Carla Rovira: “El problema no és el tap generacional. És la precarietat”

5.11.2018

Carla Rovira no para. Acaba d’estrenar Calla, Hamlet, calla al Temporada Alta, un espectacle sobre la llibertat d’expressió que, de fet, ha inaugurat el festival. Abans, va estar a Xile representant Màtria, muntatge que també ha portat a Polònia, i que ara gira per Catalunya. Parlem amb Carla Rovira de la seva trajectòria, des del seu pas per l’Institut del Teatre fins a l’actualitat, però també dels temes que estan protagonitzant el debat teatral aquests darrers mesos, com la qüestió de gènere o el tap generacional. Fem l’entrevista a la seva terrassa, a Sants, amb la ciutat als nostres peus.

La creadora Carla Rovira. Fotografia: Ester Roig.

La teva formació, a part de com a educadora social, és com a actriu. Et vas formar a l’Institut del Teatre on, segons he llegit al teu blog, no tot van ser bones experiències.

Quan vaig sortir de l’Institut del Teatre sabia què era allò que no volia fer. No vull dir que tot el que vaig aprendre allà no m’hagi servit de res, però sí que vaig aprendre a conèixer tot d’aspectes del teatre que no m’interessen gens ni mica. I crec que això és un aprenentatge molt important. Jo vaig tenir una experiència que, en el fons, em va anar molt bé, i és que ho vaig deixar. A segon em van suspendre Interpretació, llavors vaig haver de repetir-la i no vaig poder fer els tallers de l’any següent, vaig començar a estudiar Antropologia, tenia tres feines… Vaig decidir deixar l’Institut i vaig marxar de Barcelona. Vaig tornar a Girona, la meva ciutat, vaig viatjar a Mèxic i em vaig plantejar quedar-m’hi a viure. Finalment, vaig tornar a l’Institut, perquè volia fer els tallers d’interpretació. Però em vaig quedar a viure a Girona, cosa que em va anar molt bé: el meu entorn d’amistats no era del món teatral, i no hi havia aquella pressió per l’èxit i aquella competitivitat que senties a l’IT. De fet, jo vaig sortir d’allà amb una depressió, perquè no era feliç. Crec que, quan poses totes les teves expectatives en una cosa, que en el meu cas havia sigut entrar a l’IT, si allò no funciona et sents molt infeliç. Em sentia molt insegura, molt grassa, amb una autoimatge horrorosa.

Al teu blog expliques que alguns professors no et van ajudar massa a sentir-te millor.

Al primer curs em van fer una tutoria, on una de les professores em va dir: “Si no t’aprimes, sempre acabaràs fent els papers de tieta o de mama”. I m’ho deia per avisar-me que el mercat no acceptava un cos com el meu. Una de les grans crítiques que faig a l’IT és que segueix les regles del mercat, no el qüestiona. O, com a mínim, això és el que passava quan hi estudiava jo. Crec que les coses estan canviant, i les generacions joves són molt més potents i es plantegen molts més debats, com el del feminisme. A mi em va anar molt bé canviar de promocions i treballar amb gent diferent.

Quan vas sortir de l’Institut vas treballar en la primera obra de La Calòrica, i després et vas incorporar a l’equip d’actors de LAminimAL Teatre.

Vaig tenir la sort de sortir de l’Institut i poder tenir la meva primera experiència professional, que va ser amb Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. I també vaig entrar als laboratoris de LAminimAL, que fèiem un cop al mes, durant un o dos anys. Després d’aquell espectacle vaig deixar La Calòrica, i vaig continuar amb LAminimAL, amb qui vaig estar cinc anys.

LAminimAL és una companyia que treballa a partir dels anomenats Sistemes Minimalistes Repetitius, de la mà de la directora Daniela de Vecchi. Què en vas aprendre, d’aquella experiència?

Em va anar molt bé. Jo sempre m’imaginava com una actriu dramàtica, que treballaria al Grec, fent Les troianes, cridant com una boja, amb el pit descobert… Als meus anys amb LAminimAL vaig aprendre moltes coses: quan soc en un escenari sempre estic molt tranquil·la, perquè treballar amb codis d’improvisació fa que, si tens algun problema, sempre sàpigues que hi ha un company per sostenir-te. Si bé considero que no soc una actriu molt profunda, crec que tinc molta capacitat de connectar amb el públic, i d’estar atenta a totes les coses que passen. En aquest sentit, LAminimAL va ser una gran escola. Allà també vaig fer una mica de tot, com ara tasques de producció. Quan va sortir el projecte “dels pollastres” em vaig adonar que no podia estar als dos llocs al mateix temps. De vegades val més dir “Deixem-ho aquí, i si de cas ja tornaré”, que intentar combinar dues o tres coses alhora. Jo això ho he après a base de bufes. Com que és tot tan precari, al final només et queden les ganes. I crec que és important el fet de protegir aquestes ganes.

