Un te amb Tàpies

Que l’any Tàpies comenci amb una exposició dedicada a la influència del zen en l’artista es pot llegir com les típiques paràboles dels monjos budistes: una acció perillosament vaga o profundament sàvia, segons com t’ho vulguis mirar. Perquè a la Fundació Tàpies estan preocupats: a cent anys del naixement de l’artista, la seva estrella no acaba de brillar com esperaríem. Després d’un interregne inusualment llarg, l’arribada d’Imma Prieto a la direcció de la Fundació està carregada amb moltes expectatives perquè Tàpies torni a importar com ho havia fet i no es perdi una baula fonamental en l’art contemporani català. Per bé i per mal, una exposició dedicada al zen no aporta absolutament res per assolir aquest objectiu.

Tàpies, L’empremta del zen, comissariada per Núria Homs, conservadora de la col·lecció de la Fundació, presenta una selecció de quaranta pintures i dibuixos de l’artista, alguns dels quals es mostren per primera vegada al món. És una exposició molt agradable. Pel mateix preu, els textos de sala t’introdueixen en el món sempre fascinant de la filosofia mística oriental, i les obres de Tàpies il·lustren amb molta gràcia aquests principis seductors. Com que el zen és una reivindicació de l’antigravetat, ens trobem un Tàpies més lleuger que el canònic, que abandona la seva foscor transcendental per obrir-se a la immanència lluminosa del zen. Llegeixes fragments d’El llibre del te de Kakuzo Okakura, i d’El zen en l’art del tir amb arc, d’Eugen Herrigel, en dues edicions recents i oportunes d’Angle editorial; mires les pintures, i dius: és ben bé això.

L’exposició és irreprotxable perquè les obres i el marc conceptual ho són. El perill més obvi d’aquests formats, l’orientalisme d’estar per casa, és molt fàcil d’evitar en aquest cas perquè el mateix Tàpies l’evitava. Contra el risc d’exotitzar l’alteritat amb projeccions de la nostra cultura, Tàpies incorpora el zen amb lucidesa i distància, un enamorament crític als antípodes del turista de redempcions. El que més sorprèn de les pintures, que combinen el traç cal·ligràfic, el text explícit, i la representació de certs objectes quotidians, és que bé que encaixa l’ànima catalana amb l’absència d’ànima del zen. A Transformació N. 6.327, una mà sembla sostenir un cassó del qual cau una flor de prunera. A la part superior de l’obra hi ha una referència explícita al monjo Hakunin, que pintava retrats de la deessa Tenjin sostenint una branca amb flors de prunera. Escriu Tàpies que, a la llum del zen, el reialme de les activitats quotidianes tradicionalment considerat innoble “se «sacralitza», tot es transforma i queda situat en el seu just valor”. La crítica pagesa als deliris de poder de la Modernitat, tan catalana com La masia de Miró, rima perfectament amb la crítica budista a la voracitat del jo. Hakunin va escriure el koan El so d’una mà :”Quin és el so d’una mà? Alguna cosa que no es pot escoltar amb les orelles”, que podria ser un refrany que et trobes al costumari de Joan Amades.

Però tot això està molt superat. De fet, al zen i a Tàpies els passa una cosa molt semblant: extremadament atractius a finals del segle XX, semblen haver mort d’èxit sense haver estat equivocats en res, per una simple qüestió de vaivé cultural. Naturalment, si el centenari ha de dur Tàpies al present, se n’esperaria una associació contraintuïtiva i xocant, un gest comissarial-artístic que sacsegi la perspectiva, més que no pas un passeig reconfortant a ritme de haiku. A l’espera que tot això ho faci la sonadíssima exposició retrospectiva de l’estiu de 2024 que comissariarà Manuel Borja-Villel, organitzada conjuntament pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i la Fundació Antoni Tàpies; Tàpies. L’empremta del zen, fa un efecte de buidatge i serenor, un excurs intranscendent, en el millor dels sentits de la paraula, per una filososfia aliena a aquesta cosa tan occidental de les efemèrides i l’obsessió pel xoc del nou, de la qual, irònicament, no poden escapar ni el Tàpies més zen ni el museu contemporani.