En Cobi tenia un germà

Estrenat al passat Festival Temporada Alta (una única funció), arriba ara al Maldà per a fer-hi temporada NODI: de gossos i malditos, de la companyia La Moukhles & Sentís. Això és, el duo artístic format per Miriam Moukhles i Joan Sentís que volen, en aquesta proposta falsament minimalista, retre un tribut al moviment contracultural dels anys setanta i a les persones que en formaren part, les conegudes i les desconegudes, les que encara estan vives o les que ja ens han deixat: “La gent que vivia apartada de la tribu”, en definitiva. La que habitava als marges i trencava la norma, els malditos, com els va batejar Pau Malvido, un d’ells, traspassat per sobredosi en un banc de la Rambla barcelonina.

De fet, aquest és una proposta molt personal de Sentís (Barcelona, 1992), una “autoficció documental” del qual en vàrem veure un tast de vint minuts el juliol passat a El Canal-Centre d’Arts Escèniques de Salt, dins del marc del Festival Z. Un embrió nascut en aquell certamen un any abans, que va ultrapassar la durada estipulada d’exhibició i que va posar en evidència la fermesa del projecte, fins al punt que el mateix espai teatral va decidir coproduir-lo. Ampliat a setanta minuts, s’estrena ara a Barcelona, dirigit per Maria Donoso i Albert Boronat, que també firmen la dramatúrgia, a partir de textos de Marisa Muñiz, una veïna del barri de Montbau, anònima per a la majoria, però que La Moukhles & Sentís descobreix per al gaudi col·lectiu. L’actor i cantautor Fermí Herrero s’afegeix a aquesta magnètica aventura.

“Jo volia ser Pau Riba perquè cap altre adolescent aspirava a ser-ho”, confessa Sentís. Una fixació gairebé malaltissa que el va fer endinsar a la música i la figura del cantant, comprar-se el disc Dioptria I (1970) i venerar-lo com una icona, mentre els seus companys de classe es delien per Marta Sánchez. Els elements es van confabular per a portar-li el seu ídol a l’institut i permetre-li cantar, cara a cara i amb la seva banda, “Noia de porcellana”, empès pel conserge del centre, amant del flamenc. Explica que Riba gairebé ni es va immutar. Un altre episodi marcaria la vida de l’actor, capgirant-la fins on mai s’hauria imaginat i que ens condueix directament en aquesta proposta teatral: conèixer Muñiz, la inspiradora de tot plegat, al capdavall. La vida té aquestes coses: algú desconegut pica per atzar a la teva porta i provoca un terrabastall.

Sentís va treballar durant un temps al 012, assessorant persones que trucaven per a tramitar la renda garantida. Una telefonada li va proporcionar un material inesperat que li cremaria a les mans. El topall de deu minuts que tenien per trucada, es va allargar a més d’una hora, i va acabar amb Sentís anotant-se, d’amagatotis, el número de la seva usuària per a poder-hi contactar després, en privat, i aprofundir en aquella sobtada i reveladora coneixença. Es tractava de la Marisa Muñiz, una dona de seixanta-dos anys, criada en un meublé de Ciutat Vella i que ara vivia al carrer de la Dansa, al districte d’Horta-Guinardó, amb el seu gos i el seu gat. Una dona senzilla, d’aquelles que passen per la vida de puntetes, per no fer soroll i no molestar, però que camuflava una lletraferida silenciosa que ampliava els seus horitzons literaris en cursos d’escriptura al centre cívic del barri. Un dels contes, Nodi, havia sortit del calaix i s’havia publicat a la revista independent Ressò de Montbau. A Sentís li va faltar temps per aconseguir un exemplar. Un escrit breu, però deliciós, que narra la història de com aquest gos anomenat Nodi va acabar a les seves mans, perquè el seu amo, en Toni, va caure al pou de l’alcohol, en un viatge sense retorn. Ella, sense saber-ho, formava part d’aquella contracultura. “En contra de qualsevol estadística, segueixo viva”, afirma, amb sorna. Al muntatge, viurem la història d’aquesta dona fascinant, interpretada per una no menys extraordinària Moukhles, que adopta un deix amb aires d’Eugenio per narrar les seves vivències, que la fa encara més potent. Està estratosfèrica. Muñiz va assistir a l’estrena de l’espectacle. I és que algú que viu envoltada de carrers amb noms com el de les Muses, la Música, la Lírica, la Poesia o l’Harmonia no està cridada a passar desapercebuda.