La precarietat del sistema teatral està lligada a les condicions de feina. És a dir, el temps, l’espai i els mitjans disponibles per tirar endavant un projecte.

Cadascú ho viu d’una manera diferent, segons les seves possibilitats econòmiques i laborals. No és el mateix algú que es pot permetre que un projecte artístic sigui la seva única feina i no tenir altres feines de subsistència, que algú altre que estigui fent quatre o cinc feines al mateix temps.

I com arribes al teu primer espectacle com a creadora? Most of all, you’ve got to hide from the chicks, es va estrenar a FiraTàrrega i va guanyar el Premi FAD Sebastià Gasch 2016 d’Arts Parateatrals.

Ja coneixia el Jordi Duran, director de FiraTàrrega, des de ja feia uns anys: ell havia sigut el meu primer professor a l’Aula de Teatre de la Universitat de Girona i, com que jo estava molt motivada, li havia fet d’ajudant de direcció en algun projecte. Quan vam fer La supervivència de les lluernes, amb LAminimAL, jo en feia la producció. Va venir una companyia hongaresa a Tàrrega amb un projecte fet per persones migrades, necessitaven una traductora de l’anglès i m’ho van dir a mi, que també feia tasques de direcció i producció. Després de tot allò, el Jordi em va dir: “Fes el teu primer espectacle”. Com que sabien que soc educadora social, em van proposar un projecte sobre allò que esperen els nens i nenes quan van al teatre. Al principi em vaig cagar de por. L’Antic Teatre es va afegir al projecte, perquè tenia ganes de col·laborar amb festivals. Primer vaig treballar amb un grup de nens de Granollers. També vaig fer l’espectacle amb nens de Barcelona (al Convent de Sant Agustí) i de Tàrrega.

Al primer passi em tremolaven les cames, de la por que tenia. El primer era en anglès, hi havia setanta entrades reservades i van venir trenta-sis persones. De sobte, començo a veure gent plorant… i es veu que van flipar. Resulta que un prescriptor holandès va començar a recomanar l’espectacle als programadors internacionals, i aquí és on es va girar la truita. Un programador francès, que el dia abans m’havia girat la cara, ara em suplicava si tenia entrades pel següent passi [somriu].

Amb aquella peça volies trencar les barreres que normalment hi ha entre els espectacles de teatre “familiar” i el teatre “per adults”, parlant del dolor o la mateixa creació amb nens i nenes de deu anys.

Jo crec que funciono per epifanies, a les meves creacions. La primera que vaig tenir va ser: “Jo no soc necessària. Els artistes no són necessaris”. Una experiència artística no necessita un artista, per tenir lloc. I més pensant en el sector cultural, encara tan elitista i que en el fons arriba a tan poca gent. Tenia la sensació que el que fem les artistes moltes vegades és creure que hem de tutelar les experiències de la gent que ve a veure les nostres obres. És el mateix que els adults fem amb els nens, intentar dirigir la seva experiència de les coses: “Calla. No corris. Seu. Fes això. Fes allò”. Volia fer una reflexió sobre la creació, però a partir d’aquesta idea. Qui té la legitimitat? Quan vas al metge i li dius que et fa mal la cama, ell t’ha de creure, no pot dir que t’ho inventes. Jo tinc una amiga que em diu que quan anem al teatre li destrosso la seva experiència, perquè jo dic “Això és una merda!” i potser per ella no ho és pas.

Recordo que jo llavors no et coneixia, però la gent em parlava de tu. “Has de veure la peça de la Carla Rovira”. De seguida el teu nom es va convertir en una marca.

L’únic que veig de mi mateixa són els meus vicis com a creadora. Et podria dir que  construeixo totes les obres igual: faig diverses escenes fins que arriba un moment on em ridiculitzo a mi mateixa. Veig els mateixos acudits a tot arreu. Soc presonera de mi mateixa. Però també és veritat que jo m’he format com a actriu, i no com a creadora. O sigui que arribaré allà on em deixin. Ara mateix, estic vivint un canvi de paradigma: els teatres i els festivals em contesten els correus, i em venen a buscar per oferir-me projectes. Això és una gran responsabilitat, que em fa sentir bé i malament alhora. Perquè jo tinc ganes de treballar, tinc ganes de tenir un sou digne d’una punyetera vegada, tinc ganes de tenir seguretat econòmica a un any vista. Però a la vegada, penso: “Ja m’he convertit en quota femenina”.

