Lluís Pasqual com a símptoma

13.07.2018

L’últim episodi del cas Pasqual, convertit en el serial de l’estiu, ha estat la publicació d’un manifest de suport al director signat per diverses personalitats del món de les arts escèniques. Des que es va anunciar la renovació de Lluís Pasqual al capdavant del Teatre Lliure el passat 29 de juny, la controvèrsia no ha fet més que créixer amb manifestos, contramanifestos, articles i comunicats diversos.

Lluís Pasqual dirigeix Emma Vilarasau a ‘Medea’, al Teatre Lliure. © Ros Ribas

El malestar generat és evident, com evidencien petits accidents com el succeït el passat 5 de juliol al col·loqui post funció de l’obra Kingdom de l’Agrupación Señor Serrano. La figura de Lluís Pasqual s’està tornant polèmica per moments i auguro que, com més anirà, més s’hi tornarà. Això és així perquè, al meu entendre, Lluís Pasqual encarna en la seva figura tres eixos pendents – i urgents d’abordar – del debat cultural a Catalunya: l’eix generacional, l’eix de gènere, i l’exigència d’exemplaritat en la gestió dels recursos públics.

Celebro el comunicat del 9 de juliol de la Fundació Teatre Lliure – Teatre Públic de Barcelona, on s’especifica que Pasqual només seguirà en el càrrec dos anys més, fins el 2021, per tal de donar temps a una revisió i actualització dels estatuts de l’entitat que conduirà a una designació per concurs de la nova direcció i a garantir una programació més paritària de les futures temporades; però si realment ho tenien tant clar des del principi, em pregunto per què no ho va anunciar tal qual el passat 29 de juny. Aquesta esmena d’última hora transmet la sensació que les coses no s’han fet bé dins de la Fundació; que les decisions s’han pres de pressa i corrents i sense rumiar-s’ho gaire i que ara s’està improvisant sobre la marxa. No dic que això sigui el que ha passat, només dic que aquesta és la impressió que en queda.

Per altra banda, sorprèn que a dia d’avui una institució finançada pràcticament amb fons públics i amb una junta de govern eminentment pública com el Teatre Lliure encara no esculli el seu director per concurs públic com caldria esperar de qualsevol institució democràtica moderna. La modificació dels estatuts en aquest sentit és una bona notícia, però caldria preguntar-se per què aquesta modificació no s’ha produït fins ara?

Històricament, l’edat mitjana dels directors del Teatre Lliure quan accedeixen al càrrec ronda entre els 30 i els 40 anys. Quan es va fundar el Lliure el 1976, Fabià Puigserver tenia 38 anys, Pera Planella 28 i Lluís Pasqual 25. Després de la mort de Puigserver el 1991, Lluís Pasqual va ser nomenat director de la institució amb 40 anys; Lluís Homar el succeiria el 1992 a l’edat de 35 anys i Àlex Rigola en tenia 34 el 2003. Només hi ha una excepció: Josep Montanyès, director entre el 2000 i el 2002, en tenia 65 quan va accedir al càrrec. Entre 1998 i el 2000, un Pasqual de 47 anys compartiria direcció amb un Guillem-Jordi Graells de 48. I, finalment, el 2010, quan Pasqual va tornar al capdavant del Lliure, ho va fer amb 59 anys.

Núria Espert com a rei Lear en el muntatge de Lluís Pasqual al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Què ha passat perquè cada cop s’hagi allargat més l’edat dels directors del Teatre Lliure? Crec que tot plegat té a veure amb un fenomen generacional, no exclusiu només del sector cultural, que l’ambientòleg Josep Sala i Cullell va identificar i batejar el 2013 amb el nom de Generació Tap o GeneracióT. En aquest sentit, és molt significatiu que la mitjana d’edat dels signants del manifest de suport a Pasqual també rondi la cinquantena. Ni una personalitat jove, ni cap integrant de la Kompanyia Lliure actual o anterior hi han estampat la seva firma. Tampoc ho han fet part dels membres del Patronat del Teatre ni cap dels directors anteriors del Lliure que encara resten vius: ni Lluís Homar, ni Àlex Rigola, ni Pere Planella, ni Guillem-Jordi Graells.

Aquest fenomen generacional juntament amb la crisi econòmica del 2008, ha convertit el sector cultural del país en un sector eminentment conservador durant la darrera dècada. Avui en dia, projectes com el T6 del Teatre Nacional de Catalunya o l’antic cicle Radicals Lliure serien impensables; i les joves companyies i els nous dramaturgs sobreviuen com poden en sales petites, per bé que molt voluntarioses, amb unes condicions de llibertat, confiança i recolzament institucional que no són, ni de bon tros, les que la gent de la generació del Lluís Pasqual van trobar en el seu moment.

A aquesta desavinença, n’hi hem d’afegir d’altres. Els últims anys, col·lectius com Dones i Cultura o Dona’m Escena han denunciat sistemàticament la invisibilitat que pateixen les dones dins del sector cultural, tal i com passa encara, malauradament, en molts altres sectors de la societat. Les arts en viu no en són una excepció.

Les analítiques i els gràfics de Dona’m Escena són esfereïdors i, especialment preocupants, quan l’objecte d’anàlisi són institucions sota control i gestió pública com el propi Teatre Lliure o el Teatre Nacional de Catalunya. I més, si tenim en compte que des del 2015 a Catalunya hi regeix la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes que obliga als ens públics i els organismes que en depenen a garantir l’aplicació efectiva del principi d’igualtat de tracte i d’oportunitats de dones i homes amb relació a l’accés al treball remunerat, al salari, a la formació, a la promoció professional i a la resta de les condicions de treball.

