Pilarín Bayés: “Hi ha una aranya que em va traient dibuixos”

Bridge acaba de publicar l’autobiografia il·lustrada de Pilarín Bayés, La meva vida. Un llibre que és una festa per als ulls. La seva editora Iolanda Batallé ha conversat amb ella en un acte públic de presentació. Us n’oferim la transcripció que n’ha fet Lucía Ramírez.

El pròxim dissabte 1 de desembre Pilarín Bayés hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i participarà a una conversa amb Roser Capdevila sobre records d’infància a través de les seves il·lustracions.

Iolanda Batallé: Tothom coneix a la Pilarín, generacions i generacions hem crescut amb ella. De fet, l’any 2020 arribarà als 1.000 llibres. Té dues qualitats: la feina i la rialla; per a mi fer llibres amb ella és un regal i una inspiració. En tots aquests anys treballant juntes, sempre hem admirat la seva capacitat de portar entusiasme i talent. És una artista que comparteix el talent de forma molt generosa. Sempre ha dibuixat allò que han escrit els altres i això fa temps que em semblava un punt d’injustícia. Com seria un llibre de la Pilarín, escrit i dibuixat per ella? És La meva vida. Us convido a tots a llegir-lo, les històries són sorprenents i també els detalls dels dibuixos.

El resultat d’aquesta proposta que ens vam fer fa tres anys és una biografia, un repàs de la història del país i gairebé un llibre de viatges, perquè la Pilarín és molt viatgera. És un llibre únic. Des del meu punt de vista és el més personal. Una artista, única, entranyable, forta i treballadora.

Iolanda Batallé: Com et sents després de dibuixar la teva vida?

Pilarín Bayés: Cada llibre és una història i et troba en un moment concret. Em va enganxar que el meu marit estava a l’hospital perquè se li havia rebentat un aneurisma. Va arribar aquest llibre i al vespre, quan ell dormia, em posava a dibuixar; em venien al cap històries de quan era petita, quasi totes personals. D’aquesta manera vam anar apilant totes les històries. No hi ha artista sense algú que el patrocini, si pot ser algun ‘comte Güell’ millor, la meva comtessa Güell és ella, Iolanda Batallé.

Amb aquesta edat, que ja hauria d’estar jubilada i fent alguna bufanda pels nets, encara estic treballant perquè algú m’ho demana. Els més grans es veuran reflectits en aquestes històries sobre la postguerra, però els petits pensaran com ha canviat el món. Això, per a mi, va ser un al·licient.

I. B: La Pilarín era una nena molt curiosa, i ho segueix sent ara. Què t’ha aportat aquesta curiositat?

P. B: Hi ha coses de la vida que em meravellen. Quan era petita trobava que la vida dels grans era molt interessant. Els nens de la postguerra havíem après que amb el to amb què es deien les coses s’intuïen deu mil embolics i històries. Penso que la gent de la nostra edat se sentirà identificada. Els joves diran que el món ha canviat. Amb aquestes màquines (telèfon, ordinador, tablet) no hauríem jugat nosaltres, i d’això se’n diu evolució.

I. B: Què et passa amb les gallines?

 P. B: Tinc fòbia a les gallines i als ocells en general. Hi ha dues històries sobre gallines al llibre, d’una certa importància. Una del meu germà, que estudiava per a metge i que volia fer una provatura psicològica per veure com em treia la fòbia a les gallines. Em va tancar en una comuna amb una gallina i em va fer venir més por que abans. Ho feia de bona fe, pobre.

I. B: Fa riure molt l’anècdota en què la Pilarín, de petita, va creure descobrir un ‘complot mundial’. Va veure entrar un guàrdia civil al prostíbul de Ca la gitana.

 P. B: Nosaltres sentíem que els nostres pares deien que això era una vergonya, que no podia ser. Nosaltres, tan llestes, pensàvem que a Ca la gitana eren comunistes. Quan vaig veure que el guàrdia civil entrava al prostíbul vaig pensar: alta traïció! Jo em sentia James Bond.

I. B: Al text hi ha aquesta frase: “A las niñas que hablan catalán se les deforma la boca de manera horripilante”.

P. B: Això ho deia el meu avi, català i de Reus, que va anar a viure a l’Argentina. Jo havia arribat a la conclusió que Barcelona era Castella, perquè quan anava a casa dels avis tothom parlava castellà. Anava repassant i no coneixia cap dona de Vic amb la boca deformada. Vaig entendre que l’avi no estava gens encertat.