Després del teu debut a FiraTàrrega fas un projecte a Corea, que aquí no es coneix gaire.

Allò em va arribar gràcies a Tàrrega. Em van venir a veure uns programadors coreans, una funció en català. I em van proposar fer uns tallers i un espectacle amb adolescents de Corea. Si aquí el teatre infantil està mal vist, allà la desconnexió és encara més brutal. Jo els preguntava: “Què n’espereu, d’aquest projecte?”. “Que treballis i prou”, “Que es distreguin”. Va ser una experiència molt estimulant. Des de dir-li a la traductora “Farem una improvisació” i que ella em preguntés què vol dir improvisar… Tot molt boig. I meravellós. Vam fer l’espectacle sobre un ferri que va naufragar, en un accident que va ser molt sonat. Es van ajuntar les negligències del govern, una gran tempesta i que el ferri portava tres vegades més pes del permès. El capità del vaixell va dir als tripulants que no es moguessin, i com que a Corea tothom respecta moltíssim la jerarquia, ningú va moure ni un pèl. El govern va trigar no sé quantes hores a fer les tasques de rescat, i el resultat final van ser 304 víctimes. La majoria eren alumnes d’un institut de secundària, que va quedar gairebé buit. El govern, com que estava implicat en el naufragi,  no deixava que es fessin manifestacions. L’espectacle era sobre tot això. Vaig treballar en grup amb els adolescents, i tot eren confessions, drames, llàgrimes… Eren del mateix poble on s’havien mort tants joves. Tots tenien molta por de parlar del tema, també en el terreny emocional. Els nanos em deien “Volem que es recordi a les víctimes” i de sobte vaig pensar en Antígona. Vam fer una versió del mite i va ser molt graciós adonar-me de com n’arribo a ser d’eurocentrista, perquè els vaig dir “Ara farem un clàssic”. I és clar, Antígona no és un text que els coreans considerin un clàssic seu. La primera escena era explicar el teatre clàssic, com ara què són l’anagnòrisi o la catarsi, i llavors els monòlegs i les referències als vaixells i al món nàutic. Va ser una experiència molt bonica, perquè la gent no esperava res d’allò i en va sortir un espectacle molt xulo.

La directora i actriu Carla Rovira a la terrassa de casa seva. Fotografia: Ester Roig

A més d’actriu i creadora, també ets educadora social. Què creus que t’ha aportat, a la faceta artística, la teva experiència professional en aquest camp?

Quan he treballat com a educadora ho he fet sempre en centres: a un de protecció de dones maltractades, a un altre d’acollida de menors i a una presó de menors. Sempre hi ha molts protocols i unes jerarquies molt marcades, que jo respecto molt. Fent classes extraescolars sempre he sigut horrorosa. En els espais de creació on jo em relaciono com a artista, en canvi, intento generar grups de treball artístic. Som grups d’artistes treballant. Per tant, tot el que succeeixi a la sala d’assaig és susceptible que acabi integrat a la peça. Som ments creatives. Això em genera un altre tipus de relació, a estar més oberta. En una sessió amb els “pollastres” sortia el tema del feminisme, per exemple, i ens passàvem dues hores parlant sobre el tema, perquè era molt més interessant que fer qualsevol altra cosa. L’altre dia vaig fer un taller, a Santiago de Xile, on vaig sentir la millor frase de la història de la humanitat. Un noi molt graciós em va dir: “En mi intención de hacer la tarea, me ha pasado…” . En la meva intenció de fer quelcom és quan, a mi, em passa tot. Crec que és això: intentant fer un espectacle és quan ha passat un espectacle. Quan ensenyàvem allò que fèiem amb els “pollastres”, em vaig adonar que el més interessant era la sessió amb els nens. Llavors vam decidir fer una sessió amb públic.

No creus que existeix un perill molt concret, que a mi personalment em passa davant d’aquells espectacles que com a espectador penso: “Segur que vosaltres en el procés us ho heu passat molt bé, però el resultat de tot això a mi no m’interessa gens ni mica”?

Crec que és important que la gent sàpiga que el millor d’una peça sempre és allò que succeeix a la sala d’assaig. No veuràs mai un espectacle millor que durant el seu procés de creació, perquè allà no hi ha ningú mirant. El procés és la gràcia. Un dels meus vicis com a creadora és que no sé fer un espectacle en si mateix, sinó que explico el procés de fer un espectacle. M’agradaria saber-ne més, ser més poètica, però de moment només sé fer això.