Lluís Pasqual i Rosa M. Sardà als premis Butaca 2013 | Foto Martí E. Berenguer.

Jo no sóc qui per valorar l’experiència professional que actrius com l’Andrea Ros poden haver tingut sota les ordres de Lluís Pasqual; tampoc sóc qui per posar en dubte allò que n’expliquen. Però si que he pogut constatar que el tracte professional que han rebut els actors i les actrius de la Kompanyia Lliure actual ha estat desigual. Episodis com el de la temporada passada entre les obres In Memoriam: la quinta del biberó i Revolta de Bruixes, que s’ha volgut esmenar enguany amb la programació de tres lectures dramatitzades pensades especialment per a elles, posen en dubte la garantia d’igualtat d’oportunitats que una iniciativa de professionalització pública com aquesta hauria de tenir.

D’una manera o altre, el responsable últim d’aquesta desigualtat i del fet que la programació del Teatre Lliure no compleix amb la llei d’igualtat del 2015 no és altre que el seu director, Lluís Pasqual, i de l’organisme que n’hauria d’exercir el respectiu control, la Fundació. Alguns advoquen que imposar quotes o garantir la paritat de gènere en sectors com el cultural va en detriment de la llibertat creativa i del talent dels creadors, però si Carme Portaceli i Àngels Margarit ho han pogut fer al Teatre Español de Madrid i al Mercat de les Flors de Barcelona i festivals com el Sâlmon, Escena Poblenou o el Grec s’hi han pogut acostar sense reduir la qualitat de les seves programacions, com és que no ho poden fer el Lliure o el Nacional?

Pel que fa a l’exigència d’exemplaritat en la gestió dels recursos públics deixeu-me remarcar quelcom: si Lluís Pasqual hagués aguantat en el càrrec fins el 2023, hauria dirigit l’equipament més de 15 anys (sumant tots els seus mandats anteriors), gairebé un 35% del total de la història del Lliure. Només l’igualaria Fabià Puigserver amb la petita diferència que quan aquest dirigia, el Lliure era una iniciativa privada d’un grup d’amics i, sota les ordre de Pasqual, ha estat sempre una institució eminentment pública. Pot algú perpetuar-se en un càrrec públic tant de temps? És desitjable i saludable democràticament parlant?

La temporada passada, Pasqual va ser criticat per dirigir fins a 6 espectacles diferents dins de la programació del Lliure. És lícit que un gestor públic s’autoprogrami i s’autocontracti tantes vegades seguides en el seu propi equipament? (aquest debat és ampli i divers a tot Europa)

La idea de la Kompanyia Lliure potser ha estat un dels grans encerts dels darrers mandats de Pasqual, però no s’ha gestionat del tot bé. La primera edició va ser convocada i escollida a porta tancada, per esmenar l’error, en l’edició actual es va realitzar una convocatòria pública; malgrat tot, a meitat del procés de selecció, les bases de la convocatòria es van modificar per ampliar els terminis i els rangs d’edat dels participants. En qualsevol altra oferta de places públiques, una modificació sobre la marxa de les bases hauria suposat la supressió i anul·lació immediata del concurs.

Finalment, es sabut que Pasqual s’ha negat diverses vegades a donar explicacions públiques sobre la seva gestió en temes tant espinosos com els esmentats en aquest article; el cas més sonat va ser quan es va negar a participar en el reportatge titulat On són les dones? realitzat per programa de TV3 Quan arribin els Marcians emès el novembre passat. Pot un responsable públic negar-se a rendir comptes de la seva gestió quan així se li sol·licita?

In memoriam, de Lluis Pasqual | © Ros Ribas

Com afirma Laura Serra, cap de la secció de cultura del diari ARA, part del problema ha sorgit perquè el Teatre Lliure, el seu director i la seva Fundació han viscut els darrers anys de forma impermeable i aïllada a algunes de les reclamacions socials que han anat sorgint els darrers temps.

No s’està posant en dubte la qualitat artística de Lluís Pasqual; ell és i ha estat un dels grans actius del teatre nacional i n’ha escrit i protagonitzats algunes de les pàgines més memorables; no hauria de retirar-se com a director ni deixar-se perdre el seu talent. Segur que encara ens pot donar moltes alegries i sorpreses! Però si que se n’hauria de contemplar un relleu pel que fa a les seves funcions de gestor i programador públic: donar pas a una personalitat més sensible i permeable a les noves demandes socials i a les noves necessitats del sector cultural. Donar pas a un relleu generacional compromès amb la transparència i la responsabilitat pública, amb mecanismes de control eficients i eficaços de la seva gestió, i que de ben segur el tindrà en compte per continuar exercint les seves funcions com a creador, no com a gestor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Se’ns va informar que enguany s’havia aconseguit la paritat entre els treballadors fixes del Lliure. Fins ara hi havia més dones que homes.

  2. Sembla que aquest sí que és un article ponderador de l’estat de les coses.
    Gràcies.
    Al país dels manifestos -sovint tan inútils, de cara a la defensa d’una posició-, benvinguda una anàlisi en profunditat.
    I ara, molta merda i més calers, administracions, que falta que ens fan.