I. B: Casar-se a la tarda fa que hi hagi perill d’orgia?

 P. B: I tant! Un bisbe ens va preguntar, al meu marit i a mi, que si ja teníem algun fill casat. Nosaltres no sabíem què dir i el bisbe ens va dir que al Vaticà es deia: quasi sposato. Nosaltres volíem un casament senzill i auster, no és una exhibició de models. El vicari deia que fer casaments a la tarda estava prohibit des del segle XIII, ja que convidava a les orgies. El meu marit, que tenia onze germans ultra catòlics, va preguntar si a casa seva feien cara d’orgia. En aquell moment vaig dir: Ep! Serem nosaltres, els de cara d’orgia? I no va dir res. Us prometo que no fem gaire cara d’orgia. Vaig marxar amb uns morros…

El bisbe va dir-nos que si trobàvem algun antecedent, ell perdonaria aquesta llei. L’antecedent era la Mercedes Salisachs, que tenia un fill una mica tarambana i va fer un comiat de solter tan sonat, que el casament va haver de retardar-se fins a les tres de la tarda. Vaig trucar-la i em va dir que “no creia que l’aconseguís, perquè més ‘enchufe’ que ella no hi havia ningú”. Vaig enfadar-me, però al final vaig tenir el meu casament de tarda.

I. B: Què va passar quan una de les teves filles va dir que volia ser ‘ramera’?

P. B: Era la filla gran. La veiem collint margarides, ens va dir que ja sabia que volia ser de gran i nosaltres vam pensar que era un fenomen. “Seré ramera”, volia dir ramera de fer rams, us ho prometo.

I. B: Ets tan treballadora, tothom ho pot veure. No han vist cap presentació en què qui parli no deixi de dibuixar.

P. B: És el meu somni daurat, parlar i dibuixar. Sempre vaig malament de temps per acabar les feines, i quan ve una visita a la mitja hora estic pensant en tota la feina que he de fer.

 I. B: El teu fill et veia sempre dibuixar i et va preguntar: Hi ha mares que no dibuixin?

 P. B: És motorista, sembla que en comptes de sang tingui benzina. Quan arribava a casa, el dinar no estava fet perquè jo estava dibuixant. Un dia em va dir que si hi havia mares que no dibuixaven i li vaig dir que sí. D’alguna manera ho van patir, però també gaudir.

I. B: Les teves il·lustracions estan plenes de detalls, com la Capella Sixtina.

P. B: Deu ser de la meva ascendència de la banda andalusa, que tenen tendència al barroc. La meva dèria és saber què posaré al paper.

I. B: A banda dels dibuixos cal destacar la investigació que realitzes. Estem començant un projecte sobre diferents grups de música des dels anys cinquanta fins a l’actualitat i el treball d’investigació és increïble. Hi ha cap record que t’hagi emocionat especialment a l’hora de dibuixar?

 P. B: Vaig començar aquest llibre quan el meu marit estava molt malalt i el vaig acabar quan ja havia mort. M’emocionen les històries més corrents i normals que vaig viure amb el Joan, però que en aquell moment em colpien especialment.

I. B: Les teves il·lustracions estan plenes de detalls, com la Capella Sixtina.

P. B: Deu ser de la meva ascendència de la banda andalusa, que tenen tendència al barroc. La meva dèria és saber què posaré al paper.

I. B: A banda dels dibuixos cal destacar la investigació que realitzes. Estem començant un projecte sobre diferents grups de música des dels anys cinquanta fins a l’actualitat i el treball d’investigació és increïble. Hi ha cap record que t’hagi emocionat especialment a l’hora de dibuixar?

 P. B: Vaig començar aquest llibre quan el meu marit estava molt malalt i el vaig acabar quan ja havia mort. M’emocionen les històries més corrents i normals que vaig viure amb el Joan, però que en aquell moment em colpien especialment.

I. B: Malgrat la duresa d’algunes escenes, el llibre sempre és alegre i vital. Sembla tot preciós i divertit quan ho recordes? Ho vius així?

P. B: Hi ha una cosa fantàstica: la infantesa. El franquisme era duríssim. Intuíem que aquella grisor no podia ser natural, que algun element es ficava pel mig, però en aquell temps no parlàvem gaire d’aquest tema.

 I. B: Segur que després d’acabar el llibre, vas pensar en alguna anècdota que t’havies deixat. Vols explicar-ne alguna?

P. B: Sovint ho penso. De sobte em venien les anècdotes. Ahir em vaig trobar una noia que era la ‘noia més formal de Vic’ i vaig recordar-ne una. Vosaltres deveu portar molt bé els idiomes, però a Vic ho dúiem fatal, com a molt sabíem llatí perquè ho donaven a missa. Aquesta noia, la més formal, va aprendre anglès i va marxar a Anglaterra a estudiar. La meva mare admirava que aquesta noia hagués fet això i li ensenyava a fer mitja. Em deia: “Tu també podries aprendre a fer mitja” (la feia fatal). L’únic bolet que em va clavar la meva mare va ser aquest, que jo no fes mitja bé i l’altra noia sí. Entenc que vaig acabar amb la seva paciència.

I. B: Ja dibuixaves aleshores?

P. B: Dibuixava des de molt petita. La meva àvia, que era filla del pintor Joaquim Vayreda, quan vaig estar malalta durant sis mesos, venia a la meva habitació, mirava els meus dibuixos i em donava la seva opinió. Les primeres lliçons de perspectiva me les va donar l’àvia, que era molt bona dona.