Després del teu debut com a creadora, treballes amb la companyia Les Impuxibles dirigint i fent la dramatúrgia de l’espectacle Aüc (el so de les esquerdes).

Havien vist els pollastres, tenien ganes de tenir la dramatúrgia… Quan vam engegar el projecte hi havia la Nausicaa Bonnín, que al final no va poder estrenar per altres compromisos, i va entrar la Júlia Barceló. Elles feia un any que estaven pensant i investigant sobre l’espectacle, volien textos i un ull extern. Vam presentar un embrió de l’espectacle al festival Escena Poblenou, i d’allà va arribar l’estrena al Grec de 2017, a La Seca. Jo sempre dic que Aüc és una peça molt honesta, que ensenya fins allà on ens hem trobat, però també on no ens hem trobat. Després de cert temps i d’haver fet força bolos per Catalunya, quan el pròxim mes de gener fem l’espectacle al Teatre Lliure el tornarem a revisar. Hi ha un tros molt coral i hi ha parts on quedava molt diferenciada la dansa, la música i el text. Va ser una gran experiència d’aprenentatge, i les estimo infinit, però hi havia moment on no ens trobàvem. Les Impuxibles tenen un recorregut molt concret i jo en tinc un altre, i és fantàstic que elles portin molt de públic, tant la Clara Peya com a músic com Les Impuxibles com a companyia. Són unes treballadores incansables, i jo soc més de “Fem la pausa pel cigarret?”.

I després d’Aüc estrenes Màtria, segurament el teu projecte més personal, pel que implica de parlar de la teva família i fer sortir la teva mare en escena.

Era un projecte que tenia al cap des de feia molt temps, sobre la família de la meva mare i el meu tiet-avi. Va ser un projecte que havíem anat preparant abans, però que en realitat vam muntar en un mes i mig. Amb moltíssims problemes, que em sembla que jo sempre porto a sobre: ens van denegar dues subvencions la mateixa setmana, l’escenògrafa ens va plegar tres setmanes abans… A la meva mare li vaig proposar de participar dos anys abans de l’estrena, i de seguida va dir que sí. El procés de treballar amb ella va ser molt interessant, i recordo que en un assaig el Ramon Bonvehí i jo ens vam mirar com dient “Ja és actriu!”. Ha sigut molt divertit i també molt fort, perquè remoure temes familiars no és gens fàcil.

Al meu article Les feministes són molt pesades, vas escriure un comentari on explicaves que havies presentat Màtria tant a La Perla 29 com al TNC.

És veritat. Jo volia fer Màtria a tres llocs: l’Oriol Broggi i el TNC ho van venir a veure. El Xavier Pujolràs del TNC em va dir “Has guanyat un espectador”, però que l’espectacle no li encaixava en la seva línia de programació. De La Perla 29 va venir el mateix Broggi i tres persones del seu equip, a l’Ateneu Popular de 9Barris. Em va contestar de seguida, tot sigui dit. I ara que sabem que la línia d’aquesta temporada de La Perla 29 és el temps, crec que Màtria hauria quedat molt bé a la programació. A més, l’espai de la Biblioteca de Catalunya és ideal: no hauríem ni d’haver afegit el suro que sempre posem a l’escenari.

El darrer espectacle que has estrenat és Calla, Hamlet, calla, que de fet ha sigut l’espectacle inaugural d’aquesta edició del Temporada Alta. És evident que Salvador Sunyer creu en tu i t’ha fet aquest vot de confiança. Creus que t’ha triat, també, com a quota femenina, com a quota jove o com a quota gironina?

Jo estic molt d’acord que el Temporada Alta sempre tingui una quota de creadors locals, tant pel que fa a dramaturgs, directors, actors o creadors en general. Tinc la sort que ja fa molts anys que vaig al festival, com a espectadora, i en els últims anys estic veient que quasi hi ha més espectadors de Barcelona que de Girona, sobretot en els espectacles internacionals. Aquí tenim un problema, penso. Per això crec que està bé que al festival hi hagi una quota gironina. Al Salvador Sunyer li va agradar molt Màtria, i em va dir que el pròxim projecte que tingués li anés a presentar. La seva primera idea va ser encarregar un espectacle sobre la llibertat d’expressió, que havíem de fer una creadora més reconeguda i jo mateixa. Al final, no sé si perquè el meu catxet és més baix o perquè preferia sentir la veu de la meva generació, vaig ser només jo. I sí, soc de Girona, soc dona i soc jove. I tal com està el panorama, represento diverses quotes en la meva figura. El 27 de juliol vam pactar que faríem aquest espectacle, i l’estrenàvem el 12 d’octubre. Tenint en compte que la setmana abans de l’estrena estàvem a Santiago de Xile fent Màtria. Això ha sigut un muntatge exprés total. Hi ha hagut molts problemes, de tot tipus. Estic molt contenta d’haver arribat on hem arribat, amb el temps que hem tingut. Sempre dic que em sento com si acabés d’aprendre a fer malabars amb tres pilotes, i me n’afegeixen una quarta, i quan n’he après a fer amb quatre pilotes, m’afegeixen una cinquena… Calla, Hamlet, calla era una superproducció, segons els nostres paràmetres, i tot ens venia una mica gran. I dintre de tot, ha sortit molt bé. El pitjor que m’ha passat és que em vaig fer mal a la cama el mateix dia de l’estrena. Però sempre dic que si el divendres va anar malament, el dijous encara havia sigut pitjor. Tot ens venia molt gros, i ho hem anat torejant com hem pogut.