Donoso i Boronat agafen aquest conte i altre material de la maldita, i amb en Nodi com a analogia i el prefaci de Riba a l’institut, basten una dramatúrgia al servei de l’objectiu del trio protagonista que, per simples raons d’edat, mai va viure aquell context, però que la seva descoberta els ha atrapat sobre manera. La companyia, per cert, s’ha animat a editar un petit volum amb textos de Muñíz (Antología de relatos y poemas, que es pot adquirir a l’entrada del Maldà), així com un microcòmic de Pablo Taladro (que exerceix d’embolcall del programa de mà) titulat Las aventuras de Nodi y su “talentoso” hermano Cobi. Perquè el cocker negre i rodanxó de mida mitjana exerceix en aquest document escènic –amb textura de pòdcast– d’antítesi del gos d’atura creat per Mariscal i mascota dels Jocs Olímpics del 1992. En Nodi és el seu germà, perdedor i no reconegut. Les medalles d’or van netejar aquesta contracultura i van fer el buit als bufons predecessors, que van quedar exclosos de la foto.

En aquesta crònica dels darrers anys del franquisme fins a l’arribada de la democràcia, Sentís es reserva el paper de narrador i, com és natural, d’ell mateix, i reparteix amablement joc entre Moukhles i Herrero, fent que es llueixin per separat i en conjunt, malgrat que en cap moment el públic perd de vista que assisteix al seu propi aquelarre d’homenatge a totes aquelles figures. Herrero, a més, encarna amb versemblança a Pau Riba –mort ara fa dos anys–, amb una divertida semblança física. L’alter ego del músic, en un moment de ficció sarcàstica, ens etziba: “En Joan vol ser un maldito i és un pobre nen olímpic”.

Miriam Alemany firma el vestuari i l’escenografia, que recrea un estudi de gravació casolà. Un simple tauló de fusta amb dos cavallets són més que suficients per a subjectar una trama que es recolza en un tocadiscos, una petita taula de so, revistes (les mítiques Ajoblanco o Star), llibres, catàlegs i vinils, sense comptar amb unes espardenyes de set vetes, que s’erigeixen en metàfora de l’època i es dipositen a terra només començar l’espectacle i que al final acaben calçades als peus del protagonista. La il·luminació de Gabriela Bianchi fa anar de corcoll el repartiment, amb un àgil joc de làmpades i focus que ells mateixos manipulen en pro de cada escena, i l’espai sonor, d’Iker Rañé, aporta una simpàtica dosi de mofa, tot contraposant cançons d’aquella colla amb peces del pop rock català posterior, èxits de Sopa de Cabra, Els Pets o Sau.

Cal destacar la música i el cant en directe que ens regala l’obra. Sentís i Herrero toquen la guitarra i Moukhles, la bateria. Fins i tot aquesta última ens canta un bolero original de Muñiz que, ens diuen, es va incorporar a una sèrie de televisió, on Jordi Boixaderas li canta a Loles León. L’estrena a Barcelona de NODI: de gossos i malditos coincideix amb El día del Watusi (Teatre Lliure) i Ocaña, reina de las Ramblas, un autèntic corredor de fons que, amb encert, ha rescatat l’Espai Texas. Un maridatge a tres bandes molt estimulant, perquè retrata una mateixa època i una mateixa ciutat amb llenguatges diversos i des de prismes ben diferents. Aquesta és una peça sincera i honesta que només es pot representar en una sala petita, perquè fer-ho en una de més gran seria un despropòsit. La proximitat n’és el secret.

Reconforta comprovar el trampolí que representa el Festival Z com a formació i aparador de propostes joves. Només té tres anys d’existència, però ja n’han sortit projectes amb pes, alguns amb uns quants premis arreplegats. NODI: de gossos i malditos n’és l’última criatura, però no la darrera. Deixem que els cans i els maleïts dialoguin, i que caminin pel cantó salvatge de la vida, com cantava Lou Reed el 1972. Perquè, tal com sona al text, “cal que hi hagi rars perquè hi hagi normals”. Tot i que la normalitat està sobrevalorada.