Tuan Andrew Nguyen converteix en poesia els traumes de la guerra

Quan llegir i escoltar les notícies consisteix en haver de digerir un llistat d’esdeveniments relacionats amb els punts conflictius del planeta, sigui Gaza o Ucraïna, entre d’altres, es corre el perill que acabem construint una cuirassa per protegir-nos d’aquest bombardeig continu de violència i destrucció. No ens ho podem permetre, certament. La denúncia de les atrocitats que es cometen durant les guerres és necessària des de la política i des de la societat civil però també des del llenguatge artístic, que de vegades pot acabar sent molt més efectiu per despertar consciències. L’art sempre ha parlat de la guerra: per exalçar-la quan ha provingut de les estructures de poder o per fer propaganda o molt sovint, sortosament, també per denunciar-ne les conseqüències. Què feia sinó Goya quan va realitzar Els desastres de la guerra, o Picasso quan va pintar el Guernica? Ells van representar de manera directa l’horror de les guerres.

Però la manera d’aproximar-se a la temàtica de la guerra des de l’art pot ser molt més subtil. L’artista vietnamita Tuan Andrew Nguyen (Saigon, 1976), guanyador de la vuitena edició del premi Joan Miró, s’acosta a la guerra centrant l’atenció en les persones que les pateixen, en els seus traumes i també en la seva capacitat de resiliència. És un artista narrador d’històries quotidianes, de vegades aparentment secundàries, que no solen aparèixer als mitjans de comunicació. Són exercicis de memòria històrica de persones que han patit directament les guerres i dels seus descendents. D’aquí el títol de l’exposició que, comissariada per Martina Millà, Nguyen presenta a la Fundació Miró de Barcelona fins al 24 de setembre: Els nostres fantasmes viuen al futur. És el primer cop que gràcies al premi biennal que atorga la Miró, es pot veure una mostra individual de Nguyen a l’Estat espanyol, un artista cada cop més present en certàmens i museus d’arreu del món.

“Penso constantment en quin tipus de món deixarem als nostres fills -afirma-. I el meu art parla sobre les maneres possibles de continuar cicatritzant i de com tirar endavant. Cada dia se’m trenca el cor quan veig el que passa amb la població civil i els infants a Gaza. Hem de parlar de l’opressió i la guerra però també és necessari parlar del trauma de les víctimes i també dels que traumatitzen. Per mi, la prioritat és el patiment de la gent”.

Curació, restitució, compassió, superació del dol i del trauma… són conceptes que planen al llarg de tota l’exposició.

En l’exposició, però, Nguyen eludeix la visió directa de la violència, no hi ha sang ni cossos destrossats, ni imatges de refugiats en condicions deplorables, i molt poques armes. És curiós com l’arma que té més protagonisme a l’exposició és una bomba americana que no va arribar a explotar durant la Guerra del Vietnam, que és trobada sota terra 50 anys després. En aquesta sagnant guerra, un 10 per cent de les bombes no van explotar, fos per errors tècnics o perquè hi havia soldats americans que expressament no activaven el sistema de detonació. Aquest tipus de dissidència interna i silenciosa en els conflictes bèl·lics apareix sovint a les obres de Nguyen. En una videoinstal·lació, l’artista confronta antigues imatges de propaganda sobre les bombes de l’exèrcit americà per a la Guerra del Vietnam, amb la descoberta d’una bomba no detonada, que resulta tenir veu pròpia i ens explica la seva història.

De fet, les tres escultures que donen la benvinguda al visitant a la mostra estan fetes amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar en aquella guerra, que des d’Occident coneixem sobretot per les pel·lícules de Hollywood i no tant pel testimoni dels civils que la van patir. Són tres peces mòbils, molt belles, on l’al·lusió a l’estètica dels mòbils d’Alexander Calder, el gran amic de Miró i artista que va ser molt crític amb la guerra del Vietnam, és molt evident. Es tracta també de peces sonores afinades per emetre freqüències amb propietats sanadores. Curació, restitució, compassió, superació del dol i del trauma… són conceptes que planen al llarg de tota l’exposició.

Les obres de Nguyen no només denuncien les atrocitats i l’horror de les guerres sinó que també parlen del valor terapèutic de l’art, del seu poder sanador i sobretot de que hi pot sorgir l’esperança.

L’exposició conté també una narració interna pròpia, en una mena de recurs metaexpositiu, ja que a la pel·lícula Els sons insepults d’un horitzó turbulent, Nguyen explica la història de ficció d’una filla i una mare malalta que porten un negoci de ferro vell. La noia construeix peces amb el metall de les bombes no detonades -semblants a les que s’exposen al principi de la mostra- i acaba descobrint que ho fa perquè és una reencarnació d’Alexander Calder. El poder curatiu del so que fan les obres ajuda a que la seva mare superi el seu xoc posttraumàtic de les vivències de la guerra.

A la segona part de l’exposició, Nguyen s’endinsa en els traumes presents a la societat vietnamita arran del període colonial francès i de la primera guerra d’Indoxina (1946-1954). França va enviar a lluitar al Vietnam soldats de les seves altres colònies, com del Senegal o del Marroc, que moltes vegades acabaven tenint relacions o formant famílies mixtes amb dones vietnamites. Nguyen parla del desarrelament que pateixen els descendents d’aquells soldats que en la seva majoria es van veure forçats a anar a una guerra que no tenia res a veure amb ells, una conseqüència del colonialisme més salvatge. L’artista ha recollit testimonis i fotografies d’algunes d’aquestes famílies, marcades pel trauma, com una dona que escriu una emocionant carta al seu pare marroquí, mort quan ella era petita. Amb un llenguatge més pròxim al cinema que al del videoart, en les seves obres audiovisuals, Nguyen s’inspira en gèneres fílmics com el drama o fins i tot la ciència-ficció, quan la dona òrfena entrega la carta al seu pare a través d’un pont entre l’espai i el temps.

Malgrat que Nguyen ha construït la seva obra a partir de la memòria històrica dels conflictes del seu país, les seves obres, amb un tractament altament humanista, poden ressonar arreu. Bombes no detonades, desapareguts, famílies trencades, orfes… Us sona, oi? En definitiva, les conseqüències de les maleïdes guerres que no s’acaben. Però les obres de Nguyen no només denuncien les atrocitats i l’horror de les guerres sinó que també parlen del valor terapèutic de l’art, del seu poder sanador i sobretot de que hi pot sorgir l’esperança. Aquesta és una exposició sensible i poètica, el major defecte de la qual és només que es fa massa curta.