Només vau fer una representació de l’espectacle, el passat 12 d’octubre. La peça tindrà més vida, la podrem veure en un futur pròxim a altres teatres o festivals?

Hi ha gent que s’hi ha interessat, que curiosament són aquells que no han vist la peça [riu]. Crec que és un espectacle que ha agradat més a persones militants de les esquerres, que no pas a gent de teatre. Artísticament, ja tinc força idees de com millorar la cosa. De fet, hem de tenir una reunió com equip per decidir què fem, si ens institucionalitzem com a companyia o no, què té ganes de fer cadascú…

Tens la sensació que t’estàs convertint en “la Carla Rovira”, un nom o una marca que la gent, almenys del sector, comença a conèixer?

Potser en certa manera sí, però està clar que no tinc ni la meitat de comoditats, de marca, que tenen altres creadors més consolidats. També és veritat que no dic “Jo soc la directora i aquí mano jo”. Però sí que veig que el que dic jo sempre és negociable. Suposo que a la Carme Portaceli no li discuteixen tot.

Com apareix la plataforma Dones i cultura a la teva vida? Encara que aquest col·lectiu no té (ni vol tenir) una portaveu visible, has parlat en el seu nom en alguns actes, com ara els Premis de la Crítica 2017.

Dones i cultura som totes. És tan fàcil com mirar vídeos i veuràs qui som. I sempre hem intentat ser representades per persones diferents, i que avui faci de portaveu una de nosaltres i demà, una altra. De fet, el grup apareix fa un any i mig, el 8 de març de 2017, quan una sèrie de creadores ens reunim per fer alguna cosa. Com a dones treballadores de la cultura no ens estem significant mai. I en aquest món tenim una quantitat de merda, que al·lucines. Jo vaig estar molt vinculada a Dones i Cultura al principi, darrerament no he pogut anar a les assemblees, per temes de feina. A mi em fa pensar molt en El Col·lectiu (de companyies de teatre independent). Quan tenia 32 anys, que ja en portava sis treballant en el món del teatre, vaig començar a conèixer molta gent que li passava el mateix que a mi. Crec que això és el millor de Dones i cultura. Cal compartir la teva experiència amb altres treballadores de la cultura per identificar i posar nom a allò que et passa. El que va fer l’Andrea Ros amb el seu post, denunciant els maltractaments que va patir per part de Lluís Pasqual, és quelcom que ha passat tota la vida. Qui cregui que s’està descobrint quelcom excepcional, és que està cec, i per voluntat pròpia.

En un primer moment, algunes persones van desacreditar l’Andrea pel sol fet de ser jove. Defensaven el pacte tàcit entre director i intèrprets, deien “Ja se sap, en el treball creatiu sempre entren els sentiments en joc”, etc.

Jo em nego a creure que la Núria Espert no hagi tingut mai experiències semblants amb directors, al llarg de la seva vida. És que no m’ho crec. Potser no les ha sabut identificar, perquè aquesta professió és molt dura. Però un cop les reconeixes, és impossible no fer una retrospectiva de la teva trajectòria. Això també passa amb les agressions sexuals: la majoria de dones hem sigut agredides sexualment. Quan te n’adones penses en totes les excuses que t’has anat posant: “Jo això no ho volia”, “No me n’havia adonat”, “Pensava que això era normal”, etcètera.

