el tema més emblemàtic de l’inventor del free-jazz, Ornette Coleman; i “My Funny Valentine”, un estàndard arquetípic del repertori més canònic del jazz. Els tres temes, a priori a anys llum l’un de l’altre, van lligar de meravella. Van propiciar, a més, un moment de gran intensitat escènica i musical, reblat amb la intervenció no anunciada del ballarí Andrés Corchero, i amb un número de ball conjunt entre el dansaire Corchero i la cantant Pérez Cruz.

Per la triada escollida, per la forma d’interpretar —i vincular— les tres composicions i, fins i tot, per l’aparició espontània del ballarí Andrés Corchero, la cirereta del pastís, el bloc “Christus Factus Est” / “Lonely Woman” / “My Funny Valentine”, va esdevenir un resum, una síntesi perfecta, de la singular forma amb la qual Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida entenen la música, l’art i la creació en general. Una forma de fer, per altra banda, que no va decaure en cap moment de la llarga vetllada.

Venint d’on venen, de les primeres promocions de l’ESMUC, i també de la catacumba jazzística, entre altres llocs, un creia que es coneixien de tota la vida. Doncs no. Segons va explicar el mateix pianista Mezquida, amb prou feines s’havien vist abans de començar a treballar plegats. Qui ho diria, oi?

PS: Tot i que festivals com el Grec, el Cruïlla o el Sala BCN s’han salvat dels titubejos del Procicat i companyia, encara hi ha avui a Barcelona sales de música en viu tancades amb pany i forrellat. És el cas de clubs com ara el Jazz Man, el Sinestesia, el Robadors 23 o el Jamboree. Com els tablaos de flamenc i altres espais de cultura, es troben en una situació al límit. Seria fantàstic, doncs, que l’autoritat competent, alhora que aprova estrictes ordenances per evitar rebrots, permetés reobrir un conjunt de sales que, de fet, ja havien adoptat mesures excepcionals amb la sana intenció de gaudir d’una estona de música en viu i prou.

Podeu consultar tota la programació del Grec en aquest enllaç.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.