I. B: Per què continues dibuixant? Quantes hores cada dia? I què vas dibuixar ahir?

P. B: És el que més em diverteix. És com una mania, una passió i una aranya que em va traient dibuixos. Ahir vaig dibuixar la història de la mulassa de Barcelona i m’ho estic passant molt bé. Aquest any fa cent anys de la seva restauració.

I. B: Cada cop que faig un llibre amb la Pilarín és una alegria, iniciar-lo i compartir-lo amb vosaltres. És la primera vegada que fem una quedada i ella no para de dibuixar en tota l’estona.

P. B: Normalment una parla i l’altra dibuixa. En aquest cas era millor fer un format de conversa. I si us afegiu molt millor.

I. B: Ara és el moment de tots vosaltres, si li voleu fer alguna pregunta o comentari.

Públic: Jo sóc docent. En aquest període de la meva vida estic prejubilat. No és una pregunta, només vull donar-te les gràcies. Gràcies perquè hi ha llibres d’instruments, de la història de Catalunya que m’han ajudat amb els meus alumnes. És un patrimoni que no podem perdre. Vull donar-te les gràcies com a educador perquè ho has posat molt fàcil, ja que ajudes els nens a observar el món a través del dibuix, el color i el detall. Per tant, gràcies. T’he vist en quatre ocasions, però avui havia de ser aquí, ja que ens presentes la teva vida. Aquests llibres tan planers i senzills ens han ajudat. Val la pena que avui et doni les gràcies.

 P. B: La meva feina, moltes vegades, es dirigeix als nens i hem d’explicar alguna cosa que els sigui útil, que no pensin que la vida és un desastre. Els intèrprets d’això són els mestres, no hi haurà prou bronze per fer-los monuments. Ara mateix, els mestres us encarregueu d’aquesta feina, d’incorporar nens d’altres cultures i idiomes i ho heu fet amb una eficiència, alegria i elegància formidables. Si no ho haguéssiu fet bé, vés a saber com seria el nostre futur. Els mestres per a mi són una professió molt estimada. 

Públic: Volia remarcar la humanitat que té la Pilarín. Ha format part de la nostra vida, els seus llibres han guiat i han ensenyat, a les escoles i als pares. Ens ha acompanyat des de sempre. La bondat que la Pilarín reflecteix en els dibuixos és la bondat que porta a dins. Després de molt temps, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la molt bé quan se’m va ocórrer fer contes per als nens, amb la gran vinguda de nens i nenes de fora de Catalunya, que venien a viure aquí. Nosaltres desconeixíem la realitat d’aquests nens i vaig pensar que una de les meravelles seria demanar a la Pilarín que posés dibuixos a les veus i vivències d’aquells nens. A partir d’una experiència personal de viatge a països d’on venien aquests nens, vaig escriure els contes i la Pilarín va ser l’única dibuixant que em va obrir les portes. Va ser fantàstic. Ho va fer amb tota la generositat del món, sense cobrar res, i acceptant tot. De fet, jo li deia: No cal que dediquis tanta estona a cada dibuix!

P. B: Sí, dibuixo una festa major i només poso a un nen! No sóc tan bona dona. Sempre m’ha semblat que quan una persona feia una cosa molt ben feta i em deia que fes un dibuix, em semblava que era el mínim que podia fer; sobretot davant d’aquesta dona que se n’anava tot l’estiu per aquells mons de Déu amb l’escola catalana. La primera vegada que em van dir que l’escola catalana era molt bona, amb el costum de pensar que tot allò nostre era més dolent, vaig quedar parada. I m’ho van dir uns mestres francesos. Reflexionant vaig adonar-me’n que era cert, que l’escola catalana era molt bona.

A vegades no ens valorem prou. Un país que té bons mestres és un país que se’n surt. Penso que hem millorat en moltes coses; de mica en mica, aprenem alguna cosa.

Públic: Diuen que cada dia és un present, un regal. Per tant, avui és un regal poder escoltar a la Pilarín.

P. B: Per a mi sí que és un regal. La nostra feina és solitària, però tenim estones d’esbarjo formidables, amb mestres i editors. Després quedes tu sol amb el paper blanc i penses: Com ho faré? Els nens ho entendran? Com ho interpretaran?

Vaig estar a punt d’anar al ple de l’Ajuntament de Barcelona perquè una persona va dir que a la història de Catalunya vaig dibuixar als castellans molt lletjos. El que passa és que vaig il·lustrar el moment en què els castellans ens van envair, però quan els catalans envaïen Grècia també feien cara de lletjos. No vaig interpretar que els castellans fossin més lletjos o més guapos que nosaltres. En canvi, un senyor gran ho va interpretar així.

Moltes vegades et trobes sol. Estones com aquesta, en què escoltes allò que la gent pensa de la meva feina, són el millor de la vida.