No dic que les dones no puguin exercir el poder d’una manera violenta i agressiva, però he de dir que des que vaig deixar La Calòrica jo només he treballat amb dones directores. El poder masculí, exercit per un home cis, fa temps que no el pateixo. Menteixo: sí que el pateixo quan vaig a festivals, però no com a actriu. M’han passat moltes coses, i jo mateixa també l’he cagat de vegades exercint el poder. És innegable que si ets un home cis, blanc, heterosexual i amb una mica de poder adquisitiu, tens tots els números per tenir incorporades pràctiques d’abús de poder sense ni adonar-te’n. Fem-ho al revés. Parlem de privilegis o parlem d’opressió? Et van donant tiquets per una rifa, i per cada privilegi que tens et donen deu tiquets, per tant és més fàcil que et toqui. Jo soc molt conscient dels meus privilegis, això està clar. Veient el panorama, soc una dona molt privilegiada: per començar, estic cobrant per la meva feina. De vegades més i de vegades menys, però ara puc dedicar més temps als meus projectes artístics i no necessito tenir altres feines de subsistència.

La creadora Carla Rovira. Fotografia: Ester Roig

Abans parlaves del Lluís Pasqual. Ara que fa dos mesos de la seva dimissió com a director del Teatre Lliure, què creus que va acabar provocant la seva decisió? Jaume Forés parlava, al seu article Lluís Pasqual com a símptoma, sobre el tap generacional, la paritat o la transparència. 

Una de les millors coses del feminisme és que ens obliga a revisar-ho tot. Es tracta d’una mirada transversal, que apunta a tots els eixos possibles. Una cosa que em flipava molt quan vaig treballar amb els “pollastres” era veure la jerarquia que encara existeix entre nens i adults. D’alguna manera, en la figura de Lluís Pasqual hi conflueixen molts privilegis i opressions: el tema del gènere, que és flagrant, el tap generacional, que és molt visible. Cal no oblidar el factor econòmic. Jo el 2016 tenia cinc feines i no arribava ni a una mensualitat del seu sou. Crec que el que fa el feminisme és arribar a tot arreu i qüestionar-ho tot. Un cop et poses a revisar les desigualtats, n’identifiques vint-i-cinc de diferents. Segurament, el Lluís Pasqual ha patit ara les conseqüències de portar anys sense fer les coses bé. Sense revisar res de res. Ja ho diuen: “renovar-se o morir”. I ell ha decidit morir.

És curiós com tot plegat es va precipitar després de la presentació en societat de la temporada 2018-2019, on Pasqual va dir que renovava com a director artístic. La revista del Teatre Lliure amb un noi negre a la portada, un cicle dedicat a les dones, una fotografia de Chimamanda Ngozi Adichie…

Les noves generacions estem (o estan, ja no sé on em trobo) pujant amb molta força, perquè estan agafant el discurs del feminisme de forma molt bèstia. Una cosa no es pot separar de l’altra. Jo soc una negada teatral, i ja fa anys que els muntatges del Pasqual no m’interessen. No vaig a veure teatre que em sembla aburgesat. I ho dic des del meu privilegi de persona de classe mitjana. Una de les coses que em va sorprendre més de la dimissió del Pasqual, va ser veure la quantitat d’abonats del Teatre Lliure que estaven súper ofesos. I aquí hi vaig veure una concepció del teatre molt mercantil, de “el client sempre té la raó”, molt classista, que entén l’espectador com un simple consumidor. “Això és més meu que de ningú”, “Si aquesta nena s’ho ha passat malament, que es foti” i altres perles per l’estil. Què és aquest clientelisme? Estem fent cultura, i aquesta no hauria de seguir els mateixos paràmetres que el mercat de consum. Això és un error, que genera monstres com tu, que creus que perquè pagues tens aquests drets. No crec que els maltractaments s’acabaran amb Lluís Pasqual, ni crec que el món serà un lloc millor amb la dimissió de Lluís Pasqual. Hem de ser prou sàvies per agafar això que ha passat i fer una revisió molt profunda de què és el teatre català, que té molts vicis. Això que han fet de fulminar la Kompanyia Lliure, és no haver entès res de res.

És el que ha declarat el Salvador Sunyer en més d’una ocasió: amb el tema del Teatre Lliure tothom parla de noms, de Lluís Pasqual i de qui serà el pròxim director o directora. Només parlem del “qui” i no estem parlant del “com”. Quin tipus de teatre públic volem? Quin Teatre Lliure volem?

Exactament. I això és un gran error. La revisió ha de ser molt profunda, perquè el problema és més complex que un senyor que ha fet les coses més o menys malament. Si ens quedem només amb això, l’hem cagat, perquè estem parlant d’un sistema que es legitima a si mateix.

I què opines d’aquells que, com Àlex Rigola, han dit: “La pròxima directora del Lliure ha de ser una dona. I jove”?

