Les feministes són molt pesades

10.10.2018

Això és el que deu pensar més d’un director artístic. Estic parlant de teatre, que és el món que conec millor. Servidor de vostès pensava això després d’assistir a la presentació de la temporada de La Perla 29. Davant nostre, set homes i dues dones. Ells: Oriol Broggi, Josep Ramoneda, Sergi Belbel, Julio Manrique, Eduard Farelo, Ferran Utzet i Toni Trallero (president dels Amics de La Perla 29). Elles: Nora Navas i Rosa Gàmiz. La primera, com a actriu de la reposició de 4D Òptic, el muntatge de Javier Daulte que fa quinze anys va meravellar públic i crítica a la Beckett i al Lliure. La segona, com a representant de La petita perla, el projecte educatiu de la companyia. Suposo que al mateix equip del teatre li devia semblar un pèl exagerada la prominència de mascles a la roda de premsa, per això Nora Navas va parlar en nom de Javier Daulte. Si, al seu lloc, hagués parlat Jordi Rico, Albert Triola o David Vert (actors del mateix espectacle, presents a la roda), el balanç de la taula hauria sigut de vuit homes i una dona. Potser un pèl massa fort.

La Perla 29 presenta enguany sis espectacles, dirigits per Juan Carlos Martel (Una Ilíada), Ferran Utzet i Max Grosse (Escenes de Filosofia i Teatre), Javier Daulte (4D Òptic), Julio Manrique (La reina de Bellesa de Leenane), Ferran Utzet (Un, ningú i cent mil) i Sergi Belbel (Això ja ho he viscut). Certa sensació de dejà vu, com a l’obra de J. B. Priestley inèdita a Catalunya que dirigirà el terrassenc, m’envaeix al torn de preguntes. Una companya periodista fa la inevitable pregunta: “I les directores?”. “I les autores?”, podria haver afegit, ja que només trobem la presència d’una dramaturga a Una Ilíada, de Lisa Peterson i Denis O’hare a partir del text d’Homer. Oriol Broggi, que a part de la reposició de Bodas de sangre no dirigeix cap espectacle a la Biblioteca aquesta temporada, agafa aire. Julio Manrique li fa uns copets a l’espatlla, amb una mirada que sembla dir “Ànims, nano!”. Broggi diu que és una pregunta difícil de contestar, que se li demana una responsabilitat que La Perla 29 no té, perquè no és una institució pública. Això em em fa pensar en les paraules de Daniel Martínez a la presentació de la temporada de Focus, que entre descol·locat i divertit va dir: “Em demaneu que resolgui els problemes de la societat, quan prou feina tinc en resoldre els nostres”. Ecco.

Tinc la sensació que un sector de la professió teatral, que curiosament coincideix amb els homes que toquen molt de poder (privat i públic), creu que això del feminisme és una mena de moda passatgera. Un parell de preguntes incòmodes al final de les rodes de premsa que, amb el temps i si hi ha sort, aniran desapareixent. Broggi ens explica que és fill de família feminista, i que ha estat afiliat a partits d’esquerres molt feministes. No ens ensenya el carnet de feminista perquè no el deu dur a sobre. La seva explicació a l’absència de dones creadores és que la temporada d’enguany de La Perla 29 se centra en el concepte del temps (HomerPriestleyDaultePirandelloMcDonagh), no pas en el tema del gènere. Com si el tema del gènere fos un món a part, allunyat de la realitat. O com si les dones no hi entenguessin, en això del temps (és molt complicat, ho sabem). Ara no direm que a l’Estat espanyol existeix una llei de paritat, a qui ningú fa cas. Menteixo. Existeixen diversos exemples de programacions paritàries: el festival Grec dirigit per Francesc Casadesús, el Mercat de les Flors (Àngels Margarit), FiraTàrrega (Jordi Duran), el TNT (Pep Pla) o la Sala Flyhard.

Oriol Broggi continua, amb to distès, dient que “Potser d’aquí a un temps hi haurà més dones. O no”. “A l’equip de La Perla 29 hi ha moltes dones”, segueix, “i manen molt”. “A casa, qui mana és la meva dona!”, només li faltava afegir. Talment com a la Sala Beckett: a les oficines (administració, producció, comunicació, premsa i taquilles) tot són dones. A la direcció artística i a la gerència, dos homes. Xavier Albertí, director del TNC, preguntat sobre el motiu pel qual no hi ha més creadores a la seva programació, deia “Si mireu la meva agenda, veureu que totes les propostes que rebo són de directors i autors”. Vet aquí. Aquell qui gaudeix d’un privilegi no n’és conscient fins que un altre, normalment aquell qui no el té, li fa veure que allò que és normal per uns, no ho és tant per altres. Si des de fa anys alguns dels directors més importants d’aquest país haguessin apostat per creadores joves, oferint-los ajudanties de direcció i espectacles, a hores d’ara tindríem moltes més directores a la nostra cartellera. N’estic segur.

Només una advertència: les modes, com els texans de cintura alta o les sabates de plataforma, sempre acaben tornant. Temps al temps.