Bernhard a la Beckett

Gonzalo Cunill captiva, ens embolcalla amb la paraula de Thomas Bernhard i es fa escoltar. Amb un to de veu suau i sense gaires variacions de ritme transforma la Sala Beckett en un espai íntim. Domina l’escenari i se’l fa seu.

Tala, dirigit per Juan Navarro és un muntatge arriscat, honest, valent i necessari que et deixa clavat a la butaca amb ganes de més. De més Thomas Bernhard a la cartellera barcelonina, de més muntatges sincers creats amb ganes i il·lusió i sobretot, de més Gonzalo Cunill. Es pot veure a la Sala Beckett fins el 5 de maig.

Tala és un monòleg força autobiogràfic on Bernhard, com era habitual en ell, critica de forma mordaç l’escena cultural i burgesa de la Viena dels anys vuitanta.  El retrat és tan cru i sincer que la novel·la, publicada l’any 1984, va ser denunciada, prohibida i retirada de les llibreries immediatament. Assegut en una butaca d’orelles, l’alter ego de Bernhard narra les seves sensacions i  destrossa tots i cada un dels intel·lectuals de l’alta societat durant un sopar “artístic” al que ha estat convidat.  Un sopar ple de màscares, d’artifici i de mentida amb un convidat d’excepció: l’actor del Burgtheater que triomfa amb L’ànec salvatge d’ Henrik Ibsen. Bernhard, des de la seva butaca d’orelles es converteix en un observador impecable que ens narra, a través de la repetició, l’obsessió i l’humor negre la petulància i superficialitat característica de la societat vienesa que el rodejava i de la qual mai no va poder escapar. Una crítica de la que ell forma part. Ara bé, en el muntatge teatral el veritable epicentre no és el matrimoni Auersberger sinó el personatge de Joana. El suïcidi de Joana, una actriu i coreògrafa fracassada, serveix d’excusa per celebrar el sopar i retrobar-se amb el passat però també fa de Tala un dels textos més sensibles de l’austríac.

La posada en escena és arriscada. Hi ha massa poc moviment, massa estaticisme i durant els primers vint minuts l’actor està allunyat del públic. L’escenografia, totalment simbòlica, es basa principalment en uns quants palets amb ampolles de cava buides, una catifa i la famosa butaca d’orelles. I al fons, una pantalla que ens anirà projectant unes peces audiovisuals encara més simbòliques i plenes de preguntes. Calia afegir res a un text ja de per si punyent? Els simbolismes més aviat asfixien, atabalen i distreuen a l’espectador. Tanmateix, l’adaptació és tan brillant que permet que ens oblidem d’aquests detalls i gaudim del text.

Gonzalo Cunill construeix un Bernhard sorprenentment humà, intens, afligit i amb un punt de tendresa que ens atrapa. Una interpretació que convenç, sense histrionismes ni pujades de to i que ens deixa clavats a la butaca. L’objectiu de Cunill era ser un bon vehicle,-el millor-, per la paraula de Thomas Bernhard. I ho ha aconseguit. Un espectacle intens i valent que al final, i a corre-cuita, ens regala un bri d’esperança. Teatre en majúscules.