El debat de les quotes em crea alguns dubtes, perquè, si fos per mi, diria: “Ara programem tres anys només de creadores”. Entenent com a creadores no només les dones, sinó tot l’espectre de possibilitats que està fora de la categoria “home cis, blanc i benestant”. Ara que està tan de moda el debat  sobre el subjecte polític del feminisme, en realitat en són molts: les alteritats, tot allò que es troba als marges. Jo soc blanca, precària en moltes coses, sí, però tinc molts altres privilegis. Estem fent una crítica a la cartellera teatral des d’una perspectiva de gènere, però no estem parlant de racisme, d’eurocentrisme i de tants altres temes. I això són debats que hem d’incorporar a la nostra realitat. L’altre dia llegia un article del Rubén Ramos Nogueira al Tea-tron on deia que la crisi del Lliure no s’ha aprofitat per fer un debat, molt més ric i ampli, sobre quin tipus de teatre volem per a la nostra societat. Encara passaran anys fins que veiem un Shakespeare dirigit per una dona trans negra, als nostres teatres. Això ens fa una societat molt més petita.

Que la pròxima directora del Lliure sigui una dona? Crec que estaria bé. Sí, Lluís Pasqual: no dirigiràs el Lliure perquè no ets ni dona ni jove. Però és que ja l’has dirigit dues vegades, per tant no tens dret a dir aquesta frase. Estaria bé i seria un repte molt interessant que a la cartellera teatral de Barcelona, la pròxima temporada, només hi hagués creadores, autores i dramaturgues. Per què no? Si s’estrenessin només produccions creades per dones, no vol dir que enviéssim els homes a l’ostracisme: es podrien seguir fent bolos i gires de produccions escrites i dirigides per ells.

Tu et presentaries al concurs per dirigir el Teatre Lliure?

Em volia presentar al concurs del Grec, però llavors vaig veure que els candidats havien d’haver dirigit algun teatre o festival, i no ho he fet. Si burocràticament no fos tan complicat, em presentaria, sí. Però he de dir que no sé si ho faria sola. Segurament, em presentaria amb un col·lectiu. De fet, quan va sortir la convocatòria per dirigir FiraTàrrega, vaig començar a fer un projecte i tot. A mi m’agradaria passar per un procés així. Jo no tinc els coneixements que té el Lluís Pasqual, això ho tinc molt clar, però el que passa és que el Pasqual coneix unes coses, i jo en conec unes altres. Quan surti la convocatòria (ja ha sortit, es pot consultar en aquest enllaç) m’ho miraré. Quan estava estudiant a l’Institut del Teatre, em deia “Un dia dirigiré aquesta casa!”. Però ho deia perquè la volia rebentar des de dins. M’ho hauria de pensar molt bé.

Parlem de tap generacional, però també podríem parlar de precarietat. Tinc la sensació que el públic encara no és conscient, a hores d’ara, que a molts dels espectacles que veu les condicions amb què treballen els creadors freguen el voluntarisme.

És que el problema més gran de tots no és el tap generacional: és la precarietat. Treballar, treballem, la qüestió és que la gent sàpiga amb quines condicions. Sempre he odiat profundament aquell tòpic que diu: “El teatre català no pot assumir la quantitat d’actors i actrius que surten cada any de les escoles”. Això és mentida. Si això passa, és per culpa del mercat, que és constrenyent i genera unes dinàmiques horroroses. El tap generacional existeix perquè els llocs on es cobra són molt pocs, i tota la resta del sistema teatral és molt precari. Ara bé, som moltes que treballem. Quina visibilitat tenim? Gairebé nul·la. El tap generacional està lligat a la precarietat econòmica. Els diners no estan ben distribuïts: que Lluís Pasqual cobrés 254.000 euros a l’any és vergonyós. Amb aquests diners es poden crear molts projectes, amb molts sous dignes. El Jordi Oliveras sempre diu que els que ens dediquem a la cultura som els primers que hauríem de reclamar la renda bàsica universal (un sou per a tothom de per vida). En el cas de la cultura és aplicable al cent per cent. Recordo quan vaig sortir de l’Institut del Teatre, que volia treballar al Lliure i al TNC, i veus que passen els anys i això no passa. Jo em sentia molt cutre, que allò que feia era molt cutre. I un dia vaig pensar “Jo per què vull treballar al Lliure?”. És un paradigma d’èxit perquè l’associo a un èxit personal? Es tracta, simplement, d’una qüestió econòmica. No és que tot allò que passa al Lliure, al TNC, a Focus o a La Perla 29 –que són els llocs on es pot cobrar un sou digne– em sembli sempre meravellós. El que m’interessa d’aquests llocs és que es cobra. Si jo pogués tenir un sou a qualsevol altra sala de Barcelona, segurament estaria encantada de treballar-hi. El tap generacional és, bàsicament, una qüestió de redistribució de la riquesa. Hi ha gent molt rica i hi ha una gran bossa de pobresa. Jo ara em trobo en un punt intermedi, a dalt dels que estan en aquesta bossa de pobresa. Recordo que, fa anys, amb un espectacle de LAminimAL vam fer càlculs i ens va sortir que havíem cobrat la nostra feina a quaranta-quatre cèntims l’hora. Això és una cagada.

El tòpic “No hi ha feina per a tothom” aplicat al món del teatre és totalment cert, si pensem que a la majoria de teatres públics de Catalunya hi treballen, principalment, actors que surten a la televisió. Per tant, qui no surt a la tele no fa teatre. I així acaben treballant (quasi) sempre els mateixos.

A banda d’això, mercantilitzar la cultura significa que no parles amb participants, espectadors actius, agents culturals o com en vulguis dir, sinó que parles amb clients i consumidors. Jo estic rodejada de persones que no els interessa el teatre, que creuen que el teatre no es dirigeix a ells, que no s’hi senten representats. El mercat és molt petit, però la cultura hauria de ser una cosa de base. Per què les marees blanques i les marees verdes funcionen, en canvi les marees roges sembla que només siguin per la gent de la professió? Perquè la cultura es relaciona amb les persones a través del mercat. Tots diem: “Vine a veure la meva obra, si us plau, que et donaré uns descomptes!”. L’altre dia, en un dels bolos a Santiago de Xile hi havia molt pocs espectadors. Vaig demanar a la gent del festival que comencessin a regalar entrades. Prefereixo veure una platea plena de gent que no ha pagat l’entrada que una platea buida.

És com el tema dels catxets: així com no podem tolerar que una persona cobri 254.000 euros en un any, els catxets dels intèrprets també haurien d’estar limitats. Batallem per tenir les mateixes condicions que tenen els treballadors intermitents a França, i no que cadascú miri per ell. Dones i cultura o El Col·lectiu m’han ensenyat la màxima “Si tu estàs bé, jo estic bé”. Hem de treballar per millorar les condicions de feina de totes, no només d’unes quantes. Hem de ser l’última generació de teatreres amb unes condicions de merda. No podem dir: “Aquests joves s’ho han de currar i canviar les coses”… Fem-ho nosaltres!

Tinc la sensació que la Marea Roja, la plataforma que aglutinava la gent de la cultura per demanar millores de tota mena, es va acabar desinflant. Per què creus que va passar això?

Principalment hi havia dos fronts: aquells que bàsicament estaven interessats a abaixar l’IVA cultural, i aquells que crèiem que el tema del 21% era el menys important de tots. Jo formava part d’aquests últims, els que volíem parlar de la cultura de forma més àmplia i transversal. I va acabar guanyant la gent de l’IVA. I, arribat el moment, qui es posa a la comissió de l’IVA cultural? Hi havia dues persones. Sí, és una cagada, però hi ha cagades tant o més grosses, al món de la cultura.

En definitiva, el que jo espero és que tot el que ha passat amb el Lluís Pasqual serveixi per fer una revisió profunda del nostre sistema teatral. I em temo que això no està passant.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Codonys! Això més que una entrevista sembla un publireportatge pagat per la protagonista. El raspall de l’entrevistador haurà quedat totalment gastat!

    • No estic d’ acord. A mi m’ha semblat necessàriament ample i adequat. Jo no conec el món del teatre per dins, sóc una simple espectadora. Però aquesta entrevista m’ ha fet pensar en aspectes que desconec com funcionen dins aquest món. Perquè creus que una creadora no pot reflexionar i dir el que pensa i fer sentir la seva veu? Molt i molt interessant.

  2. Home!! Una entrevista on es deixa expressar a una dona creadora i no queda en una noteta de premsa! On s’entrevista a algú que no es són els senyoros de sempre dient les coses de sempre! Gràcies Oriol, gràcies Carla! A qui no li agradi que agafi el Time out!

  3. Respecte a l’ Andrea Ros, doncs trobo que té raó al parlar d’ una cosa que li ha passat i defensar que ¿perquè només es pot parlar d’ allò bo? I si un ha tingut una experiència negativa o de la que vol fer partícep a la gent… Què passa, que no pot parlar-ne perquè “perjudica” algú altre? No fotem.
    No hi ha nigú intocable. No hi ha ningú que hagi de reprimir-se per no ser “prou important”.